Terminologia musical

Elegant ball musical originari del segle XII. La seva característica més significativa és que els seus compassos són de 3 /4.

En música, la variació és una tècnica formal on el material es modifica durant la repetició, o sigui que de manera esquemàtica podríem dir que aquesta tècnica es basa en la reiteració amb canvis. Habitualment es parla de variacions, en plural, atès que el més freqüent és enllaçar diverses variacions-és a dir: transformacions, modificacions- de l'original del qual es parteix. Els canvis que s'hi apliquen poden implicar harmonia, melodia, contrapunt, tempo, ritme, mètrica i timbre (és a dir: instrumentació o orquestració), tot i que el més habitual és que l'harmonia sigui l'element que menys es transforma i que, per tant, dóna unitat a tot el conjunt de variacions.

La variació com a forma musical

Podem trobar formes de variació amb diferents noms i amb diferent tractament de la tècnica de la variació: basso ostinato, passacaglia, chaconne, i tema i variacions, també anomenat tema amb variacions.

El tema i variacions és una forma musical en què la idea musical fonamental, que també s'anomena tema, és repetit amb modificacions o acompanyat de manera diferent. S'ha utilitzat al llarg dels segles com una peça independent o com un moviment dins d'una peça més gran.

Les passacaglies i les Xacones són formes en les quals una línia de baix que es repeteix com a obstinat, se sent a través de tota la peça. Són procediments compositius que van ser especialment utilitzats durant el Barroc. La variació de fantasia és una forma estretament lligada a la variació però que, a diferència d'aquesta, repeteix i incorpora nou material lliurement. És, sobretot, pròpia del Romanticisme.

La procedència o origen del tema que un compositor o autor utilitza per fer les seves variacions pot ser molt divers. Al llarg de la història de la música europea es donen molts exemples dels casos següents:

• Un tema tradicional, sigui d'una cançó, una dansa, etc
• Una melodia popular o de moda.
• Un tema que ha compost prèviament un altre compositor.
• Un tema que compon aquest autor expressament per fer-ne unes variacions.
• Un tema que aquest mateix autor ja havia compost anteriorment per a una altra obra.

Qualsevol utilització d'un tema que no sigui propi per part d'un compositor pot respondre i ser interpretat com un acte d'homenatge a l'origen d'aquest tema, sigui un record per una època o per un país o cultura, o bé un tribut a un compositor del passat, o la voluntat de vincular-se, d'aquesta manera, a aquesta època, país o personatge. En altres casos també es pot deure a una voluntat de fer més accessible a un públic que es vincula a un determinat estil, una melodia que originalment pertany a un altre; en aquest terreny podríem incloure les versions conegudes com a Remix, si bé en aquest cas s'acostuma a considerar més com una versió. En definitiva, la versió és un tipus de variació.

El verisme (verismo en italià: realisme) fou la darrera escola operística del segle XIX, i amb el seu començament es tanca el gran període de creació romàntica italiana.

Retrata la duresa de la vida diària de les capes baixes de la Itàlia acabada de reunificar. Pretén exposar la realitat tal com és, descrivint amb precisió realista moments de la vida diària i les emocions primàries dels protagonistes, gent senzilla i fins i tot marginals, deixant de banda les aventures sentimentals de la noblesa. En això coincideix amb el moviment literari realista, liderat per Émile Zola. Els autors pretenen demostrar que les passions humanes són les mateixes en totes les èpoques i per a qualsevol condició. La idealització romàntica desapareix i ja no es mitifica cap època o lloc.

El verisme va passar per diverses fases: va començar sent un gènere que tractava de centrar els seus temes en la vida quotidiana de la gent, ja fora de la vida rural o dels estrats més modestos de la vida urbana, per obrir-se després a la temptació dels temes més exòtics de l'Extrem Orient, pel contrast en el qual es desenvolupen les passions humanes. El segle XVIII, una època plena d'artificiositat també es converteix en un escenari preferit.

Les melodies són de gran força expressiva i bellesa. Els autors són hereus d'una rica tradició operística italiana, però van saber crear un estil aparentment nou, influït pel wagnerisme, però fidel a les convencions operístiques italianes. El discurs musical és continu, com la música de Wagner, però en aquest fluir constant estan intercalades les àries i els duets dels protagonistes, dels que el públic no estava disposat a prescindir. Ja no hi ha números tancats. En això pretén ser també més realista. A penes hi ha recitatiu i si n'hi ha, està integrat en el discurs. Adquireix una certa importància en aquest discurs musical el leitmotiv, tot i sense arribar al grau de desenvolupament o reiteració que té en Wagner. Desapareix, en general, qualsevol rastre de belcantisme, creant unes melodies directes que causen un fort impacte en l'espectador, amb un increment de la tensió, que sol conduir a uns finals en agut.

L'harmonia inclou les influències de les últimes tendències musicals que s'han anat donant, com les de Liszt i l'Impressionisme. L'orquestració és molt rica i complexa. L'obertura va desapareixent a poc a poc i en el seu lloc es destaca l'intermezzo, un interludi musical situat enmig d'un acte o entre dos actes i en el qual solen recollir els temes més característics de l'òpera. La música sol ser més descriptiva.

El verisme va quallar a la Itàlia de finals del segle XIX i el seu origen coincideix amb el final d'una etapa que Verdi tancava amb Otello i Falstaff. És antiromàntic per naturalesa i deutor del naturalisme literari francès. Compositors com Puccini, Mascagni i Catalani van formar el que es va dir la Nuova Scuola, successors d'altres d'anteriors com Ponchielli, Boito i fins i tot Bizet. Una de les característiques especials del terme és l'ús d'esdeveniments contemporanis, simples i veritables, sense artificis estilístics. Però a la realitat també hi ha la presència de passions, de vegades incontrolades, esdevenint sovint una característica de la música verista.

El vibrato és un efecte musical que prové de l'oscil·lació de l'altura d'un to com a màxim de mig to, però habitualment molt menys. La freqüència de la modulació és d'1 a 7 Hz, obtingut amb la veu, amb instruments de corda i de vent. La veu produeix l'efecte per una sinergia de la laringe quan emet una vocal sostinguda diafragmàticament. Com tal, forma un efecte essencial del cant redoblat, típic de les Pitiüses.

En els instruments de corda (violí, cello, guitarra...) el músic oscil·la un dels seus dits de la mà esquerra sobre una corda del mànec del seu instrument. En els instruments de vent s'obté mitjançant una lleugera obertura o tancament d'un orifici o una tècnica especial d'insuflació. Als instruments elèctrics o electrònics, i el vibrato s'acciona amb un botó o una mànega. Al piano és impossible a causa que és un instrument de percussió. És a dir, emet una nota base que es va extingint en volum i temps.

Un villancet és una cançó de caràcter popular, basada en la forma poètica del mateix nom. Fou un tipus de composició que gaudí d'una gran popularitat durant el Renaixement a tota la península Ibèrica. El terme prové del castellà villancico, derivat de villano (en llatí villanus), a causa del seu caràcter popular. En portuguès s'anomena vilancete. La forma bàsica del villancet musical consta de dos elements: una tornada i diverses cobles. No s'ha de confondre el villancet amb les cançons que tradicionalment es canten per Nadal, que en català s'anomenen nadales i en castellà villancicos. Pel que fa a la temàtica, la majoria tracten temes profans, però també n'hi ha de caràcter religiós. La font musical més important de villancets del Renaixement és sens dubte el Cançoner del Duc de Calàbria, recopilat a València per Ferran d'Aragó, duc de Calàbria, i posteriorment editat a Venècia el 1556 sota el títol de "Villancicos de diversos Autores, a dos, y a tres, y a cuatro, y a cinco bozes,...", i que recull un total de 54 villancets a 2, 3, 4 i 5 veus, en català i castellà. Juan del Enzina, Juan Vázquez, Bartomeu Càrceres i Mateu Fletxa el Vell són alguns dels compositors que van dedicar una atenció especial a aquesta forma musical.

Al segle XVII el villancet es convertí en un tipus de cantata de caràcter religiós per a veus amb acompanyament instrumental, i va mantenir la seva popularitat fins a finals del barroc. Alguns compositors destacats de villancets barrocs foren Joan Baptista Comes, Joan Cererols i Pere Rabassa.

La viola d'arc o viola de gamba és qualsevol dels instruments d'una família d'instruments de corda fregada amb trasts desenvolupats al segle XV i que van ser molt utilitzats –tant en qualitat d'instruments melòdics com polifònics al Renaixement –sobretot formant part de conjunts, a voltes només integrats per violes de gamba, a voltes amb altres instruments i veus- i al Barroc, època en què va destacar especialment com a instrument solista i com a integrant del baix continu. El seu ús va decaure a les darreres dècades del segle XVIII. Originàriament, aquesta família prové de la Viola de mà espanyola, també amb influències –tot i que potser només en la postura amb què es toca- del rabab àrab.

L'intèrpret que la toca es coneix amb el nom de 'gambista

Forma poètica medieval, sovint musicada. És una de les tres' formes fixes' i va ser una de les mètriques més comunes a Europa des de la segona meitat del segle XIII fins a finals del XV.