Terminologia musical

La música a cappella és un estil de música vocal o cant sense acompanyament instrumental o una peça prevista per a ser interpretada d'aquesta forma. A cappella és una expressió italiana per a designar (música) com a la capella; això es refereix al fet que a les esglésies cristianes s'hi cantava sense acompanyament instrumental durant els primers segles d'existència. De vegades es lletreja malament com a cappella, que és derivat del vocable llatí (tot i que en llatí cappella vol dir cabra petita), o de vegades a cappella.

1. Major intensitat que rep la primera fracció de la primera pulsació de cada compàs (Ictus).

2. Signe d'expressió en forma d'angle (>) que es col·loca sobre o sota d'una nota per indicar que s'ha de tocar amb més intensitat.

3. Punt d'un fragment musical que rep més èmfasi.

És un inici musical que es produeix amb posterioritat de l'accent.

Per exemple, després d'un silenci o d'una nota lligada.

Element musical secundari que serveix de suport harmònic, melòdic i rítmic d'una melodia. Habitualment es pot subdividir en un baix i cos harmònic.

Exemple acompanyament

Un acord consisteixen un conjunt detres notes o mésnotesdiferents quesonensimultàniamentique constitueixen unaunitat harmònica.

Els acords en context musical poden aparèixer com a arpegis o adornats amb notes estranyes.

Endeterminatscontextos, un acordtambépotser percebutcom a talencara que nosonintotes les sevesnotes.

Una successió d'acords s'anomena progressió harmònica. En una cançó, o un tema instrumental, les progressions harmòniques determinen en línies generals el camí que ha de seguir la música d'acompanyament i, el que, en bastant mesura, sol seguir la melodia principal, que per raons d'harmonia sol adaptar-se en cert grau al fons musical. A més, constitueixen normalment un element invariable entre diferents versions o variacions, amb els mateixos o amb diferents instruments, d'un mateix tema musical. Per això, és típic «resumir» l'acompanyament d'una cançó en els seus acords bàsics per després poder interpretar lliurement al piano o la guitarra amb aquests acords com a guia, sense perdre l'essència de la composició, és a dir, sense que aquesta deixi de ser identificable. En sentit invers, també és típic compondre una cançó per a un o diversos instruments partint de la creació d'una progressió d'acords.

Els acords més complexos, de 5 o més notes, s'utilitzen amb freqüència, a més de la música orquestral, en gèneres musicals com la cançó melòdica contemporània, i, amb especial freqüència, en el jazz.

Locució que significa a voluntat.

En música, aquestes paraules apareixen a les partitures indicant que la part és prescindible, com ara en acompanyaments innecessaris. També s'utilitza en aquells passatges que s'interpreten amb un temps lliure. Aquesta llibertat es troba a vegades en finals expressius. Sovint, un grup de notes que està ad libitum té una mida més petita que la resta; i en aquest cas, ja no s'escriu l'expressió.

L'expressió repetició ad libitum significa que el passatge pot repetir-se un nombre arbitrari de vegades.

L'agògica designa les lleugeres modificacions de ritme o de tempo en la interpretació d'un fragment musical de manera transitòria, en oposició a una execució exacta i mecànica (metronòmica).

L'agògica pot ser una acceleració, un alentiment, una cesura rítmica o qualsevol altre tipus de fluctuació del moviment al si d'un fragment. És per tant una part important de la interpretació que s'utilitza per a obtenir una major expressivitat en la interpretació. En aquest sentit, té un significat similar a rubato.

Fou Hugo Riemann qui va utilitzar per primer cop aquest mot en la seva obra titulada Musikalische Dynamik und Agogik (Hamburg/St. Petersburg/Leipzig, 1884). Etimològicament deriva del llatí agogē i aquest del grec ἀγωγή, "moviment musical". En aquesta obra diferencia entre l'accent dinàmic (relatiu a la força) i l'accent agògic (relatiu al moviment)

El compositor pot assenyalar a la partitura les modificacions de velocitat o de tempo més grans utilitzant expressions com ara:

    accel. (accelerando) - accelerant
    string. (stringendo) - estrenyent
    ritard. (ritardando) - retardant
    rall. (rallentando) - rellentint
    rit. (ritenuto) - retingut
    smorz. (smorzando) - esmorteint
    mosso - mogut

Per extensió, el terme s'aplica a tot el que fa referència a la teoria del moviment en l'execució musical.

Una albada és un poema o cançó destinada  a cantar-se al  matí; així mateix, es cataloga com albada la composició lírica o musical que tracta el tema de la separació dels amants a l'alba. Aquest tipus de composicions formaven part del repertori de la poesia trobadoresca medieval. El tema és també favorit a la música clàssica de finals del segle XIX i principis del XX: l'acte segon de l'òpera "Tristany i Isolda" de Wagner, les albades de Bizet, Lalo, Poulenc, l'Albada del Capritx espanyol de Rimsky- Korsakov i "l'Albada del graciós", part de la suite per a piano "Els miralls", de Ravel, i que està inspirada en Espanya.

El terme va ser utilitzat a més per diversos compositors de finals del segle XIX i principis del XX per referir-se a les obertures de les seves òperes. L'inici de la pastoral de Beethoven (1808) i l'I Idil·li de Sigfrid de Richard Wagner (1870) poden ser considerats exemples d'albades.

També és la música interpretada a l'alba i a l'aire lliure per celebrar a algú. En aquest cas, oposada a la serenata. Per exemple, en els segles XVII i XVIII, les albades es tocaven en honor a personatges de la reialesa.

La música aleatòria, també dita música estocàstica és un sistema de composició musical que permet la intervenció de processos d'atzar.

El terme apareix a principis dels anys cinquanta entre els compositors europeus assistents a l'escola d'estiu de Darmstad (Alemanya). Segons la seva definició, els "processos aleatoris són aquells processos que han estat fixats en el seu contorn però no en els detalls, que es deixen a l'atzar". Tot i això, se'n troben mostres més antigues d'aquests procediments, com la coneguda la peça de Wolfgang Amadeus Mozart Musikalisches Würfelspiel, que consisteix a ordenar els compassos d'un vals d'acord amb els valors que dóna una taula després de llançar un parell de daus.

Podem trobar exemples de música aleatòria en algunes composicions de Karlheinz Stockhausen, Witold Lutoslawski, Krzysztof Penderecki, John Cage i Pierre Boulez.

També s'han anomenat, incorrectament, moltes obres variades de la segona meitat del segle XX, que en la seva interpretació semblen més o menys imprevisibles o poc definides, tot i que en aquest cas els intèrprets assumeixen decisions que no han pres els compositors, cosa que en la música aleatòria no és així, ja que tot es deixa a l'atzar.

Els processos que utilitzen els compositors per a escriure música aleatòria són variats: Stockhausen i Boulez exposen tota la música escrita en fragments que els intèrprets han de tocar en un ordre aleatori; György Ligeti o Luciano Berio utilitzen partitures de tipus gràfic; Sylvano Bussotti i Mauricio Kagel opten per la improvisació i les partitures textuals.

L'alemanda, o allemande com s'anomena en francès, a vegades també alemanya en català, és una peça de música i un ball que va tenir un lloc important en el repertori musical i coreogràfic, principalment al segle XVIII.

En música, l'allemande. d'origen alemany, és un peça de tempo moderat i de compàs binari a dos o quatre temps (usualment 4/4, de vegades 2/2 o 2/4). En la suite de danses barroca, l'allemande ocupa en general la primera posició abans de la courante; pot, eventualment, ser precedida d'una peça de forma lliure, com per exemple, un preludi, una obertura, o una tocata.

L'allemande és sovint la peça més elaborada, aquella en la que el contrapunt és més desenvolupat; per això, quan al segle XVIII l'estructura de la suite barroca es va abandonant, i es desenvolupa la forma sonata i es passa a una generalització de les peces imitatives o de caràcter.

Exemple d'Allemande