Terminologia musical

La cornamusa o sac de gemecs és un instrument musical aeròfon constituït per un bot petit de cuir que serveix de dipòsit d’aire. Aquest bot té tres forats, on s’adapten tubs diferents: el més petit, anomenat tudell, serveix per a insuflar l’aire amb la boca; el segon, el grall, té un seguit de forats que permeten de fer la melodia; i del tercer forat, dit grall, en surt un nombre variable de tubs.

Malgrat que la cornamusa escocesa denominada Great Highland Bagpipe i la irlandesa uilleann pipes són les que tenen una major visibilitat internacional, i que en l'àmbit estatal la gaita gallega és la més popular, històricament s'han trobat cornamuses arreu d'Europa, al Nord d'Àfrica, al Golf Pèrsic i al Caucas.

El sac de/dels gemecs - que també rep altres noms com buna (a Andorra), xeremia, coixinera, gaita o botella- és la cornamusa pròpia de Catalunya. És un instrument aeròfon que consta d'un bot o sac que s'infla amb el bufador, tres bordons i un grall. El so és produït per llengüetes de canya.

La salmòdia és la forma de cantar els salms en les diverses litúrgies cristianes i jueves. Les litúrgies cristianes van adoptar aquesta forma per al càntic de les oracions neotestamentàries (Magnificat, Benedictus, etc. ) I per a alguns himnes. Aquest cant es realitzava en forma gairebé recitada i alternada entre un solista i el cor, o entre dos cors.

Característiques

Es caracteritza per la seva estructura literària paral·lela, el missatge que es vol transmetre es repeteix amb diferents paraules o s'alterna amb la idea juxtaposada. Els versos dels salms solen cantar alternant-se amb un text recitat amb una melodia lliure i senzilla, interpretada per l'assemblea o el cor, l'antífona o les respostes en les absoltes.
Estructura
La salmòdia té una estructuració sil·làbica, segons la qual a cada síl·laba del text correspon un so de la melodia. L'estructura responsorial de la recitació dels salms prové de la seva estructura textual: cada salm s'organitza en versicles, i cada un d'ells està format per dos hemistiquis (seccions iguals). En la forma habitual del cant salmòdic, el primer hemistiqui de cada verset és entonat pel solista (o primer cor) a qui respon amb el segon hemistiqui el cor (o segon cor). En els ritus cristians, cadascun dels vuit modes eclesiàstics té la seva fórmula especial que es repeteix en cada versicle.
Fórmula salmòdica
Una fórmula salmòdica completa consta de:

• Entonació (initium): normalment, cada salm va precedit d'una antífona, que es canta en la mateixa manera que el salm. A partir d'aquesta antífona s'introdueix el initium, petit incís de diverses notes, aïllades o formant neumes, corresponents a dues o tres síl·labes del principi del salm que uneix l'antífona amb la corda recitativa (tenor). L'entonació només es canta en el primer versicle del salm. En els altres versicles es comença en el tenor. Quan canten diversos salms amb una sola antífona, es dóna l'entonació al principi de cada un d'ells, sempre que acabin amb el Glòria Patri.
•     Tenor (nota dominant de la corda recitativa ): a partir d'aquesta nota fonamental s'organitzen les diverses cadències, variants de to per indicar accentuació al final de cada hemistiqui o puntuació.
•     Cadències: poden ser d'un accent (en la fórmula melòdica s'adapta l'últim accent principal o secundari) o de dos (en la fórmula melòdica s'adapten els dos últims accents principals o secundaris). Cada cadència pot portar una o diverses notes preparatòries que es desvien de la tònica.
  •  Flexa: (en el primer hemistiqui) és una cadència sempre d'un to descendent - excepte quan la  nota tenor està immediatament sobre el semitò, i és de to i mig - i sempre d'un accent. En cantar, sempre s'ha de fer una pausa, o considerar l'última nota llarga.
  • Mitjançant (mediatio): al mig del versicle, pot ser d'un accent o de dos.
  •    Terminació (terminatio): al final del verset, pot ser d'un accent o de dos.

Tipus
Es poden agrupar en tres tipus:

• Salmòdia directa: el salm complet es canta contínuament. Tots els versos recitats són originals, sense addició de nous textos.
• Salmòdia antifonal: dos cors canten alternativament el mateix salm (ho repeteixen). El primer cor canta el salm original, i a continuació el segon un vers nou, antífona, abans, entre o després del salm original.
•  Salmòdia responsorial: el celebrant recita cada vers del salm que és respost per l'assemblea o el cor.

Dansa alegre que es va desenvolupar a partir de la Gaillarde de Nàpols, al XIII a Itàlia.

La sarabanda fou una de les danses més populars de la música instrumental del Barroc i un dels moviments estàndards -juntament amb l'allemande, la courante i la giga- de la suite barroca. El seu origen és al segle XVI com una dansa cantada a Iberoamèrica i Espanya. Arribà a Itàlia a començaments del segle XVII com a part del repertori de guitarra espanyola de cinc ordres. Durant la primera meitat del segle es van desenvolupar diferents tipus de sarabanda a França i a Itàlia, primerament basats en patrons harmònics i més tard en característiques de ritme i tempo. Finalment n'emergiren dos tipus, un de ràpid i un de lent; el primer es va preferir a Itàlia, Anglaterra i Espanya, i l'altre, a França i Alemanya. La nomenclatura francesa sarabande també es va emprar a Alemanya i, a vegades, a Anglaterra, però es preferia la de sarabanda. Els italians també preferien sarabanda, i en castellà, zarabanda.

La sarsuela és un gènere musical teatral que es va desenvolupar a Espanya en dos períodes, el període barroc (aproximadament entre 1650 i 1790) i el període modern (aproximadament entre 1845 i 1965). Es caracteritza principalment per combinar parts cantades amb parts parlades i per haver estat conreada en llengua castellana, encara que també hi ha exemples notables en altres llengües, principalment en català. Fora de les fronteres espanyoles, la sarsuela s'ha conreat especialment a Cuba i Filipines, països en què ha desenvolupat característiques peculiars, lligades a les formes de la seva música popular. A la resta dels països llatinoamericans de parla castellana ha tingut una important difusió. El nom del gènere prové del Palau de la Zarzuela de Madrid, lloc on van tenir lloc les primeres representacions. Al seu torn, el palau va prendre el nom de l'indret on es va edificar, un paratge ric en esbarzers (en castellà, zarzas).

L'scat consisteix a vocalitzar paraules i síl·labes sense sentit (com "bippity-bippity-doo-wop-razzamatazz-skoobie-doobie-bee-bop-a-lula-shabazz") tal com fan els cantants de jazz que creen l'equivalent a un sol instrumental utilitzant únicament la veu. També és un tipus de veu instrumental. Encara que l'ús de síl·labes sense sentit en la cançó ha sigut tradicionalment característic de l'scat, aquest es distingeix en el fet que en lloc de fer que els sons reprodueixin exactament la melodia, les improvisacions es fan amb la melodia i amb ritme, com en altres improvisacions.

Es va desenvolupar a partir del minuet, i gradualment ho va ser substituint en el tercer (o de vegades segon) moviment de la sonata, el quartet de cordes i la simfonia. Tradicionalment conserva la forma ternària del minuet, però és més ràpid i gairebé sempre de naturalesa alegre.

Una secció és  una unitat estructural important percebuda com el resultat de la coincidència d'un nombre relativament gran de fenòmens estructurals. És una "una idea musical completa, però no independent".

Tipus de seccions en una obra o part d'una obra poden ser:  la introducció o intro, l'exposició, la recapitulació, l'estrofa, la tornada, chorus o refrany, conclusió, coda o, un pont o interludi.

En les formes per seccions, per exemple una forma binaria, la unitat més gran (forma) es construeix a partir de diverses unitats més petites ben definides (seccions) en combinació, anàlogues a les estrofes de la poesia.
Algunes cançons conegudes consisteixen en només una o dues seccions. Pot contenir parts auxiliars, com una introducció o intro, sobretot quan s'acompanya d'instruments.

En música el terme seqüència pot tenir diversos significats:

• Sinònim de progressió; imitació d'un fragment musical de forma consecutiva i  diferents alçades respecte del model.
• Seqüències són composicions musicals formades per més d'una frase melòdica que es repeteixen dues vegades, almenys una s'ha de repetir, el text, si existeix, sempre és independent de la melodia.
  Es pot dir que són una forma musical derivada del Trop tipus Prosa que en evolucionar, van arribar a constituir una unitat musical independent.
  Quan se'ls hi va afegir text, van constituir la primera aparició de composicions en estrofes rimades que en evolucionar va ser l'origen de les formes poètiques modernes.

Forma musical concebuda per a orquestra de corda, de vent, mixta o conjunt de cambra. Va ser un divertiment que va aconseguir enorme popularitat durant el segle XVIII: La serenata es tocava a la tarda, al vespre, i l'origen està en les balades que els enamorats cantaven enfront de les finestres de l'estimada al capvespre.