La salmòdia és la forma de cantar els salms en les diverses litúrgies cristianes i jueves. Les litúrgies cristianes van adoptar aquesta forma per al càntic de les oracions neotestamentàries (Magnificat, Benedictus, etc. ) I per a alguns himnes. Aquest cant es realitzava en forma gairebé recitada i alternada entre un solista i el cor, o entre dos cors.
Característiques
Es caracteritza per la seva estructura literària paral·lela, el missatge que es vol transmetre es repeteix amb diferents paraules o s'alterna amb la idea juxtaposada. Els versos dels salms solen cantar alternant-se amb un text recitat amb una melodia lliure i senzilla, interpretada per l'assemblea o el cor, l'antífona o les respostes en les absoltes. Estructura La salmòdia té una estructuració sil·làbica, segons la qual a cada síl·laba del text correspon un so de la melodia. L'estructura responsorial de la recitació dels salms prové de la seva estructura textual: cada salm s'organitza en versicles, i cada un d'ells està format per dos hemistiquis (seccions iguals). En la forma habitual del cant salmòdic, el primer hemistiqui de cada verset és entonat pel solista (o primer cor) a qui respon amb el segon hemistiqui el cor (o segon cor). En els ritus cristians, cadascun dels vuit modes eclesiàstics té la seva fórmula especial que es repeteix en cada versicle. Fórmula salmòdica Una fórmula salmòdica completa consta de:
Entonació (initium): normalment, cada salm va precedit d'una antífona, que es canta en la mateixa manera que el salm. A partir d'aquesta antífona s'introdueix el initium, petit incís de diverses notes, aïllades o formant neumes, corresponents a dues o tres síl·labes del principi del salm que uneix l'antífona amb la corda recitativa (tenor). L'entonació només es canta en el primer versicle del salm. En els altres versicles es comença en el tenor. Quan canten diversos salms amb una sola antífona, es dóna l'entonació al principi de cada un d'ells, sempre que acabin amb el Glòria Patri.
Tenor (nota dominant de la corda recitativa ): a partir d'aquesta nota fonamental s'organitzen les diverses cadències, variants de to per indicar accentuació al final de cada hemistiqui o puntuació.
Cadències: poden ser d'un accent (en la fórmula melòdica s'adapta l'últim accent principal o secundari) o de dos (en la fórmula melòdica s'adapten els dos últims accents principals o secundaris). Cada cadència pot portar una o diverses notes preparatòries que es desvien de la tònica.
Flexa: (en el primer hemistiqui) és una cadència sempre d'un to descendent - excepte quan la nota tenor està immediatament sobre el semitò, i és de to i mig - i sempre d'un accent. En cantar, sempre s'ha de fer una pausa, o considerar l'última nota llarga.
Mitjançant (mediatio): al mig del versicle, pot ser d'un accent o de dos.
Terminació (terminatio): al final del verset, pot ser d'un accent o de dos.
Tipus Es poden agrupar en tres tipus:
Salmòdia directa: el salm complet es canta contínuament. Tots els versos recitats són originals, sense addició de nous textos.
Salmòdia antifonal: dos cors canten alternativament el mateix salm (ho repeteixen). El primer cor canta el salm original, i a continuació el segon un vers nou, antífona, abans, entre o després del salm original.
Salmòdia responsorial: el celebrant recita cada vers del salm que és respost per l'assemblea o el cor.