Terminologia musical

Cadència en música pot fer al·lusió a diversos conceptes:

• Una sèrie d'acords o fórmula de melodia que sol coincidir amb la fi d'una secció en una obra. Una cadència és una funció harmònica i formal caracteritzada per una progressió (o encadenament) d'acords que sol desembocar en l'acord de tònica o acord base.    
• Cadència de concert: Una part d'un concert, escrita o improvisada, on un intèrpret musical pot mostrar el seu virtuosisme en l'instrument solista. Durant el segle XVIII aquesta secció se solia improvisar i a partir del segle XIX es va tendir a escriure sencera.   
• Un terme de música antiga que designava el grup de valoració especial anomenat tresillo.    
• Un tipus de música de dansa haitiana que es va començar a sentir en la dècada de1940 i que el saxofonista Weber Sicot va popularitzar en la dècada de1950.

Hi ha diverses cadències ja estandarditzades a l'harmonia tradicional, les quals reben el seu nom depenent de la successió d'acords que siga. Les cadències poden ser modulants, és a dir, que comencen en una tonalitat i acaben en una altra, o no.

Algunes cadències harmòniques:

Cadència autèntica

És la successió d'un acord de dominant (normalment el V, encara que també es pot utilitzar el VII) i el I (la tònica). Té un fort sentit resolutiu.

Cadència perfecta

Una cadència autèntica es considera cadència perfecta quan l'acord del I grau és en un temps fort, es troba en estat fonamental, i hi ha la tònica a la veu superior.

Cadència plagal

És la successió d'un acord de subdominant (IV en les tonalitats major i menor; II en tonalitat major i en les escales menor melòdica i menor bachiana). Té sentit resolutiu, però no tant com la cadència autèntica.

Cadència trencada

És la successió d'un acord de dominant i un altre acord que no siga la tònica. S'utilitza sovint l'enllaç V-VI, però no és obligatori. Té un fort sentiu de suspensió del discurs harmònic.

Una obra de música de cambra és una composició musical dedicada a un petit conjunt d'instruments en el que cada part està pensada per ser interpretada per un sol instrumentista. Si algunes d'aquestes parts es dupliquen o tripliquen, sobretot en les cordes, parlem d'una orquestra de cambra.

Se li atribueix aquest nom, ja que abans es tocava a les cambres reials per l'entreteniment de prínceps i monarques. No inclou l'execució d'instruments sols. La paraula cambra implica que la música pot ser executada en una habitació, amb una atmosfera d'intimitat. En italià «da camera» significa "per a la cambra" i es diferenciava de la música «da chiesa» ("per a l'església").

El terme música de cambra suggereix una peça per a almenys dos instruments, i malgrat que teòricament no hi ha un límit màxim d'instruments, en la pràctica, són inusuals les obres de cambra per a més de sis instruments. Quan es treballa amb deu o més instruments, es considera una petita orquestra de cambra. L'orquestra de cambra és una orquestra petita i no té per què ser només una orquestra de corda, encara que sovint estigui formada només per instruments de corda.

Hi ha obres de cambra per a variades combinacions d'instruments. Sovint el quartet de corda es considera com la més important. Altres grups usuals de cambra són:

• El trio de corda.
• El trio amb piano.
• El quintet amb piano.
• El quintet de corda.

Menys usuals són els grups de cambra amb instruments de fusta o de metall. Alguns compositors han escrit obres per a grups mixtos de vent i corda, i d'altres han compost per a instruments de fusta més la trompa. Els instruments de metall pràcticament no s'han utilitzat. Això es deu probablement que quan es va començar a compondre música de cambra, els instruments de la família del metall no tenien vàlvules, per la qual cosa només podien produir un nombre limitat de notes.

Una cançó és una composició musical que conté, com a mínim, una part o veu o melodia vocal, és amb dir, amb text, cantada. Normalment és de curta durada, si més no si ens atenim al text musical, donat que en el cas concret de les cançons de gesta i altres tipus de cançons narratives hi pot arribar a haver-hi un gran nombre d'estrofes aplicades a una mateixa música. En el cas -que és el més freqüent- que aquesta part vocal soni simultàniament amb altres parts instrumentals, la vocal és la principal, de manera que, com a gènere musical, la cançó queda tipificada com a música vocal, i les parts instrumentals hi fan un acompanyament. La cançó, doncs, és música vocal que pot tenir o no un acompanyament instrumental. En altres casos, els menys, l'acompanyament el fan altres veus; en aquest cas és una cançó a cappella i polifònica.

El text de la cançó normalment s'anomena la lletra. La lletra d'una cançó habitualment és un text poètic amb una estructura mètrica de gran regularitat i amb una rima clara. De totes maneres, també hi ha exemples de cançons religioses amb lletra en prosa extreta de la Bíblia.

Normalment, les cançons són pensades per a ser interpretades per un(a) cantant solista, tot i que també n'hi ha -especialment en la denominada cançó artística- a duo, a trio o fins i tot a més veus; en aquest cas es parla de cançó polifònica; el cànon n'és un cas concret i paradigmàtic. També és comú, en el terreny de la música clàssica, que hi hagi cançons interpretades per corals, de manera que la melodia principal la fa un grup de veus, habitualment les sopranos. Semblantment, és habitual que les cançons polifòniques siguin interpretades per cors, no pas a raó d'una persona i veu per cada part, sinó a raó d'un grup per part.

Especialment en la música tradicional, la cançó acostuma a tenir una estructura estròfica –sigui amb tornada o sense- de manera que una mateixa música és cantada sobre una sèrie de textos que mantenen similituds importants quant a mètrica i rima. En la cançó d'art i en la cançó popular abunden, també, les elaboracions a partir de l'estructura estròfica.

La cançó trobadoresca o cançó és un gènere trobadoresc condicionat pel contingut. La cançó és una composició pròpia de la literatura provençal medieval; destinada al cant, en ella el trobador es dirigia a la seva dama per expressar el seu amor.

La seva passió amorosa complia totes les lleis de l'amor cortès, des de la total submissió a la dama fins al tòpic de morir d'amor. La dama es descrivia com un ésser gairebé sobrenatural, perfecte en l'ordre moral i físic. El trobador, que es considerava indigne de la seva dama, podia ser un simple sospirant (fenhedor en occità), o haver ascendit en l'escala del procés amorós a les fases de suplicant (pregador), enamorat (entenedor), o fins i tot al difícilment assolible estat d'amant correspost (drutz). Qui pateix d'amor ha de guardar sobretot la virtut de la mesura: discreció, humilitat, fidelitat i servei permanent a la seva senyora.

La cançó provençal acostumava a començar amb un cant a la primavera o amb unes notes descriptives de l'estació propícia a l'amor, que servien d'introducció. La composició es desenvolupava en diverses estrofes, en què el trobador exposava els seus contradictoris sentiments i elogiava les virtuts físiques i morals de la seva dama.

La mesura li impedia pronunciar el nom de la senyora, i el substituïa per un pseudònim poètic o senyal. Els sentits encoberts, els jocs de paraules, l'artifici conceptista eren freqüents, de manera que la composició resultava de vegades de difícil comprensió.

Forma de composició musical polifònica basada en la imitació estricta entre dues o més veus separades per un interval temporal.

Com a composició polifònica utilitza la tècnica contrapuntística consistent a fer que les diferents veus o parts que van entrant successivament, interpretin la mateixa melodia que la primera veu que ha iniciat la composició, o -en alguns tipus més complexos de cànons- una modificació d'aquesta melodia. D'aquesta manera les diferents parts que integren aquesta polifonia interpreten la mateixa melodia però començant en moments diferents.

Si bé una part notable dels cànons contemplen que la mateixa melodia sona de manera invariable en totes les veus, en diferents moments de la història de la música occidental s'han utilitzat tècniques diverses per tal que les veus que començaven successivament interpretessin variants de la melodia principal.

Aquestes variants són, bàsicament, de tres tipus:

•   Cànons en què les diferents veus interpreten la mateixa melodia a altures diferents. Segons l'interval que es formi entre la primera nota en la melodia principal i aquesta nota inicial en les rèpliques, es parla de "cànon a la 2a", "cànon a la 3a", etc.
•   Cànons en què les diferents veus interpreten la mateixa melodia en valors diferents. En essència es tracta de cànons en què la rèplica o les rèpliques són en valors més llargs ("cànon per augmentació") o més curts ("cànon per disminució"). Aquestes augmentacions o disminucions poden ser de factor 2 o 3, en funció del sistema mètric binari o ternari que adopti la composició.
•     Cànons en què la melodia és alterada per algun eix de simetria. En essència es tracta de "cànons per inversió" si s'altera el sentit ascendent o descendent de cada un dels intervals que configuren la melodia principal, o bé -més habitualment- "cànons per retrogradació" si la rèplica interpreta la melodia principal des del final fins al començament.

El període en què es va utilitzar més el cànon com a tècnica compositiva en la música occidental coincideix amb l'època de màxima esplendor del contrapunt, entre els segles XV i XVII. En aquest període i fins al segle XVIII van estar molt de moda els anomenats cànons enigmàtics en els quals el compositor només mostrava la melodia principal i no donava pistes (i si les donava ho feia de manera enigmàtica, amb endevinalles i altres tècniques) sobre com entraven les altres veus: en quin punt ho feien, si a l'uníson o no, si per retrogradació, inversió, augmentació, disminució, etc.

Exemple de cànon

Una cantata és una composició lírica en diverses parts, sense acció dramàtica, escrita per a una o més veus, amb acompanyament de baix continu, alternant amb recitatius i cors. No s'escenifica i és més curta i menys elaborada que l'oratori i l'òpera.

La cantata aparegué al començament del segle XVII, quan s'imposà la monodia acompanyada. La cantata es distingeix per la seva destinació (peça de concert o d'església, mai de teatre) i pel seu caràcter líric. No trobà la seva forma definitiva fins a mitjans del segle XVII, amb Luigi Rossi i Giacomo Carissimi. La cantata italiana representà, més que qualsevol altre gènere, la música vocal més exquisida del Barroc tardà. El principal compositor d'aquest gènere fou Alessandro Scarlatti.

Un gran compositor de cantates, sobretot religioses, va ser Johann Sebastian Bach. Les gairebé 200 cantates que se'n conserven constitueixen un dels monuments més imponents i sublims de la música occidental.

Himne cantat de lloança religiosa. Utilitzat des de meitat del XV, és curt, senzill i popular.

Cantiga és el gènere típic de la poesia medieval galaicoportuguesa (segles XII-XIV). Les cantigues són poesies cantades, la lletra de les quals i música venia composta per trobadors. El que tocava i cantava aquestes poesies era el joglar, que de vegades també era trobador. Les cantigues galaicoportugueses estan recollides en els anomenats "cancioneros" que reunien gran nombre de trobes.

Es coneixen tres cancioneros: el Cancioneiro da Ajuda, el Cancioneiro de la Biblioteca Nacional de Lisboa i el Cancioneiro da Vaticana. La cantiga més antiga que es coneix és la "Cantiga da Ribeiriña", també anomenada "Cantiga da Garvaia", composta per Paio Soares de Taveirós probablement el 1189 (o 1198, hi ha dubtes en la datació). Actualment es considera una composició en vers a la qual se li posa música per a ser cantada. És pròpia de la música tradicional de Galícia i també se les coneix com a cobles.

Tipus de cantigues

Mètrica

Des del punt de vista mètric poden distingir-se dos tipus de cantigues:

    Cantiga de refram: sol tenir quatre estrofes amb el següent esquema mètric abbacca, abbaccb, ababcca, ababccb. Manca de tornada. S'utilitza sobretot en les cantigues d'escarni i en les cantigues d'amor. Tenen el seu origen en la poesia dels trobadors provençals.
    Cantiga de maestría: el seu element característic és la tornada. El seu origen és popular. És freqüent sobretot en les cantigas d'amigo. Ambdós tipus de cantigues tenen en comú el tipus de vers utilitzat (octosíl·labs o decasíl·labs, en general) i l'ús de la rima consonant. Ambdós fan un ús freqüent del paral·lelisme.

Temàtica

    Cantigas d'amor: un trobador es dirigeix a la seva estimada.
    Cantigas d'amigo: una dona enamorada es queixa de l'absència del seu estimat.
    Cantigas de romeria: el poeta critica bé un enemic particular, bé la societat en el seu conjunt.
    Cantigas de maldizer (maleir): el poeta no utilitza paraules encobertes sinó que expressa els seus vituperis.
    Cantigas d' escarni: de temes relacionats amb els santuaris.

Altres gèneres menors són la cantiga de vilãos i la cantiga de seguir.

Cant pla (cant gregorià). Cant litúrgic monòdic a cappella, que representa una oració o pregària. Un dels cants plans més representatius és el cant gregorià, que es canta en llatí.

El cantus firmus (en llatí, "cant fixe") és una melodia prèvia que serveix de base d'una composició polifònica, i que a vegades s'escriu a part. Tot i que és una melodia no original  fa de columna vertebral d’una composició contrapuntística, generalment formada a partir de notes llargues. Sovint és a la veu del tenor.