La cançó trobadoresca o cançó és un gènere trobadoresc condicionat pel contingut. La cançó és una composició pròpia de la literatura provençal medieval; destinada al cant, en ella el trobador es dirigia a la seva dama per expressar el seu amor.
La seva passió amorosa complia totes les lleis de l'amor cortès, des de la total submissió a la dama fins al tòpic de morir d'amor. La dama es descrivia com un ésser gairebé sobrenatural, perfecte en l'ordre moral i físic. El trobador, que es considerava indigne de la seva dama, podia ser un simple sospirant (fenhedor en occità), o haver ascendit en l'escala del procés amorós a les fases de suplicant (pregador), enamorat (entenedor), o fins i tot al difícilment assolible estat d'amant correspost (drutz). Qui pateix d'amor ha de guardar sobretot la virtut de la mesura: discreció, humilitat, fidelitat i servei permanent a la seva senyora.
La cançó provençal acostumava a començar amb un cant a la primavera o amb unes notes descriptives de l'estació propícia a l'amor, que servien d'introducció. La composició es desenvolupava en diverses estrofes, en què el trobador exposava els seus contradictoris sentiments i elogiava les virtuts físiques i morals de la seva dama.
La mesura li impedia pronunciar el nom de la senyora, i el substituïa per un pseudònim poètic o senyal. Els sentits encoberts, els jocs de paraules, l'artifici conceptista eren freqüents, de manera que la composició resultava de vegades de difícil comprensió.