Materials d'estudi

Com ja hem vist parlant de les etapes del franquisme, la crisi de la dictadura també va tenir una vessant econòmica, vinculada a la crisi internacional de preus del petroli de 1973, que en realitat amagava problemes més profunds del capitalisme mundial i també del català.

L'evolució de l'economia catalana els darrers 25 anys del segle XX, la podem dividir en dues etapes ben diferenciades. La primera, entre 1973 i 1985, està caracteritzada per la situació de recessió provocada per la crisi del petroli de 1973, amb un augment de la inflació, de l'atur, el descens de la producció i el tancament de moltes empreses.

Cap als anys 1973-1974 es va fer patent que s'havia acabat el creixement ininterromput de l'economia occidental, iniciat entre els anys 1945-1950. En el cas espanyol, el que s'aturava era el "miracle" de la dècada del "desarrollismo", que s'havia desenvolupat des de l'any 1960, i que havia impactat particularment a Catalunya. Aviat minvà el ritme del creixement del PIB, fins al punt de què, en 1983, aquest era negatiu. Catalunya passava d'un creixement del 5,8% de mitjana des del 1965 fins la mort de Franco, a un de només l'1,8% entre 1975-1979, que va caure fins el 0,8% entre 1979 i 1983. Aquest descens va ser més acusat que el de la mitjana espanyola o la de la Comunitat Econòmica Europea. La crisis estava afectant sobretot a les zones fortament industrialitzades.

A més, l'especial situació política, entre el temor dels governs franquistes i la competència electoral dels posteriors governs democràtics a prendre mesures radicals de reconversió, van fer que les decisions econòmiques contra la crisi fossin aplicades massa tard i de forma menys intensa que en altres països europeus.

Desprès de les primeres eleccions democràtiques del 1977, la situació s'havia fet especialment critica. La inflació assolia el 22% anual, el dèficit extern - amb una societat ja acostumada a nivells elevats de consum - s'incrementava i l'atur no parava de créixer. Per això es va fer imprescindible una concertació de partits i sindicats per prendre mesures sense provocar una resposta social virulenta. Aquests van ser els Pactes de la Moncloa, impulsats pel govern de la UCD i acceptats per l'esquerra socialista i comunista, amb el suport de la UGT i CCOO. Es pogué fer així una política econòmica de moderació salaria, lluita contra la inflació i control de la despesa pública, en un moment en què, amb l'arribada de la democràcia, les demandes socials s'havien incrementat molt.

Els Pactes de la Moncloa, recollits a la publicació oficial del Partit Comunista, Mundo Obrero.

De tota manera, la feblesa dels governs de la UCD i la crisi política motivada per la dimisió d'Adolfo Suárez, van fer que una política econòmica coherent no es pogués aconseguir fins l'arribada al poder del PSOE en 1982, quan es van prendre mesures importants per a la reconversió industrial.

Catalunya va passar de ser de tenir una economia dominada per la indústria, a un cada cop més diferent on dominava el sector dels serveis, com ha passat a la resta de paÏsos de la UE.