Materials d'estudi

1. La Transició. Aspectes generals

Cronologia de la transició

El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco. Havia deixat tot organitzar per a mantenir la seva dictadura, malgrat que era conscient de què els temps i els problemes havien canviat. Però els franquistes dominaven encara tot l’aparell de l’estat i gran part de les institucions religioses i econòmiques. Malgrat això, el règim polític s’havia identificat tant amb el personatge que el liderava, era tan evidentment una dictadura militar, que, per bona mart dels mateixos franquistes, es feia difícil imaginar un futur polític sense el dictador.

Inici i causes de la transició

Per això, quan el va substituir com a cap d’estat el rei Juan Carlos I, aquest, juntament amb alguns polítics de llarga trajectòria dins del franquisme, van iniciar un procés de transformacions institucionals que convertiran el sistema polític espanyol en un estat homologable a les democràcies occidentals. L’impuls va venir de tot un seguit de raons:

- la societat havia iniciat a finals dels anys sixanta un canvi impossible de conciliar amb una dictadura nascuda als anys 30 seguint models anteriors, i fracasats, a la Segona Guerra Mundial.

- la crisi econòmica internacional de 1973 havia trencat el cicle de prosperitat que havia justificat el manteniment del govern tecnocràtic durant els darres anys. Calia fer una reforma econòmica en profunditat i aquesta només es podia basar en un cert consens social. Una societat més plural i ara empobrida no acceptaria sacrificis sense compensació.

- la pressió popular, encara que insuficient per enfonsar la dictadura, feia molt difícil, sobre tot a les zones industrials, mantenir per més temps un govern autoritari que ja no era garantia d’estabilitat, sinó més aviat de conflictes.

- els dirigents empresarials es van a donar que el règim ja no era capaç de disciplinar als treballadors, sino què només servia per atiar les protestes i, a més, aïllava internacionalment Espanya, impedint la integració a les institucions i l’economia de l’Europa Occidental, com ara el Mercat Comú. Bona part de les classes dirigents es van adonar que havia arribat el moment de defensar millor els seus interessos fent evolucionar la dictadura i equiparant la situació política a la de la resta d’estats més propers.

- A més, l’any 1974 havia caigut la dictadura salazarista de Portugal (molt semblant a la franquista) per un cop dels joves militars revolucionaris i, a Grècia, el moviment popular havia aconseguit també posar fi a una altra dictadura militar. Això va escampar la por entre els franquistes perquè el mediterrani ja no era una terra de dictadures que es justificaven les unes a les altres, i el perill d’una mort subtada del règim, per un cop militar o per una revolta popular començava a ser possible.

El problema es que els polítics reformadors volien mantenir el control dels canvis inevitables, i això només es podia fer assegurant que el que ja es començava a anomenar com a «transició cap a la democràcia» tingués com a resultat final un pacte entre franquistes i demòcrates i el manteniment de quotes de poder importants en la nova situació. El mateix rei Juan Carlos I devia el seu accés al tron a la dictadura, i no podia actuar contra les lleis de la mateixa, perquè llavors hauria quedat totalment privat d’autoritat.

Dimissió d'Arias Navarro

I el govern que devia iniciar el procès de reformes estava en aquell moment dominat per l’últim president nomenat per Franco, Carlos Arias Navarro, que només considerava la introducció d’un mínim pluralisme polític com a justificació per al manteniment d’una monarquia autoritària i de les institucions creades per Franco.

Juan Carlos I, d’acord amb figures prominents del règim, com ara Adolfo Suárez, secretari general del partit únic, el Movimiento Nacional, Torcuato Fernández Miranda, cap del Consell del Regne, i altres personatges destacats, va elaborar un plan que passava, primer, per desfer-se d’Arias Navarro, la qual cosa aquest mateix va facilitar presentant la dimissió, quan pensava que el rei no gossaria fer-lo fora i el mantindira al capdavant del govern.

Cronologia del canvi polític

A partir d’aquest moment s’inicia un procés de canvi polític que es va fer pas a pas, d’acord amb un guió ben elaborat:

- Torcuato Fernández Miranda, en nom del Consell del Regne, proposa al rei un seguit de noms a la presidència del govern, entre els quals figurava el de Adolfo Suárez.

- Al juliol de 1976, el rei tria Adolfo Suárez com a president del govern

- Durant els mesos següents, Suárez planteja a les Corts franquistes una llei de reforma política que fa defensar per personatges molt integrats en el règim que van trencar la resistència dels més ultres.

- Al desembre de 1976 es fa votar per referéndum una Llei de Reforma Política que va permetre presentar els canvis com un desig insoslaiable del poble espanyol.

- Durant l’hivern i la primavera de 1977 es van anar legalitzant els sindicats i partits polítics.

- Al juny de 1977 es van convocar eleccions pràcticament lliures perquè el poble pugués triar els representants encarregats d’elaborar una nova constitució per a l’estat espanyol.

Els partits més importants que ván trobar recolzament durant aquest procés foren:

- la Unió de Centre Democràtic, un partit nou, liderat per Adolfo Suárez, que reunia els reformistes del franquisme amb polítics liberals de centre-dreta.

- el PSOE, el partit històric dels socialistes espanyols, dirigit ara per un grup de joves bàsicament procedents d’Andalusia i Madrid, que havien obtingut el suport, polític i econòmic, de la Internacional Socialista europea. El seu líder era Felipe González.

- Alianza Popular, partit de la dreta més conservadora, bàsicament formada per antics càrrecs franquistes, que seguía al ex-ministre Manuel Fraga,

- el PCE, partit comunista majoritari, que havia pactat la transició amb Adolfo Suárez i que estava liderat per figures que ja havien estat importants durant la guerra civil, com ara Santiago Carrillo i Dolóres Ibàrruri.

Pactes de la Moncloa

Aquests partits no només havien de discutir la forma futura de govern d’Espanya i el problema territorial plantejat pels nacionalismes català i basc, sinó que havien de fer front a una situació econòmica gairebé desesperada. Per això, el primer va ser signar un acord entre els partits polítis i els sindicats majoratirs per permetre al govern sorgit d’aquestes eleccions democràtics fer front a la crisi econòmica mitjançant el consens i l’estabilitat. És el que es van anomenar «Pactos de la Moncloa», signats a l’octubre de 1977, que van servir per limitar molt les protestes i vagues que es multiplicaven des dels darrers anys de vida de Franco.

Al llarg de 1978 les Corts van discutir i aprovar un projecte de Constitució que va rebre un suport bastant generalitzat. Només els nacionalistes bascos s’hi van oposar fins al final.

El 6 de desembre de 1978, la constitució va ser aprovada en referéndum, amb majoria de vots afirmatius a tots els territoris.

Eleccions de 1979

Adolfo Suárez va voler reforçar su autoritat tant dins el partit, la UCD, com a les Corts convocant noves eleccions uns mesos més tard, al març de 1979, les quals va guanyar, però aquestes eleccions també van mostrar el creixement dels partits nacionalistes i regionalistes, complicant el panorama polític per al govern.

El 3 d’abril d’aquest mateix any, es van celebrar eleccions municipals per tal de formar els primers ajuntaments democràtics. Va suposar un canvi polític important, ja que l’esquerra es va imposar a gairebé totes les ciutats importants.

Entre 1979 i 1981, es van anar aprovant els estatus d’autonomia dels diferents territoris i es van constituïr els primers governs autonòmics.

Dimissió de Suárez i cop d'estat del 23-F

Els desgast per la tasca de govern, el terrorisme basc, les amenaces de cop d’estat militar i les dificultats econòmiques van afeblir enormement l’autoritat d’Adolfo Suárez dins del seu partit. Aquella coalició de centre-dreta es va mostrar poc cohesionada, i el sector més esquerrà es va unir als socialistes, mentre que bona part del seu sector conservador anava fent plans per unir-se amb l’Alianza Popular de Fraga. Cansat de les baralles internes, i desitjant trobar una nova eina política al seu servei, Adolfo Suárez, que creia fermament en la seva popularitat, va dimitir com a president i va deixar la UCD i el govern sense líder.

El 23 de febrer de 1981 es produeix un intent de cop d’estat quan grups de Guàrdies Civils i de militars ocupen les Corts i proclamen l’estat de guerra a València.

Superada la crisi del cop d’estat, Leopoldo Calvo Sotelo, el candidat de la UCD, esdevé presient del govern, però, davant la desintegració del seu partit, ha de convocar noves eleccions en octurbre de 1982, eleccions que va guanyar el PSOE, obrint una nova etapa.

La Transició espanyola, va ser una reforma o una ruptura?

Totes les experiències històriques en que una dictadura ha acabat evolucionant cap a un altre tipus de sistema polític, s’han portat endavant mitjançant un procés de reforma política o un procés de ruptura amb el que hi havia abans. El que va succeïr a Espanya fou una reforma del franquisme o un trencament amb el mateix? Comencem per veure què es pot considerar una reforma i què una ruptura.

Reforma: transformació política del règim franquista partint de les mateixes lleis de la dictadura

Ruptura: trancament amb la legalitat franquista per crear una situació política nova sense dependre de les lleis elaborades per un govern il·legítim.

Els procesos de reforma són aquells en què la dictadura es va transformant en una democràcia e forma legalista. És a dir, s’utilitzen les lleis i institucions de la dictadura per anar canviant les normes de forma legal. Els processos de ruptura són aquells en què el sistema dictatorial s’ensorra i és substituit per un nou sistema que crea noves lleis i institucions, sense que aquestes derivin de les lleis i institucions de la dicatadura.

Exemple de procés de reforma pot ser la dictadura xilena de Pinochet, on el mateix dictador va convocar un referéndum per decidir-ne la continuïtat i fins i tot va mantenir el seu rang militar dins de l’exèrcit.

Exemple de procés de ruptura pot ser la dictadura nazi, que un cop vençuda militarment també va ser erradicada socialment. Les noves institucions alemanyes partien d’una nova legitimitat, els alts càrrecs nazis van ser jutjats, desenes de milers de funcionaris nazis van ser apartats dels seus llocs de responsabilitat i inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, el partit nazi va ser prohibit...

Aquest fou el gran debat de la transició, sobre si calia fer un procés de reforma que permetés que tant els partidaris com els detractors del franquisme posugessin conviure en un sistema democràtic occidental, o bé un procé sde ruptura. Els partidaris d ela ruptura consideraven que el règim franquista era un règim il·legal, forjat a partir d’un cop d’estat i d’una victòria militar damunt de la República democràtica. Per tant, calia desmuntar el règim i jutjar-ne els dirigents, a meś de bastir un nou conjunt d’institucions que derivessin de les lleis republicane si no de les lleis franquistes.

El cas espanyol fou finalment un procés de reforma. No pot ser un procés de ruptura ja que la dictadura no va ser enderrocada, cap repsonsable no va ser apartat del seu càrrec i un dels pesonatges més rellevants del règim va esdevenir president del govern. Totes les lleis van anar canviant de forma legal.

De tota manera, no es pot negar la magnitud dels canvis soferts. Només tres anys desprès de la mort del dictador, no quedava gairebé res de les institucions que havien governat l’estat durant quaranta anys, gran part de les lleis havien estat reformades, una monarquia que havia heredat els poders quasi absoluts de Franco, quedava limitada al paper representatiu de les altres monarquies occidentals i, tres anys més, el partit socialista, el mateix partit que havia dirigit els últims governs de la II República, tornava al poder i obtindrà majories polítiques durant els seguents catorze anys.

1.1. La transició a Catalunya

Les forces polítiques a Catalunya, a la mort de Franco, es trobaven organitzades en l'Assemblea de Catalunya i també en una coordinadora de partits polítics. Alhora, un fort moviment popular naxia en tots els àmbits. Associacions culturals, de mestres, sindicats, etc. Protagonitzaren un esclat reivindicatiu, cultural i de mobilitzacions que durà fins el 1979. 

Especialment, el període que va des de la mort de Franco fins al retorn del president Tarradellas, el 23 d'octubre de 1977, fou un període de grans mobilitzacions polítiques i sindicals. Manifestacions per l'amnistia, vagues generals i finalment la gran manifestació de l'Onze de Setembre de 1977. 

Durant aquest període, els principals partits polítics van anar teixint el consens autonomista, i van plantejar reivindicacions comunes tant en matèria de llibertats polítiques i sindicals, com la reclamació de l'amnistia i el restabliment de la Generalitat i d'un estatut d'autonomia. 

El 23 d'octubre de 1977, Adolfo Suárez, veient que la solució de la situació a Catalunya passava inexorablement per l'atorgament d'un cert grau d'autogovern, va permetre el retorn del president de la Generalitat a l'exili, Josep Tarradellas. A partir d'aquell moment es va restaurar la Generlaitat com a institució però sense cap competència, a l'espera del que digués la Constitució. Per sostenir financera i administrativament la Generalitat restaurada, es va nomenar a Tarradellas també com a president de la diputació de Barcelona.

El president Tarradellas saluda al balcó del palau de Sant Jaume. Font: CCMA

Amb la possibilitat oberta per la constitució de crear comunitats autònomes, s'inicià el procés de redacció d'un estatut d'autonomia, que finalment s'aprovaria primer en referèndum i posteriorment (i després de retallades) a les Corts l'any 1979. Amb l'aprovació de l'estatut s'iniciava el procés de convocatòria de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. 

FONTS:

Discurs de Josep Tarradellas

Altres veus de la Transició: Àudios. Fonts i testimonis

Retorn de Tarradellas: 40 anys del retorn del president de la Generalitat a l'exili

1.2. Les eleccions generals del 15 de juny de 1977

Convocades les eleccions, Suárez va fer públic la seva intenció d'anar a les urnes com a candidat, encapçalant una organització política formada per molts grups de centre i personalitats aperturistes del franquisme: la UCD (Unió de centre Democràtic). Partia amb l'avantatge de tenir el control dels mitjans de comunicació de l'estat (sobre tot TVE, llavors l'unica existent), l'aparell administratiu i una xarxa política que abastava tot el territori espanyol.

Al voltant de Manuel Fraga Iribarne, ex ministre de la dictadura, es va organitzar Alianza Popular, un grup en el que estaven integrades importants personalitats del franquisme, com el mateix Carlos Arias Navarro. 

Es van presentar a les eleccions innumerables partits, des de l'extrema dreta a l'extrema esquerra, uns per si sols, uns altres en coalició, alguns amb noms diferents al propi perquè encara no havien estat legalitzats. Malgrat totes les limitacions del moment, van ser unes eleccions homologades per les democràcies europees. 

Va ser precisament la UCD la que millors resultats va obtenir, amb prop de la metitat dels escons de les Corts, sense arribar a la majoria absoluta. Si sumem Congrés i Senat, fins a 77 parlamentaris de les Corts franquistes van poder continuar tenint un paper al legislatiu.

Resultats de les eleccions de 1977. Font: CIDEAD.

1.3. Els Pactes de la Moncloa

Els Pactes de la Moncloa

A partir de 1973, al món occidental es va iniciar una crisi econòmica provocada per la pujada del preu del petroli.

Al llarg de la dècada dels anys setanta, l'Estat espanyol va patir les conseqüències de la crisi econòmica; la inflació va arribar al 26%, l'atur es va situar per sobre del 15%, moltes empreses van tancar i no es feien inversions de capitals estrangers i això va provocar que la producció interior no passes del 1,5%.

Davant d'aquest panorama econòmic tant negatiu, el govern de Suárez va signar amb la resta de forces polítiques, a més dels sindicats i la patronal, els anomenats Pactes de la Moncloa l'octubre de 1977, que van ser un paquet de mesures per pal·liar la crisi econòmica. Es va fer una reforma fiscal i una reforma de la Seguretat Social, es va reduir la despesa pública, es van introduir mesures per reduir la inflació, es va establir el creixement dels salaris en funció de la inflació prevista i es va fer una reforma del sistema financer espanyol.

Malgrat aquest paquet de mesures, la situació econòmica no va millorar gaire. L'únic aspecte positiu va ser que la inflació va baixar 10 punts en només un any. Políticament, aquesta dada va ser important, perquè els sindicats ara legalitzats no haurien pogut moderar les reivindicacions obreres i s'hauria obert un cicle de vagues i conflictes laborals de conseqüències poc predecibles.

El primer que va fer el govern del PSOE per pal·liar la situació econòmica que s'arrossegava des dels anys setanta va ser prendre un seguit de mesures per sanejar l'economia, reduir la inflació i iniciar el procés de reconversió industrial.

La reconversió industrial va consistir en tacar un seguit d'empreses estatals que ja no eren productives, sobretot del sector siderúrgic i armador. Aquesta reconversió, que era necessària, va provocar, malauradament, la pèrdua de més 80.000 llocs de treball.

Malgrat els sacrificis que va comportar aquesta política econòmica, en què l'atur va pujar del 16% el 1982 (i el 21% en 1985). Va ser més endavant quan l'economia espanyola va començar a créixer i la inflació es va reduir al 7%.

Portada de Mundo Obrero amb la notícia de la signatura dels Pactes de la Moncloa

Font:
Diarios de Sesiones del Congreso de los Diputados. Año 1977. nº 29:
Debate sobre el acuerdo firmado entre el Gobierno y los partidos políticos para el saneamiento económico

El señor VICEPRESIDENTE PARA ASUNTOS ECONÓMICOS Y MINISTRO DE ECONOMÍA (Sr. Fuentes Quintana) :

Señor Presidente, señoras y señores Diputados, la misión de un Ministro de Economía cuando el país está atravesando un período de graves dificultades económicas consiste en enfrentarle con la realidad y convencerlo de que no existe la posibilidad de vencer las dificultades sin aceptar los costes y sacrificios que la superación del momento económico demanda. Pero esa misión también consiste en convencer a la sociedad de que esas dificultades con las que se enfrenta son superables y que los esfuerzos y sacrificios no serán inútiles.

Por ello, lo más importante del programa económico que hoy presenta el Gobierno - con una importancia política que excede de su pura dimensión económica- es el hecho de que sea el resultado de un acuerdo alcanzado desde posiciones ideológicas muy dispares. Esto es lo que le proporciona su fuerza básica y le otorga su carácter: ser producto de un acuerdo entre grupos que han antepuesto el futuro de la sociedad española a sus puntos de vista concretos.

Los males que la economía española padece son tres y han sido claramente denunciados desde todas las instancias y grupos políticos :(...) persistente y aguda tasa de inflación; segundo, desarrollo insatisfactorio de la producción, con una caída importante de las inversiones, que ha generado unas cifras de paro elevadas con repartos desiguales (geográficos, por edades, por sexos, por ramas de actividad) que agudizan los problemas que las mismas plantean ; tercero, intenso desequilibrio en los intercambios con el extranjero
Se trata de encontrar solución a esos tres males a través del acuerdo por un programa definido por los siguientes objetivos y criterios:(...) reducir, en un plazo razonable, la tasa de inflación, aproximándola a la media de los países europeos (...) la superación de la crisis económica requiere dedicar un esfuerzo muy especial a moderar -en una primera fase- los efectos del necesario programa de ajuste sobre la ocupación y a crear, en una segunda etapa, las condiciones para que la inversión productiva se reanime y permita multiplicar los puestos de trabajo absorbiendo la desocupación. (..) En quinto lugar, todo el acuerdo económico está inspirado en el principio de distribuir con justicia las cargas necesarias que requiere la salida de la crisis entre todos aquellos a los que les afecta : entre trabajadores ocupados y trabajadores desempleados, entre capital y trabajo, entre los distintos estratos de renta y los diversos niveles de la población ; entre las grandes y pequeñas empresas y entre el sector público y el sector privado.
Este afán por la justicia y la equidad preside la realización de todas las normas del programa.
Sin embargo, el Programa contiene otro núcleo de reformas que aspiran a realizar cambios profundos en la estructura del sector público y en el diseño de la política económica española. 
Cuatro objetivos dominantes son los que pretenden alcanzar este conjunto de medidas: 
(...) repartir con justicia los costes de la crisis y crear las bases de una sociedad más justa mediante la práctica de una reforma fiscal (...), elevar la calidad de los servicios públicos y controlar democráticamente las instituciones que integran el sector público español
(..) Articular un sistema tributario moderno con un impuesto eje sobre la renta sintético, progresivo y global, con tarifas realistas, exigible en sus bases auténticas, es una necesidad político-social de primer orden, al igual que lo es la modernización del impuesto de sociedades y la definición de un impuesto sobre el valor añadido que venga a imponer racionalidad en el mosaico anticuado y asistemático de nuestra tributación.
Los impuestos sobre el patrimonio y las sucesiones complementarían este cuadro, que permitiría eliminar figuras tributarias que obstaculizan el tráfico, elevan los costes y reparten, a veces, muchas veces, la carga con injusticia.

Signants dels Pactes de la Moncloa
D'esquerra a dreta:Enrique Tierno Galván (PSP), Santiago Carrillo (PCE), Josep María Triginer (PSC), Joan Reventós (CSC), 
Felipe González (PSOE), Juan Ajuriaguerra (PNV), Adolfo Suárez (UCD), Manuel Fraga (AP), Leopoldo Calvo-Sotelo (UCD) y Miquel Roca (CiU)
Data: 25.10.1977

2. La Constitució espanyola i l'Estatut d'Autonomia de Catalunya

Desprès de les eleccions de 1977, va ser necessari prop d'un any i mig per elaborar i aprovar el text constitucional. La constitució de 1978 va ser fruit d’un consens. Els principals grups polítics van arribar a uns acords, en reunions extraparlamentàries i en discussions públiques a les Corts que van fer possible imaginar que arribessin al govern qualsevol partit o coalició, de dretes o d’esquerres, disposats a respectar el principi democràtic i el marc constitucional.

Com a punt de partida es va encarregar un esborrany a una ponència formada per membres de la Comissió d’Afers Constitucionals i Llibertats Públiques dins del Congrés dels Diputats, amb membres dels principals partits d’aquesta cambra: un de la dreta més conservadora, Manuel Fraga, tres del centre-dreta (UCD), un del PSOE, un dels nacionalistes catalans (que també representava informalment als nacionalistes bascos) i un pel partit comunista, que era membre del partit dels comunistes catalans, el PSUC.

El govern de la UCD defensava una constitució de molts pocs articles, oberta a un desenvolupament posterior mitjançant lleis que elaboraria, es clar, el govern. I aquest govern seria del seu partit donat que havien estat clars guanyadors de les eleccions. L’esquerra i els nacionalistes van preferir una constitució més llarga on poguessin assegurar els drets i llibertats personals i col·lectius d’una societat democràtica avançada, i finalment aquesta va ser la norma que es va imposar.

Membres de la ponència constitucional del Congrès. Font: CIDEAD

Va existir al mateix temps un intens debat públic que va tenir alguna incidència en la feina dels redactors de la constitució, que, teòricament, treballaven a porta tancada. Al primer avantprojecte que va arribar a les Corts procedent de la Comissió van ser presentades més de 3.000 esmenes per part dels diferents grups parlamentaris.

Hi va haver tres punts de debat fonamentals:

-        El Títol I, sobre els drets i deures fonamentals dels ciutadans

-        El sistema electoral

-        El debat sobre les comunitats autònomes i el grau de descentralització de l’estat.

En algun cas, va ser necessari formar noves ponències que treballessin un altre cop fora dels debats parlamentaris i amb inclusió de grups que havien quedat fora en la configuració de la ponència inicial.

Quan la constitució es va debatre al ple del Congrés, encara restaven 187 esmenes per discutir. Tots els grups van aprovar finalment el text consensuat menys el PNV, els dos diputats del qual van votar en contra perquè no trobaven prou recollits els drets nacionals d’Euskadi.

Desprès d’una nova discussió al Senat, la Constitució va ser aprovada el 31 d’octubre de 1978 i sotmesa a referèndum el dia 6 de desembre. Un cop aprovada, amb un 67% de participació i un 88% de vots afirmatius, la Constitució va ser promulgada el dia 29 de desembre.

Constitució de 1978

La llei més important que recull tots els deures i drets dels espanyols i estableix les regles del sistema democràtic. Aprovada l'octubre de 1978 pels diputats i senadors, i en referèndum pel poble espanyol el 6 de desembre 1978, i jurada pel Rei el 27 de desembre de 1978 i publicada al BOE (Boletín Oficial del Estado) el 29 de desembre de 1978

Esquema-resum amb les característiques de la Constitució espanyola i el funcionament dels poders de l'estat

2.1. L'Estatut d'Autonomia

Els parlamentaris catalans es van reunir a Sau (Osona) per redactar el projecte d'Estatut, que es va presentar a les Corts espanyoles perquè l'aprovessin. Després d'algunes retallades, el 25 d'octubre de 1979 va ser aprovat pel poble català i ratificar en referèndum.

Acte de constitució de l'Assemblea de Parlamentaris Catalans. Font: Parlament de Catalunya.

L'Estatut de 1979 s'havia començat a elaborar després de la instauració de la democràcia i de l'entrada en vigor de la Constitució espanyola, moment en què es restableix provisionalment la Generalitat de Catalunya, l'any 1977. El conegut com a Estatut de Sau, en memòria del lloc on es va redactar, va ser aprovat pel poble de Catalunya mitjançant un referèndum el 25 d'octubre de 1979.

L'Estatut és la norma institucional bàsica. Defineix els drets i deures de la ciutadania de Catalunya, les institucions polítiques de la nacionalitat catalana, les seves competències i relacions amb l'Estat i el finançament de la Generalitat de Catalunya.

L'Estatut de Catalunya reconeixia la Generalitat com la institució d'autogovern del país. Establia un parlament autònom de 135 membres el qual escolliria el president de la Generalitat. L'estatut donava planes competències en matèria d'educació i sanitat, però en reservava moltes d'altres per a l'estat; així mateix establia un règim de finançament de caire comú, diferent del règim especial del què gaudien el País Basc i Navarra.

1.- Estatut d'Autonomia de l'any 1979

2.- Estatut d'Autonomia de Catalunya del 2006

3. La violència política

ETA

L'organització "Euskadi ta Askatasuna" havia arribat al final del franquisme amb un ampli suport social al País Basc que anava més enllà dels simpatitzants del nacionalisme, però en aquell moment es va dividir entre els que, per portar endavant el seu projecte d'independència i revolució social, consideraven prioritari aconseguir àmplies aliances polítiques amb els partits nacionalistes i els que representaven la classe obrera, i aquells que consideraven prioritària la lluita armada i la creació d'organitzacions polítiques i socials de tota mena dirigides per la mateixa ETA, en un projecte polític diferent al de la resta de forces i amb capacitat de liderar en solitari la lluita revolucionària. Aquestes divisions van ser sagnants, i la branca més militarista va fer desaparèixer i va assesinar al teòric i portant-veus del sector polític-militar, Pertur.

Des d'aquell moment, l'esquerra revolucionària que donava suport a ETA es va trencar en dos partits amb projectes polítics diferents: Euskadiko Esquerra i Herri Batasuna. Aquesta darrera era el sector majoritari, que recolzava els més intransigents. 

El nombre de víctimes i atemptats polítics va ser més o menys estable en 1976 i 1977, però des dels inicis de 1978, amb l'aprovació de la constitució, es va iniciar una pujada incesant de les accions violentes, de les quals ara ETA era ja pràcticament l'única organització responsable. Cada cop era més clar que ETA-militar, la branca relacionada amb Herri Batasuna, volia desestabilitzar la democràcia i provocar als militars i policies per afavorir un cop d'estat de l'ultradreta. D'aquesta manera, esperava provocar una situació revolucionària a tot l'estat espanyol que permetria, segons ells, aconseguir el trencament definitiu d'Euskadi amb Espanya. 

Aquest increment espectacular en el nombre de morts, i la pressió constant de l'esquerra nacionalista contra les institucions i la policia espanyoles, i contra tots els ciutadans i polítics que no compartien el seu projecte, va fer que les forces policials d'Euskadi responguesin amb la força i portessin la seva acció més enllà del què volia el govern de la UCD. Grups de policies van provocar fins i tot disturbis i altercats. Això va alimentar el discurs dels radicals sobre la repressió indiscriminada que patia el País Basc, presentant les accions d'ETA com a legítima defensa. Gairebé no hi va haver cap setmana entre 1978 i 1981 en què ETA no provoqués la mort d'algun membre de les forces armades, de la policía o dels partits polítics no nacionalistes al País Basc. 

El cop d'estat de 1981 demostrar que la resposta popular de solidaritat amb l'estat democràtic era molt forta, i que gran part de les forces armades no participarien en una nova dictadura militar. Això va fer reflexionar al sector nacionalista que s'havia anat distanciant de la violència, i provocà la disolució voluntària de la branca político-militar d'ETA. Els membres d'ETA-militar, en canvi, van continuar l'estratègia d'atemptats constants, especialment desprès de la instauració del règim autonòmic a Euskadi i del fracàs de les conversacions de pau amb el govern que es van emprendre a Alger. Aquesta dinàmica va durar fins els Jocs Olímpics de Barcelona de 1992, quan ETA va cometre un dels seus atemptats més sagnants i indiscriminats al parking del supermercat Hipercor de Barcelona, un acte dirigit clarament contra la població civil de la ciutat. 

Comunicat de premsa del grup armat ETA. Font: RTVE

Terra Lliure

Entre 1978  i  1991 va actuar a Catalunya un grup armat sorgit de l'esquerra independentista anomenat Terra Lliure, amb un contingut ideològic revolucionari, de caire marxista leninista. Les seves accions contra l'estat espanyol van ser més propagandístiques que efectives, però van causar una víctima mortal i desenes de ferits a diferents atemptats. També van morir com a conseqüència dels mateixos quatre membres de l'organització. 

L'impacte polític d'aquesta organització va ser molt petit, donada la manca d'identificació de la societat i la política catalanes amb el seu projecte revolucionari, i un suport de l'independentisme que va quedar reduït als sectors més radicalitzats. Quan es va dissoldre l'organització alguns dels seus militants van ingressar a Esquerra Republicana de Catalunya desprès de fer una renúncia expressa a la violència com a eina política. 

Altres organitzacions armades d'extrema esquerra

L'arribada de la democràcia va suposar la decadència i desaparició de les organitzacions que havien preconitzat la lluita armada revolucionària, no nacionalista. El FRAP es va dissoldre ràpidament i només van subsistir els Grups de lluita Revolucionària Antifeixista i Patriòtica (GRAPO) vinculats a un fantasmagòric Partit Comunista d'Espanya (reconstituit) que mai va tenir força social i dels quals hi havia la sospita de què estaven infiltrats i manipulats pels serveis secrets de l'estat. 

La violència d'ultradreta

Encara que quantitativament molt menys important, la violència dels grups d'ultradreta va ser molt significativa durant la Transició espanyola perquè les seves accions s'interpretaven com un termòmetre de les tensions que s'amagaven darrera l'antic aparell de poder de l'estat franquista i com a simptomes del perill d'un cop d'estat antidemocràtic. 

Un dels fets més coneguts va ser l'anomenada "matanza de Atocha". Aquest va ser un atemptat terrorista executat per pistolers de l'ultradreta que no pertanyien a cap grup en concret. Cinc advocats laboralistes (que es dedicaven a la defensa dels drets laborals i socials dels treballadors) van ser assasinats a sang freda i quatre més van quedar greument ferits. Aquests advocats pertanyien al Partit Comunista d'Espanya i al sindicat Comissions Obreres. Clarament va ser un acte de provocació per aconseguir una resposta violenta dels militants comunistes, que dificultés al govern Suárez la legalització del partit. L'atemptat no va aconseguir en aquest sentit els seus objectius, perquè la resposta tranquila ordenada per la direcció comunista, amb milers de persones marxant en silenci pel centre de Madrid va convèncer als aperturistes del franquisme que el Partit Comunista podia ser un element d'ordre en front de l'extrema esquerra i que calia negociar amb el seu secretari general, Santiago Carrillo. 

Monument als advocats morts al seu despatx a Madrid. Font: Wikipèdia.

L'ultradreta va compartir fins l'any 1980 amb ETA l'objectiu de crear un clima de terror per provocar un cop d'estat. També van aparèixer dins les forces armades i policials petits grups d'incontrolats que protagonitzaren incidents i aldarulls fins l'any 1979. Més endavant, ja durant el primer període de govern socialista, i segurament motivats per la impotència de veure que la violència etarra no deixava d'actuar i el problema es cronificava, alguns membres dels aparells de seguretat de l'estat van donar peu a la creació dels Grups Antiterroristes d'Alliberament (GAL) que van realitzar diversos atemptats al sud de França i van fer desaparèixer alguns militants d'ETA.

Per saber-ne més

La matanza de Atocha 1977 enllaç

Video: Hipercor 1987, 25 anys desprès 27 mn

3.1. El cop d'estat de 1981

4. Consolidació democràtica des de 1982

4.1. La societat catalana en el canvi de mileni

Els darrers vint-i-cinc anys del segle XX, la societat catalana va patir un seguit de transformacions i canvis socials molt semblants a la resta de països de la UE.

El primer d'aquests canvis socials ha estat el demogràfic; la taxa de natalitat l'any 2000 se situava al voltant del 9%, mentre que el 1975 era del 20%, i la taxa de fecunditat va passar dels 3,4 fills per dona el 1975 a 1,2 l'any 2000.

Un altre canvi important és que la immigració d'origen espanyol ha disminuït fins arribar a ser negativa. En canvi,una nova immigració, provinent de molts altres països, ha començat a arribar a partir de 1995 i 1996.

La taxa de mortalitat l'any 2000 també era molt baixa, al voltant del 8%, i l'esperança de vida se situa al voltant del 79 anys, mentre que l'any 1975 era de 74 anys.

Tots aquests indicadors eren molt semblants a la resta de paísos de la UE.

La distribució de la població de Catalunya es concentrava en tres zones:

• a les comarques de la costa de Barcelona i del prelitoral barceloní (Barcelonès, Maresme, Baix Llobregat i els dos Vallesos). En aquestes comarques hi viu el 70% de la població.

• a la resta de comarques del litoral i del prelitoral. Hi viu el 23% de la població

• a les comarques de l'interior hi viu el 7% de la població.

També cal destacar que al voltant de la ciutat de Barcelona ha sorgit una gran àrea metropolitana en la qual vivia l'any 2000 la meitat de la població de Catalunya, al voltant de 3 milions de persones.

Plaça Catalunya en 1982. Font: Barcelonaentempspassat.

4.2. Els governs socialistes (1982-1996)

Resultats electorals per províncies de 1982. Font: Viquipèdia

La incontestable victòria electoral del PSOE en 1982 obrir una nova etapa en la història que estudiem. Era la primera vegada que un partit de tradició obrera arribava al govern de l'estat - tret dels anys de la guerra civil - i s'obria un període de reformes, en democràcia, que pretenia modernitzar i canviar la societat i l'economia espanyoles. Això es va fer, però també va caldre sacrificar alguns dels principis de la tradició d'esquerres espanyola.

A més aquesta etapa de predomini socialista va ser molt llarga, resultat de la repetida confiança dels votants als comicis successius, ja que el PSOE, i el seu líder Felipe González, van guanyar quatre eleccions generals seguides. Fins al 1993 van gaudir de majoria absoluta a les Corts.

El model d'aquestes reformes havien de ser els estats europeus de tradició socialdemòcrata, com ara Suècia, Àustria o Alemanya. El partit socialista arribava al poder amb un gran suport electoral - 10 milions de vots - però en un moment de greu crisi econòmica i quan s'anava esgotant la paciència i l'entusiasme que la població treballadora havia mostrat durant la Transició. Al dia següent de prendre possessió, va caldre devaluar la pesseta un 8% per recuperar la competitivitat internacional i dificultar les importacions.

L'acció de govern socialista:

Els eixos de la política socialista van ser:

- la reconversió industrial

- la reforma laboral

- la reforma fiscal

- la integració en Europa

Un èxit notable va ser el control de la inflació. El govern també va ampliar la cobertura social a pràcticament tota la població (mitjançant la sanitat, educació, sistema de pensions, i prestacions en cas d'atur) i posà les bases d'un nou sistema educatiu amb la LOGSE, aixó com es van fer també reformes del Codi Penal i noves lleis com la de l'avortament.

Això comportava prendre decisions complicades per un partit d'esquerra, com afavorir la contractació per temps limitat, la liberalització del mercat immobiliari, reduir alguns drets socials heretats del franquisme, etc. El govern socialista va haver d'afrontar dues vagues generals (en 1985 i 1988) que van convocar els sindicats majoritaris, entre ells la mateixa central sindical socialista, la UGT.

Manifestació durant la vaga general de 1988, la més seguida de la història. Font: Rtve.

L'estat es va desfer de  grans empreses públiques que havien deixat de ser competitives (indústres navals, siderúrgiques, etc.) i patien greus pèrdues. Altres sectors industrial, la mineria i l'agricultura exigien també mesures i va caldre dedicar-hi esforços fiscals en un moment on les demandes socials, per altre banda, es multiplicaven.

D'aquesta primera etapa de govern del PSOE també cal destacar-ne l'expropiació del grup empresarial i financer RUMASA (format per 18 bancs, 200 empreses i més de 45.000 treballadors), propietat de José Maria Ruiz Mateos, acusat pel Banc d'Espanya d'irregularitats financeres que podien portar al grup a la fallida. Davant d'aquesta situació, el Govern va decidir expropiar RUMASA.

La reforma fiscal, que ja s'havia iniciat amb l'arribada de la democràcia, va consistir en augmentar i fer més efectiu el cobrament dels impostos directes, que eren els que gravaven les rendes més altes. Durant el franquisme, el pes fiscal requeia sobre tot en els impostos indirectes, que pagava el conjunt de la població. Es pretenia, per tant, fer la Hisenda més progressiva i redistributiva, però això va provocar un fort malestar en alguns sectors de les classes mitjanes que se sentien perjudicades i sense cap possibilitat d'eludir la nova pressió fiscal.

Aquest increment dels ingressos es va destinar a una urgent millora de les infraestructures i de la despesa social que venia a satisfer dèficits històrics en els serveis que prestava l'estat.  La millora de l'economia  des de l'any 1985 va contribuir a aconseguir fites positives mitjançant aquest esforç. Es va estendre a tota la població la Sanitat pública i es va ampliar l'assegurança de l'atur i de les pensions no contributives. En l'àmbit de l'ensenyament, es va aprovar la Llei de Reforma Universitària (LRU), que va permetre democratitzar la Universitat i ampliar els recursos econòmics destinats a la investigació. Es va reformar l'ensenyament primari i el secundari, que es feia obligatori fins als 16 anys.

En la Justícia, es van fer modificacions en diverses lleis, com ara el codi penal o el dret d'asil. L'aprovació de la llei de l'avortament va portar molta polèmica i va ser molt criticada per diversos sectors socials i per l'Església catòlica.

També es va aconseguir reduir moltíssim la por a un nou cop d'estat, molt present fins al 1982. El fracàs del cop de 1981 (el 23-F), la desarticulació de la xarxa que pretenia un nou cop, més sagnant, per evitar el triomf electoral socialista, la integració a l'OTAN i l'acció política del ministeri de Defensa van permetre, finalment, una professionalització dels caps de l'exèrcit i que s'allunyessin de la política.

El 1991 el govern espanyol va participar, enviant soldats de lleva, a la primera Guerra del Golf, i posteriorment ha tingut presència militar en moltes de les zones més conflictives (Bòsnia, Kosovo, Iraq, Afganistan, Haiti...)

La fi del període socialista

A les eleccions de 1993, el PSOE va tornar a guanyar però no va assolir ja la majoria absoluta, i va necessitar d'acords amb CiU per a mantenir la governabilitat i completar les polítiques econòmiques que permetessin entrar a la zona euro (la futura moneda comuna dels europeus). Tot i així, aquesta darrera etapa va estar marcada pels múltiples casos de corrupció que implicaven alts càrrecs socialistes.

Per saber-ne més:

. Web: 25 años del triunfo del PSOE

4.3. Els governs del Partit Popular (1996-2004)

Els governs de José Maria Aznar

El 1996, el PP, encapçalat per José María Aznar va guanyar les eleccions, però sense assolir la majori absoluta. Això el dugué a cercar un pacte amb el PNB i CiU. El govern d'Aznar durà vuit anys.

Aquesta etapa es caracteritza per una bonança econòmica generalitzada. Les darreres grans empreses estatals es privatitzen (Telefònica, Endesa...), malgrat que eren empreses amb beneficis i molt competitives, i comença l'auge del sector immobiliari, amb una multiplicació de preus que, si bé en un primer moment enriqueix a petits i mitjans propietaris, a la llarga va acabar provocant un greu problema d'accés a l'habitatge.

Tots els indicadors econòmics es van mantenir en valors òptims: l'atur va disminuir fins a ser pràcticament inapreciable, la inflació es va controlar, el deute de l'estat es va estabilitzar i fins i tot hi va haver superàvit... Tot això va permetre que l'1 de gener de 2002 l'estat espanyol substituís la pesseta per l'euro, formant part del club de països europeus amb moneda comuna.

Aquesta bonança econòmica va significar també la necessitat de més mà d'obra en un estat amb una de les taxes de natalitat més baixes del món. Això féu que, sobretot a partir de l'any 2000, s'iniciés un important procés d'arribada d'immigrants.

Política interna

Si bé en un primer moment el PP intentà dura terme una política conciliadora amb els nacionalismes perifèrics, el trencament de la treva d'ETA i l'assoliment de la majoria absoluta en les eleccions del 2000 van fer que iniciés una política més dura contra les reivindicacions nacionalistes. D'altra banda, a partir de la segona legislatura, tots els moviments d'esquerres van iniciar una campanya de denúncia de les polítiques del govern, començant per una vaga general el 2002 i de protestes per la gestió de l'enfonsament del vaixell Prestige -que va contaminar greument la costa gallega - pel Pla Hidrològic Nacional i per certes actuacions policials.

Política exterior

El PP va continuar mantenint la política exterior d'aliances amb els Estats Units dels anteriors governs. Per aquest motiu, va donar suport i participar de forma secundària a la guerra d'Iraq. Tot i així, aquesta guerra va tenir un importantíssim rebuig popular arreu del món, i especialment a Catalunya, on les manifestacions foren massives. Aquest rebuig popular va fer que el PSOE abandonés la seva tradicional posició proamericana i es fes ressó del rebuig a la guerra per a desgastar el govern.

La fi dels governs d'Aznar

L'11 de març de 2004, tres dies abans de les eleccions generals, unes bombes col·locades en trens de rodalies de Madrid van provocar 191 morts. Des del govern no es va dubtar ni un minut a culpar ETA dels atemptats, versió que ses va mantenir mentre cada vegada més indicis apuntaven a la responsabilitat de l'integrisme islàmic. Una bona part de la població va considerar que el govern intentava amagar proves perquè l'autoria d'ETA els beneficiava electoralment, mentre que l'autoria integrista els perjudicava, ja que anava lligada a la seva decisió de participar a la guerra de l'Iraq. Al llarg de dissabte 13 de març van anar sorgint manifestacions arreu del país en contra de l'ocultació d'informació. Aquesta mobilització, juntament amb el fet que es descobrís al llarg de la tarda de dissabte que el govern havia amagat proves de l'autoria integrista per mantenir la versió que havia estat ETA, va provocar que en les eleccions del 14 de març el PP fos derrotat pel PSOE.

Manifestació contra els atemptats terroristes de l'estació d'Atocha en 2004. Font: Wikipèdia.

4.4. L'evolució política a Catalunya

Els governs nacionalistes

Jordi Pujol va guanyar, contra tot pronòstic, les eleccions de 1980, tancant el pas al predomini de l'esquerra socialista i comunista. va ser president de la Generalitat de forma ininterrompuda fins el 2003. El govern de CiU intentà desenvolupar una política de construcció d'infraestructures estatals, a partir de la gestió de les competències que li atorgava l'estatut. També van impulsar, com a la resta de territoris, els serveis públics que arrosegaven un dèficit des de l'època franquista. Així, va realitzar una obra de govern, els fets més significatius de la qual són:

• Elaboració de la Llei de Política Lingüística
• Creació de la xarxa hospitalària comarcal
• Fundació de TV3 i Catalunya Ràdio
• Extensió de l'ensenyament públic
• Aplicació del sistema d'immersió lingüística
• Organització territorial en comarques i creació dels Consells Comarcals
• Desplegament dels Mossos d'Esquadra

El suport polític als governs de Madrid, primer socialistes i desprès del partit popular es va fer a canvi d'una política d'ampliació de competències i del finançament que va esdevenir una estratègia permanent, en comptes de tancar un pacte definitiu amb l'estat.

Portada d'El 9 nou amb la creació dels primers consells comarcals.

El primer govern tripartit

Pasqual Maragall va encapçalar el primer govern tripartit, format pel PSC, ERC i ICV. Aquesta coalició de partits va governar des de 2003 fins a 2006. La seva actuació, més enllà de la tasca legislativa, va estar macada per la inestabilitat i les pressions exteriors, tant de CiU com procedents de la batalla política entre PSOE i PP.

La tasca més significativa d'aquest govern fou la redacció d'un nou estatut d'autonomia. Aquest nou estatut no va ser negociat amb el govern central, sinó només entre les forces polítiques catalanes. Enmig d'un debat polític inflamat per l'oposició i certs sectors del partit socialista, i del debat legal sobre l'ancoratge constitucional de la redacció feta a Catalunya, la proposta definitiva sotmesa a referèndum va portar molta polèmica. El nou estatut va ser aprovat però amb una participació més baixa que l'anterior.

Finalment, la negativa d'ERC a votar a favor en el referèndum va fer convocar eleccions anticipades el novembre de 2006. Es reedità el pacte tripartit i José Montilla esdevingué nou president de la Generalitat.

5. Reptes de l'economia catalana i espanyola dins la UE

1. Vídeo. Evolució recent de l'economia catalana i reptes actuals. 104 mn 

2. Web: Els deures de l'economia catalana 

3. Web: Cinco fallas de la economía española.

5.1. L'economia abans de l'entrada a la UE

Com ja hem vist parlant de les etapes del franquisme, la crisi de la dictadura també va tenir una vessant econòmica, vinculada a la crisi internacional de preus del petroli de 1973, que en realitat amagava problemes més profunds del capitalisme mundial i també del català.

L'evolució de l'economia catalana els darrers 25 anys del segle XX, la podem dividir en dues etapes ben diferenciades. La primera, entre 1973 i 1985, està caracteritzada per la situació de recessió provocada per la crisi del petroli de 1973, amb un augment de la inflació, de l'atur, el descens de la producció i el tancament de moltes empreses.

Cap als anys 1973-1974 es va fer patent que s'havia acabat el creixement ininterromput de l'economia occidental, iniciat entre els anys 1945-1950. En el cas espanyol, el que s'aturava era el "miracle" de la dècada del "desarrollismo", que s'havia desenvolupat des de l'any 1960, i que havia impactat particularment a Catalunya. Aviat minvà el ritme del creixement del PIB, fins al punt de què, en 1983, aquest era negatiu. Catalunya passava d'un creixement del 5,8% de mitjana des del 1965 fins la mort de Franco, a un de només l'1,8% entre 1975-1979, que va caure fins el 0,8% entre 1979 i 1983. Aquest descens va ser més acusat que el de la mitjana espanyola o la de la Comunitat Econòmica Europea. La crisis estava afectant sobretot a les zones fortament industrialitzades.

A més, l'especial situació política, entre el temor dels governs franquistes i la competència electoral dels posteriors governs democràtics a prendre mesures radicals de reconversió, van fer que les decisions econòmiques contra la crisi fossin aplicades massa tard i de forma menys intensa que en altres països europeus.

Desprès de les primeres eleccions democràtiques del 1977, la situació s'havia fet especialment critica. La inflació assolia el 22% anual, el dèficit extern - amb una societat ja acostumada a nivells elevats de consum - s'incrementava i l'atur no parava de créixer. Per això es va fer imprescindible una concertació de partits i sindicats per prendre mesures sense provocar una resposta social virulenta. Aquests van ser els Pactes de la Moncloa, impulsats pel govern de la UCD i acceptats per l'esquerra socialista i comunista, amb el suport de la UGT i CCOO. Es pogué fer així una política econòmica de moderació salaria, lluita contra la inflació i control de la despesa pública, en un moment en què, amb l'arribada de la democràcia, les demandes socials s'havien incrementat molt.

Els Pactes de la Moncloa, recollits a la publicació oficial del Partit Comunista, Mundo Obrero.

De tota manera, la feblesa dels governs de la UCD i la crisi política motivada per la dimisió d'Adolfo Suárez, van fer que una política econòmica coherent no es pogués aconseguir fins l'arribada al poder del PSOE en 1982, quan es van prendre mesures importants per a la reconversió industrial.

Catalunya va passar de ser de tenir una economia dominada per la indústria, a un cada cop més diferent on dominava el sector dels serveis, com ha passat a la resta de paÏsos de la UE.

5.2. L'ingrès d'Espanya a la CEE

Desprès de llargues negociacions, l'1 de gener de 1986, l'estat espanyol ingressà com a membre de ple dret a la Comunitat Econòmica Europea, nom que llavors rebia l'actual Unió Europea.

Aquest fet va ser un revulsiu important per a l'economia espanyola. Així, el sector primari va haver d'adaptar-se a les directrius europees sobre els nivells de producció. En la indústria, l'ingrés a la CEE va suposar un augment de la competència i de les inversions estrangeres.

L'ingrés també va suposar que Espanya pogués rebre les ajudes econòmiques del Fons Social Europeu per ajudar a desenvolupar les regions menys desenvolupades, com Andalusia, Castella o Extremadura.

Felipe González signa el document d'adhesió d'Espanya a la Comunitat Econòmica Europea, en presència dels dos responsables de la negociació per part espanyola. Font: Wikipedia.org.

Per saber-ne més:

Vídeo: Espanya dins la UE  

5.3. L'economia catalana després de l'ingrés a la CEE

El sector primari

L'agricultura a Catalunya, com a la resta de països industrialitzats, representa un pes molt petit dins el conjunt de l'economia, però al mateix temps molt necessari. A partir de 1986, l'agricultura catalana es va haver d'adaptar a les exigències productives de la CEE. A més, els ajuts que atorga Europa als estats membres per adaptar l'agricultura no han beneficiat gaire Catalunya, ja que dins l'Estat espanyol Catalunya té una economia rica comparada amb altres, com la andalusa o la extremenya, les més beneficiades per les ajudes europees.

Vinyes al Penedès. Font: gencat.cat

La darrera dècada del segle XX, l'agricultura va presentar una certa recuperació, amb una mecanització massiva i un ús generalitzat d'adobs artificials, dirigits a proveir la indústria agroalimentària. Gairebé la meitat de la producció agrícola correspon a la hortofruticultura (fruites i hortalisses). La resta correspon a la producció de vi,oli, fruits secs i cereals. Els dos decennis primers del segle XXI han estat en general negatius per als petits productors, amb una caiguda o una congelació dels preus que ha deixat els beneficis del sector agrari en mans de les grans corporacions industrials o la gran distribució. Moltes petites i mitjanes explotacions han anat tancant per manca de rendibilitat o, sobre tot, per jubilació dels seus titulars.

Al costat d'aquesta agricultura extensiva, ha sorgit una agricultura ecològica, que només utilitza mètodes i adobs naturals.

El sector secundari

Com hem dit abans, l'economia catalana ha deixat de ser una economia preeminentment industrial a finals del segle XX. Cal fixar-se només en una xifra: en 1975 la indústria representava el 41,1% del PIB català, en 1999, era només del 28%. El 2018 era ja el 18,6%. Però, malgrat aquest indicador,la indústria catalana continua essent, l'any 2000, amb el 26%, la primera zona industrial d'Espanya.

Indústria química a Tarragona. Font CCMA

L'ingrés a la CEE va ser un factor positiu, malgrat les incerteses inicials, ja que s'han ampliat els mercats i s'ha produït una modernització dels sistemes de producció, i s'ha millorat la qualitat per fer front  a la competència europea i internacional. A l'any 2000 hi havia 164 multinacionals catalanes, que facturaven 2,7 bilions de pessetes i donaven feina a 1,9 milions de persones. Les multinacionals catalanes són, en realitat, en la seva gran majoria, petites i mitjanes empreses que es concentren en el sector químic, de maquinaria i instruments de precisió i d'altres productes metàl·lics (electrònica, material elèctric, etc.), tèxtil i confecció.

Des del 1975, els sectors més dinàmics de la indústria catalana han estat el químic, el cautxú, el plàstic, el material de transports, els productes alimentaris, el paper i l'edició.

El sector terciari

Aquest sector, també anomenat de serveis, ha experimentat el major creixement dins l'economia catalana els darrers vint-i-cinc anys. El sector dels serveis està format per diverses activitats econòmiques, com les comercials, els serveis públics, el crèdit i les assegurances, els transports i el turisme.

Font: Diari Ara.

Aquest augment també ha representat un major nombre d'ocupació laboral: així, si el 1975 donava feina a 900.000 persones, el 1998 en donava 1.300.000 persones a tot Catalunya i, en 2018, 2.500.000. El turisme és l'activitat que ha crescut més des de 1975, fins al punt de constituir un èxit econòmic i un problema social.

El sector comercial també és molt important, i a partir de l'ingrés a la CEE van augmentar sensiblement les exportacions, sobretot a França, Alemanya, Itàlia, Portugal i el Regne Unit.

5.4. Els reptes de futur

Al començament del nou segle i del nou mil·lenni, l'economia catalana hauria d'assolir un seguit d'objectius:

• Millorar la xarxa d'infrastructures de transport i comunicació per poder estimular la redistribució de la població en el territori i la diversificació de les àrees econòmiques.
• Augmentar la despesa en recerca i desenvolupament de les empreses per millorar la seva competitivitat en un món globalitzat, sobre tot pel què fa a la digitalització econòmica i la inclusió en el sector del "big data" i l'establiment de instal·lacions d'emmagatzematge i processament de dades.
• Consolidar els sectors claus de l'economia catalana, com són: el turisme, el comerç, la moda, alimentació i producció agroramadera, la indústria química i farmacèutica, el disseny, la comunicació i la producció audiovisual, i la construcció.
• Integrar la nova immigració i potenciar la seva producció i consum.

6. La transició. Audiovisuals i materials complementaris.

La Transició espanyola. Sèrie RTVE. 13 capítols. 

Documentos RNE: Adolfo Suárez  56 mn

Espanya a l'OTAN  

• Atemptat de El Papus enllaç
• Legalització del PCE enllaç
• Debat: 30 anys del 23 F enllaç