Materials d'estudi

Cronologia de la transició

El 20 de novembre de 1975 va morir Francisco Franco. Havia deixat tot organitzar per a mantenir la seva dictadura, malgrat que era conscient de què els temps i els problemes havien canviat. Però els franquistes dominaven encara tot l’aparell de l’estat i gran part de les institucions religioses i econòmiques. Malgrat això, el règim polític s’havia identificat tant amb el personatge que el liderava, era tan evidentment una dictadura militar, que, per bona mart dels mateixos franquistes, es feia difícil imaginar un futur polític sense el dictador.

Inici i causes de la transició

Per això, quan el va substituir com a cap d’estat el rei Juan Carlos I, aquest, juntament amb alguns polítics de llarga trajectòria dins del franquisme, van iniciar un procés de transformacions institucionals que convertiran el sistema polític espanyol en un estat homologable a les democràcies occidentals. L’impuls va venir de tot un seguit de raons:

- la societat havia iniciat a finals dels anys sixanta un canvi impossible de conciliar amb una dictadura nascuda als anys 30 seguint models anteriors, i fracasats, a la Segona Guerra Mundial.

- la crisi econòmica internacional de 1973 havia trencat el cicle de prosperitat que havia justificat el manteniment del govern tecnocràtic durant els darres anys. Calia fer una reforma econòmica en profunditat i aquesta només es podia basar en un cert consens social. Una societat més plural i ara empobrida no acceptaria sacrificis sense compensació.

- la pressió popular, encara que insuficient per enfonsar la dictadura, feia molt difícil, sobre tot a les zones industrials, mantenir per més temps un govern autoritari que ja no era garantia d’estabilitat, sinó més aviat de conflictes.

- els dirigents empresarials es van a donar que el règim ja no era capaç de disciplinar als treballadors, sino què només servia per atiar les protestes i, a més, aïllava internacionalment Espanya, impedint la integració a les institucions i l’economia de l’Europa Occidental, com ara el Mercat Comú. Bona part de les classes dirigents es van adonar que havia arribat el moment de defensar millor els seus interessos fent evolucionar la dictadura i equiparant la situació política a la de la resta d’estats més propers.

- A més, l’any 1974 havia caigut la dictadura salazarista de Portugal (molt semblant a la franquista) per un cop dels joves militars revolucionaris i, a Grècia, el moviment popular havia aconseguit també posar fi a una altra dictadura militar. Això va escampar la por entre els franquistes perquè el mediterrani ja no era una terra de dictadures que es justificaven les unes a les altres, i el perill d’una mort subtada del règim, per un cop militar o per una revolta popular començava a ser possible.

El problema es que els polítics reformadors volien mantenir el control dels canvis inevitables, i això només es podia fer assegurant que el que ja es començava a anomenar com a «transició cap a la democràcia» tingués com a resultat final un pacte entre franquistes i demòcrates i el manteniment de quotes de poder importants en la nova situació. El mateix rei Juan Carlos I devia el seu accés al tron a la dictadura, i no podia actuar contra les lleis de la mateixa, perquè llavors hauria quedat totalment privat d’autoritat.

Dimissió d'Arias Navarro

I el govern que devia iniciar el procès de reformes estava en aquell moment dominat per l’últim president nomenat per Franco, Carlos Arias Navarro, que només considerava la introducció d’un mínim pluralisme polític com a justificació per al manteniment d’una monarquia autoritària i de les institucions creades per Franco.

Juan Carlos I, d’acord amb figures prominents del règim, com ara Adolfo Suárez, secretari general del partit únic, el Movimiento Nacional, Torcuato Fernández Miranda, cap del Consell del Regne, i altres personatges destacats, va elaborar un plan que passava, primer, per desfer-se d’Arias Navarro, la qual cosa aquest mateix va facilitar presentant la dimissió, quan pensava que el rei no gossaria fer-lo fora i el mantindira al capdavant del govern.

Cronologia del canvi polític

A partir d’aquest moment s’inicia un procés de canvi polític que es va fer pas a pas, d’acord amb un guió ben elaborat:

- Torcuato Fernández Miranda, en nom del Consell del Regne, proposa al rei un seguit de noms a la presidència del govern, entre els quals figurava el de Adolfo Suárez.

- Al juliol de 1976, el rei tria Adolfo Suárez com a president del govern

- Durant els mesos següents, Suárez planteja a les Corts franquistes una llei de reforma política que fa defensar per personatges molt integrats en el règim que van trencar la resistència dels més ultres.

- Al desembre de 1976 es fa votar per referéndum una Llei de Reforma Política que va permetre presentar els canvis com un desig insoslaiable del poble espanyol.

- Durant l’hivern i la primavera de 1977 es van anar legalitzant els sindicats i partits polítics.

- Al juny de 1977 es van convocar eleccions pràcticament lliures perquè el poble pugués triar els representants encarregats d’elaborar una nova constitució per a l’estat espanyol.

Els partits més importants que ván trobar recolzament durant aquest procés foren:

- la Unió de Centre Democràtic, un partit nou, liderat per Adolfo Suárez, que reunia els reformistes del franquisme amb polítics liberals de centre-dreta.

- el PSOE, el partit històric dels socialistes espanyols, dirigit ara per un grup de joves bàsicament procedents d’Andalusia i Madrid, que havien obtingut el suport, polític i econòmic, de la Internacional Socialista europea. El seu líder era Felipe González.

- Alianza Popular, partit de la dreta més conservadora, bàsicament formada per antics càrrecs franquistes, que seguía al ex-ministre Manuel Fraga,

- el PCE, partit comunista majoritari, que havia pactat la transició amb Adolfo Suárez i que estava liderat per figures que ja havien estat importants durant la guerra civil, com ara Santiago Carrillo i Dolóres Ibàrruri.

Pactes de la Moncloa

Aquests partits no només havien de discutir la forma futura de govern d’Espanya i el problema territorial plantejat pels nacionalismes català i basc, sinó que havien de fer front a una situació econòmica gairebé desesperada. Per això, el primer va ser signar un acord entre els partits polítis i els sindicats majoratirs per permetre al govern sorgit d’aquestes eleccions democràtics fer front a la crisi econòmica mitjançant el consens i l’estabilitat. És el que es van anomenar «Pactos de la Moncloa», signats a l’octubre de 1977, que van servir per limitar molt les protestes i vagues que es multiplicaven des dels darrers anys de vida de Franco.

Al llarg de 1978 les Corts van discutir i aprovar un projecte de Constitució que va rebre un suport bastant generalitzat. Només els nacionalistes bascos s’hi van oposar fins al final.

El 6 de desembre de 1978, la constitució va ser aprovada en referéndum, amb majoria de vots afirmatius a tots els territoris.

Eleccions de 1979

Adolfo Suárez va voler reforçar su autoritat tant dins el partit, la UCD, com a les Corts convocant noves eleccions uns mesos més tard, al març de 1979, les quals va guanyar, però aquestes eleccions també van mostrar el creixement dels partits nacionalistes i regionalistes, complicant el panorama polític per al govern.

El 3 d’abril d’aquest mateix any, es van celebrar eleccions municipals per tal de formar els primers ajuntaments democràtics. Va suposar un canvi polític important, ja que l’esquerra es va imposar a gairebé totes les ciutats importants.

Entre 1979 i 1981, es van anar aprovant els estatus d’autonomia dels diferents territoris i es van constituïr els primers governs autonòmics.

Dimissió de Suárez i cop d'estat del 23-F

Els desgast per la tasca de govern, el terrorisme basc, les amenaces de cop d’estat militar i les dificultats econòmiques van afeblir enormement l’autoritat d’Adolfo Suárez dins del seu partit. Aquella coalició de centre-dreta es va mostrar poc cohesionada, i el sector més esquerrà es va unir als socialistes, mentre que bona part del seu sector conservador anava fent plans per unir-se amb l’Alianza Popular de Fraga. Cansat de les baralles internes, i desitjant trobar una nova eina política al seu servei, Adolfo Suárez, que creia fermament en la seva popularitat, va dimitir com a president i va deixar la UCD i el govern sense líder.

El 23 de febrer de 1981 es produeix un intent de cop d’estat quan grups de Guàrdies Civils i de militars ocupen les Corts i proclamen l’estat de guerra a València.

Superada la crisi del cop d’estat, Leopoldo Calvo Sotelo, el candidat de la UCD, esdevé presient del govern, però, davant la desintegració del seu partit, ha de convocar noves eleccions en octurbre de 1982, eleccions que va guanyar el PSOE, obrint una nova etapa.

La Transició espanyola, va ser una reforma o una ruptura?

Totes les experiències històriques en que una dictadura ha acabat evolucionant cap a un altre tipus de sistema polític, s’han portat endavant mitjançant un procés de reforma política o un procés de ruptura amb el que hi havia abans. El que va succeïr a Espanya fou una reforma del franquisme o un trencament amb el mateix? Comencem per veure què es pot considerar una reforma i què una ruptura.

Reforma: transformació política del règim franquista partint de les mateixes lleis de la dictadura

Ruptura: trancament amb la legalitat franquista per crear una situació política nova sense dependre de les lleis elaborades per un govern il·legítim.

Els procesos de reforma són aquells en què la dictadura es va transformant en una democràcia e forma legalista. És a dir, s’utilitzen les lleis i institucions de la dictadura per anar canviant les normes de forma legal. Els processos de ruptura són aquells en què el sistema dictatorial s’ensorra i és substituit per un nou sistema que crea noves lleis i institucions, sense que aquestes derivin de les lleis i institucions de la dicatadura.

Exemple de procés de reforma pot ser la dictadura xilena de Pinochet, on el mateix dictador va convocar un referéndum per decidir-ne la continuïtat i fins i tot va mantenir el seu rang militar dins de l’exèrcit.

Exemple de procés de ruptura pot ser la dictadura nazi, que un cop vençuda militarment també va ser erradicada socialment. Les noves institucions alemanyes partien d’una nova legitimitat, els alts càrrecs nazis van ser jutjats, desenes de milers de funcionaris nazis van ser apartats dels seus llocs de responsabilitat i inhabilitats per a ocupar càrrecs públics, el partit nazi va ser prohibit...

Aquest fou el gran debat de la transició, sobre si calia fer un procés de reforma que permetés que tant els partidaris com els detractors del franquisme posugessin conviure en un sistema democràtic occidental, o bé un procé sde ruptura. Els partidaris d ela ruptura consideraven que el règim franquista era un règim il·legal, forjat a partir d’un cop d’estat i d’una victòria militar damunt de la República democràtica. Per tant, calia desmuntar el règim i jutjar-ne els dirigents, a meś de bastir un nou conjunt d’institucions que derivessin de les lleis republicane si no de les lleis franquistes.

El cas espanyol fou finalment un procés de reforma. No pot ser un procés de ruptura ja que la dictadura no va ser enderrocada, cap repsonsable no va ser apartat del seu càrrec i un dels pesonatges més rellevants del règim va esdevenir president del govern. Totes les lleis van anar canviant de forma legal.

De tota manera, no es pot negar la magnitud dels canvis soferts. Només tres anys desprès de la mort del dictador, no quedava gairebé res de les institucions que havien governat l’estat durant quaranta anys, gran part de les lleis havien estat reformades, una monarquia que havia heredat els poders quasi absoluts de Franco, quedava limitada al paper representatiu de les altres monarquies occidentals i, tres anys més, el partit socialista, el mateix partit que havia dirigit els últims governs de la II República, tornava al poder i obtindrà majories polítiques durant els seguents catorze anys.