Els modes. El mode major.

Hi ha quatre modes "grecs medievals" autèntics, dels quals es deriven quatre mode plagals per transposició del tetracord superior:

Mode autèntic	nom grec	nota inicial	>>>	Mode plagal	nom grec	nota inicial
dòric	protus	mi		hipodòric	hypoprotus	la
Frigi	deuterus	re		hipofrigi	hypodeuterus	sol
lidi	tritus	do		hipolidi	hypotritus	fa
Mixolidi	tetrardus	si		hipomixolidi	hypotetrardus	mi

Se'ls anomena també modes eclesiàstics o modes gregorians per ser utilitzats en el cant pla litúrgic. Són en total vuit modes (val dir que el mode hipomixolidi té les mateixes notes que el mode dòric, canvia en les notes tenor i finalis) construïts ascendentment mitjançant dos tetracords. A partir dels quatre modes autèntics es formen els quatre modes plagales desplaçant el tetracord superior per sota de la primera nota de la Mode autèntic.

Cada mode té dues notes bàsiques: la tenor (principal nota sobre la qual es recolza el cant, que sol actuar a manera de pol o corda de recitació), i la finalis que és la nota final amb la qual conclou el cant.

• Els modes autèntics són:

Mode autèntic	Àmbit	Nota final	Tenor
1. dòric	re a re	re	la
3. frigi	mi a mi	mi	do
5. lidi	fa a fa	fa	do
7. mixolidi	sol a sol	sol	re

Mode plagal	Àmbit	Nota final	Tenor
2. hipodòric	la a la	re	fa
4. hipofrigi	si a si	mi	la
6. hipolidi	do a do	fa	la
8. hipomixolidi	re a re	sol	do

La lletra f indica finalis
En determinades condicions el si és b en els modes 1,2,5 i 6.
 

La taula següent mostra els vuit modes. S'hi indica en negreta la nota final i en cursiva negreta la nota del recitatiu:

Número	Nom	Descripció	Mode grec afí
I	Dòric	re mi fa sol la si do re	Frigi
VIII	Hipomixolidi	re mi fa sol la si do re
III	Frigi	mi fa sol la si do re mi	Dòric
V	Lidi	fa sol la si do re mi fa	Hipolidi
VII	Mixolidi	sol la si do re mi fa sol	Hipofrigi
II	Hipodòric	la si do re mi fa sol la	Hipodòric
IV	Hipofrigi	si do re mi fa sol la si	Mixolidi
VI	Hipolidi	do re mi fa sol la si do	Lidi

Corda mutabilis

Fins i tot els compositors medievals van descobrir aquest recurs, en tractar d'evitar l'aparició del "diabòlic" interval de quarta augmentada (de tres tons, d'aquí el nom de tríton) fa - si, però el van usar d'una manera més limitada, anomenada corda mutabilis (la deformació d'alguns modes mitjançant l'ús del fa sostingut i del si bemoll).

L'interval de tres tons enters o tritò (fa - si i si - fa) és poc harmònic; els medievals l'anomenaven diabolus in musica. A conseqüència d'això es va implantar el costum d'augmentar el fa a fa# o de disminuir el si a sib. Posteriorment es van anar introduint les altres notes alterades: mib, do# i sol#, fins a completar l'escala cromàtica.

Amb això els modes quedaven modificats, però molt de temps no es va considerar formalment així. Els autors es resistien a usar notes amb accidentals (llevat del sib), que queien fora del sistema de Guido d'Arezzo: d'una manera convencional escrivien una cosa però se n'interpretava una altra; és el que es coneix com música ficta.

Aquest esquema fou revisat per Henricus Glareanus en el seu Dodecachordon (1547). Glareanus hi afegí els tres parells de modes - autèntics i plagals - que mancaven en el conjunt inicial.

Número	Nom	Descripció
XI	Jònic	do re mi fa sol la si do
X	Hipoeòlic	mi fa sol la si do re mi
-	Hipolocrià	fa sol la si do re mi fa
XII	Hipojònic	sol la si do re mi fa sol
IX	Eòlic	la si do re mi fa sol la
-	Locrià	si do re mi fa sol la si

Els nous modes eòlic i jònic tenien la mateixa estructura d'intervals que el dòric i el lidi modificats amb un sib, que passava doncs a ser innecessari. Aquests dos modes, en la seva versió autèntica, són els antecedents immediats de les escales menor natural i major.

El mode jònic fou desaconsellat per l'Església, que el considerava un modus lascivus.

Els modes locrià i hipolocrià eren purament teòrics i mai no es van arribar a fer servir.