Anterior
Següent

1. CASOS I FUNCIONS SINTÀCTIQUES

1.4. Acusatiu (en funció de CD)

Acusatiu (en funció de CD)


L'acusatiu és principalment el cas del COMPLEMENT DIRECTE (CD). 
El CD és el complement que indica la persona o l’objecte sobre el qual recau directament l’acció verbal. Una manera prou eficaç d'identificar el CD d’una oració consisteix a fer la següent pregunta: QUI o QUÈ + verb + subjecte?
 
Per exemple:
  • En l’oració “la senyora estima la noia”, si preguntem QUI o QUÈ ESTIMA (verb) LA SENYORA (subjecte)?, la resposta és LA NOIA; per tant, LA NOIA és el CD.
  • En l’oració “una estrella il·lumina l’illa”, si preguntem QUI o QUÈ IL·LUMINA (verb) UNA ESTRELLA (subjecte)?, la resposta és l’ILLA; per consegüent, l’ILLA fa de CD.



Com comprovar que s'ha identificat correctament un CD?

1. Per tal de comprovar que no ens hem equivocat en la identificació d’un CD, és molt recomanable passar l’oració a la veu passiva. Si en el canvi de veu verbal allò que pensem que és el CD resulta ser el subjecte de l’oració passiva, podem tenir la certesa que hem identificat correctament el CD. 

Exemple:
En l'oració "una estrella il·lumina l'illa", podem constatar que l'illa fa de CD  si convertim l’oració a veu passiva i constatem que aquest mot passa a ser el subjecte pacient ("l'illa és il·luminada per una estrella").

2. Una altra comprovació consisteix a fer atenció a la natura del verb. Si el verb és transitiu, demanarà forçosament la presència d'un CD. Però, com podem saber si un verb és transitiu? 

  • El més simple és buscar el verb al diccionari. Els lèxics i diccionaris solen indicar, després de l'enunciat verbal, si el verb en qüestió té un ús transitiu, és a dir, si necessita un CD. Per exemple, al diccionari trobaríem la següent entrada: lustro 1 conj. tr. 'il·luminar'. 
 
  • Una altra manera d'esbrinar si un verb és transitiu passa per demanar-nos si aquest verb necessita un CD per tenir sentit complet. Per exemple, no fa gaire sentit una oració com “la senyora estima”. Tot d'una ens vindria a la ment la pregunta QUÈ o QUI estima la senyora? És a dir, per tal que l'oració tingui sentit ple, exigeix la presència d'un CD (això passa amb tots els verbs transitius). Ningú pot entrar a casa i dir a la família: 'Hola, jo penso', o 'jo crec', o 'jo busco' sense precisar immediatament què pensa, creu o busca. 
En llatí, l’acusatiu singular de les paraules de la primera declinació es reconeixen perquè duen la terminació -AM. D’aquesta manera, l’oració
 
                          LA SENYORA ESTIMA LA NOIA
 
En llatí es podria dir:

 
DOMINA
AMAT
PVELLAM
Nom sg
    Ac sg
(Subj)
   (V)
     (CD)

O també:

DOMINA PVELLAM AMAT
(En llatí, el més normal és que el verb vagi al final de l’oració).
 
 
Fixa’t que són les terminacions les que ens indiquen la funció de cada paraula, més que no la seva posició dins l'oració!
 
 

Mobilitat dels mots dins l'oració

Si es vol dir en llatí  LA NOIA ESTIMA LA SENYORA, és a dir, intercanviant el subjecte i el CD de l’oració anterior, l’únic que cal fer és canviar les terminacions dels dos substantius:
 
PVELLA DOMINAM AMAT
 
D'altra banda, i pel que fa a l’ordre dels elements dins l’oració simple, aquests tenen una gran mobilitat en llatí, ja que en principi no proporcionen cap informació sintàctica important. 
 
Pensem en l’anglès, una llengua que en bona mesura marca les funcions sintàctiques per la posició de cada element dins l’oració. En una oració afirmativa, l’únic ordre possible en anglès és SUBJECTE + VERB + CD:
                                     
                  The girl (Subj) loves (verb) the lady (CD)
 
En canvi, en llatí podríem dir:
    • PVELLA DOMINAM AMAT
    • DOMINAM PVELLA AMAT
    • AMAT PVELLA DOMINAM
    • AMAT DOMINAM PVELLA
    • PVELLA AMAT DOMINAM

i sempre estem dient si fa no fa el mateix.


Anterior
Següent