Guia d'anàlisi i traducció
| lloc: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Curs: | Llatí II (Bloc 2) ~ gener 2020 |
| Llibre: | Guia d'anàlisi i traducció |
| Imprès per: | Usuari convidat |
| Data: | dilluns, 13 de maig 2024, 20:06 |
1. CASOS I FUNCIONS SINTÀCTIQUES
CASOS I FUNCIONS SINTÀCTIQUES
En llatí, els substantius, adjectius i pronoms tenen un accident gramatical anomenat cas.
El cas és una variació en la terminació d’un nom per indicar quina funció sintàctica realitza aquest nom dins l'oració. A nosaltres ens pot semblar un fenomen força estrany, perquè ni el català ni el castellà coneixen aquest accident gramatical (amb l’excepció d’alguns pronoms). L’anglès tampoc té casos (fora de l’anomenat genitiu anglosaxó, al qual ens referirem més endavant). Tot amb tot, hi ha un plegat de llengües més o menys properes a nosaltres que sí coneixen aquest accident gramatical: és el cas de l’alemany, l’islandès, el rus, el polonès, el romanès o el grec modern.
1.1. FUNCIONS SINTÀCTIQUES: taula resum
FUNCIONS SINTÀCTIQUES: taula resum
Aquí tens una taula en què és resumeix com es pot identificar cadascuna de les funcions sintàctiques (en català).
|
Funció sintàctica
|
Com identificar-la? | Exemple |
| Subjecte |
1. Pregunta: Qui o què fa l'acció + verb? 2. Ha de concertar en nombre amb el verb |
La noia porta un pastís a l'àvia. 1. Qui o què fa l'acció de portar? → la noia 2. La noia i porta, tots dos són singular. |
| CD |
1. Pregunta: a qui o què + verb + subjecte? 2. Convertir l'oració a veu passiva |
1. A qui o què porta la noia? → un pastís 2. Un pastís és portat per la noia. |
| CI |
1. Pregunta: A qui o per a qui + subjecte + verb +(CD)? 2. Si és singular, el Ci es pot substituir per li. |
1. A qui porta la noia un pastís? --> a l'àvia 2. La noia li (=a l'àvia) porta un pastís |
| CC |
Preguntes:
|
|
| CN |
1. És un mot que va precedit per la preposició de i complementa un nom. 2. Sovint amb la idea de possessió.
|
La noia veu la casa de l'àvia La noia porta un pastís de nata |
| Atribut |
Només amb verb copulatiu: Preguntes:
|
|
En els propers subcapítols, es defineixen una a una aquestes funcions sintàctiques i s'explica en quin cas o casos del llatí s'expressa cadascuna.
1.2. Els sis casos del llatí
Els sis casos del llatí
El llatí clàssic usava principalment sis casos:
- NOMINATIU (Nom), que és el cas del subjecte (Subj) i de l’atribut (Atrib)
- VOCATIU (Voc), que és el cas de l’apel·lació (Apel)
- ACUSATIU (Ac), que és sobretot el cas del complement directe (CD)
- GENITIU (Gen), que és el cas del complement del nom (CN)
- DATIU (Dat), que és el cas del complement indirecte (CI)
- ABLATIU (Abl), que és un cas utilitzat per als complements circumstancials (CC)
En aquest tutorial, s'explicarà detalladament com funciona la flexió nominal del casos a partir d’alguns substantius llatins de la primera declinació. Aquí en tens el llistat, perquè t'hi familiaritzis:
1.3. Nominatiu (en funció de subjecte)
Nominatiu (en funció de subjecte)
El nominatiu és abans que res el cas del SUBJECTE (abreujat: Subj).
A moltes gramàtiques es defineix el subjecte com l'element de l'oració que indica què o qui fa l’acció del verb. És a dir, en l’oració “la senyora ve”, LA SENYORA és el subjecte, perquè és la senyora qui fa l’acció de venir. I en l’oració “una estrella brilla”, el subjecte és UNA ESTRELLA, perquè l’estrella respon a la pregunta què fa l’acció de brillar.
Val a dir que aquesta definició, tot i resultar prou eficaç per reconèixer el subjecte d'una oració, no sempre és certa: no ho és mai per als verbs en veu passiva, i tampoc s'adequa a la semàntica de tot un plegat de verbs actius que expressen estat. Seria molt més correcte definir el subjecte com "aquell element amb el qual concorda el verb en persona i nombre".
Cal recordar que el subjecte sempre ha de concordar en nombre amb el verb:
- La noia (subjecte- singular) menja (verb - singular) un pastís.
- Les noies (subjecte - plural) mengen (verb - plural) un pastís.
Si en les oracions anterior, SENYORA i ESTRELLA són els subjectes, en llatí aquestes dos substantius han d’anar en el cas propi del subjecte: el nominatiu. La terminació del nominatiu singular de les paraules de la primera declinació (com ara DOMINA - 'senyora' - o STELLA - 'estrella' -) és una –A. Per tant, les oracions anteriors en llatí són
|
DOMINA
|
VENIT
|
i
|
STELLA
|
LVSTRAT
|
||||
|
Nom sg
|
Nom sg
|
|||||||
|
(Subj)
|
(V)
|
(Subj)
|
(V)
|
|||||
|
|
||||||||
|
La senyora
|
|
ve
|
i
|
Una estrella
|
brilla
|
Aprofitem l'ocasió per fer veure que en llatí no existeixen articles, ni definits ni indefinits. Una paraula com DOMINA es pot traduir:
- sense cap article –SENYORA–,
- amb article definit – LA SENYORA–,
- o amb article indefinit –UNA SENYORA.
1.4. Acusatiu (en funció de CD)
Acusatiu (en funció de CD)
L'acusatiu és principalment el cas del COMPLEMENT DIRECTE (CD).
El CD és el complement que indica la persona o l’objecte sobre el qual recau directament l’acció verbal. Una manera prou eficaç d'identificar el CD d’una oració consisteix a fer la següent pregunta: QUI o QUÈ + verb + subjecte?
Per exemple:
- En l’oració “la senyora estima la noia”, si preguntem QUI o QUÈ ESTIMA (verb) LA SENYORA (subjecte)?, la resposta és LA NOIA; per tant, LA NOIA és el CD.
- En l’oració “una estrella il·lumina l’illa”, si preguntem QUI o QUÈ IL·LUMINA (verb) UNA ESTRELLA (subjecte)?, la resposta és l’ILLA; per consegüent, l’ILLA fa de CD.
Com comprovar que s'ha identificat correctament un CD?
1. Per tal de comprovar que no ens hem equivocat en la identificació d’un CD, és molt recomanable passar l’oració a la veu passiva. Si en el canvi de veu verbal allò que pensem que és el CD resulta ser el subjecte de l’oració passiva, podem tenir la certesa que hem identificat correctament el CD.
Exemple:
En l'oració "una estrella il·lumina l'illa", podem constatar que l'illa fa de CD si convertim l’oració a veu passiva i constatem que aquest mot passa a ser el subjecte pacient ("l'illa és il·luminada per una estrella").
2. Una altra comprovació consisteix a fer atenció a la natura del verb. Si el verb és transitiu, demanarà forçosament la presència d'un CD. Però, com podem saber si un verb és transitiu?
- El més simple és buscar el verb al diccionari. Els lèxics i diccionaris solen indicar, després de l'enunciat verbal, si el verb en qüestió té un ús transitiu, és a dir, si necessita un CD. Per exemple, al diccionari trobaríem la següent entrada: lustro 1 conj. tr. 'il·luminar'.
- Una altra manera d'esbrinar si un verb és transitiu passa per demanar-nos si aquest verb necessita un CD per tenir sentit complet. Per exemple, no fa gaire sentit una oració com “la senyora estima”. Tot d'una ens vindria a la ment la pregunta QUÈ o QUI estima la senyora? És a dir, per tal que l'oració tingui sentit ple, exigeix la presència d'un CD (això passa amb tots els verbs transitius). Ningú pot entrar a casa i dir a la família: 'Hola, jo penso', o 'jo crec', o 'jo busco' sense precisar immediatament què pensa, creu o busca.
En llatí, l’acusatiu singular de les paraules de la primera declinació es reconeixen perquè duen la terminació -AM. D’aquesta manera, l’oració
LA SENYORA ESTIMA LA NOIA
En llatí es podria dir:
|
DOMINA
|
AMAT
|
PVELLAM
|
|
|
Nom sg
|
Ac sg
|
||
|
(Subj)
|
(V)
|
(CD)
|
O també:
DOMINA PVELLAM AMAT
(En llatí, el més normal és que el verb vagi al final de l’oració).
Fixa’t que són les terminacions les que ens indiquen la funció de cada paraula, més que no la seva posició dins l'oració!
Mobilitat dels mots dins l'oració
Si es vol dir en llatí LA NOIA ESTIMA LA SENYORA, és a dir, intercanviant el subjecte i el CD de l’oració anterior, l’únic que cal fer és canviar les terminacions dels dos substantius:
PVELLA DOMINAM AMAT
D'altra banda, i pel que fa a l’ordre dels elements dins l’oració simple, aquests tenen una gran mobilitat en llatí, ja que en principi no proporcionen cap informació sintàctica important.
Pensem en l’anglès, una llengua que en bona mesura marca les funcions sintàctiques per la posició de cada element dins l’oració. En una oració afirmativa, l’únic ordre possible en anglès és SUBJECTE + VERB + CD:
The girl (Subj) loves (verb) the lady (CD)
En canvi, en llatí podríem dir:
-
- PVELLA DOMINAM AMAT
-
- DOMINAM PVELLA AMAT
-
- AMAT PVELLA DOMINAM
-
- AMAT DOMINAM PVELLA
-
- PVELLA AMAT DOMINAM
i sempre estem dient si fa no fa el mateix.
1.5. Datiu
Datiu
El datiu és principalment el cas del COMPLEMENT INDIRECTE (CI).
El complement indirecte indica la persona, conjunt de persones o entitat que resulta beneficiat o perjudicat per l’acció verbal. En català, va precedit per la preposició a o, de vegades, per a.
Per reconèixer-lo, podem fer servir la següent pregunta: A QUI o PER A QUI + VERB + SUBJECTE + CD (en cas que l’oració tingui un CD)?
A més, si és singular, en català sempre es pot substituir pel pronom feble li.
Exemple:
- A l’oració “la senyora dóna una rosa a la noia”, el complement indirecte serà LA NOIA. La pregunta pertinent seria: “a qui o per a qui la senyora dóna una rosa?”; i la resposta, “la noia”.
- D'altra banda, la substitució pronominal ens ratifica que es tracta d'un CI: "la senyora li (=a la noia) dóna una rosa".
La terminació del datiu singular de la primera declinació és –AE; de manera que l’oració anterior en llatí seria
|
DOMINA
|
DAT
|
ROSAM
|
PVELLAE
|
||
|
Nom sg
|
Ac sg
|
Dat sg
|
|||
|
(Subj)
|
(V)
|
(CD)
|
(CI)
|
||
|
La senyora |
dóna |
una rosa |
a la noia |
||
ATENCIÓ: Recorda que en llatí –AE és un diftong. Les dues síl·labes s'han de pronunciar d’un sol cop de veu. Per tant, hem de llegir pu-é-llae (amb la tònica sobre la primera –e), i mai *pu-e-llá-e.
1.6. Ablatiu
Ablatiu
El sisè cas de la declinació llatina és l’ablatiu. L’ablatiu s’usa per als COMPLEMENTS CIRCUMSTANCIALS, això és, per a aquells complements que indiquen les circumstàncies en què succeeix l’acció verbal.
Simplificant les coses, aquestes circumstàncies es poden agrupar en les següents categories:
- Temps (CCT): respon a preguntes com ara quan (i des de quan, fins quan, durant quant de temps, etc.).
- Lloc (CCL): respon a preguntes com ara on (i d'on, fins a on, per on, etc.)
- Instrument (CCIns): respon a la pregunta amb què (fent servir quin mitjà).
- Companyia (CCComp): respon a la pregunta amb quι.
- Causa (CCC): respon a la pregunta per què (per quin motiu o causa).
- Manera (CCM): respon a la pregunta com.
- Finalitat (CCF): respon a la pregunta per a què (amb quina finalitat).
Aquí tens exemples de cadascun d'aquests tipus de complements circumstancials:
- CCT: La noia porta un pastís avui.
- CCL: La noia porta un pastís a casa.
- CCIns: La noia talla el pastís amb el ganivet.
- CCComp: La noia ve amb el pare.
- CCC: La noia plora d'alegria. La noia ho fa per amor.
- CCM: La noia parla esbojarradament.
- CCF: La noia ho diu pel teu bé.
La terminació d’ablatiu singular dels mots de la primera declinació és una –A. Aparentment, es pot pensar que es tracta de la mateixa terminació del nominatiu singular, però això no és del tot cert, ja que en llatí clàssic la –a del nominatiu era una vocal breu (-ă), mentre que la de l’ablatiu era una vocal llarga (-ā). De tota manera, com que en llatí escrit no es diferencia gràficament la quantitat vocàlica, només la lògica sintàctica i semàntica de l’oració ens revelarà si aquella paraula acabada en –a és un nominatiu o un ablatiu.
|
DOMINA
|
SCRIBIT
|
PENNA
|
|
Nom sg
|
Abl sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(CC Instr)
|
|
La senyora |
escriu |
amb la ploma |
Ablatiu amb preposició
Atesa la gran diversitat dels complements circumstancials, tot sovint l’ablatiu va precedit per una preposició que determina de quin tipus de CC es tracta. Per exemple, la preposició in precisa que l’ablatiu que el segueix és un CC de lloc, més concretament que indica ubicació:|
DOMINA
|
EST
|
IN INSVLA
|
|
Nom sg
|
prep + Abl sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(CC Lloc)
|
|
La senyora |
és |
a l’illa
|
En canvi, per construir un CC de lloc però que assenyali procedència, caldria recórrer a una altra preposició, per exemple ex.
|
DOMINA
|
VENIT
|
EX INSVLA
|
|
Nom sg
|
prep + Abl sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(CC Lloc)
|
|
La senyora |
ve |
de l’illa
|
1.7. Genitiu
Genitiu
La funció principal del cas genitiu és fer de complement del nom (abreujat: CN).
Per traduir un genitiu al català cal que:
- posis davant del nom la preposició de
- cerquis aquell substantiu al qual complementa (normalment estarà al seu costat: sigui just al seu davant, sigui just al darrere) i col·loquis el CN just al seu darrere.
Fixa't en els següents exemples, en què el segon mot (en negreta) és un complement del nom:
- insula dominae → l'illa de la senyora
- casa seruae → la cabana de l'esclava
Trobaràs que tot sovint aquest complement expressa una relació de possessió o pertinença.
Per als mots de la primera declinació la terminació de genitiu singular és –AE. Per tant, en llatí, L'ILLA DEL MARINER es diria NAVTAE INSVLA o INSVLA NAVTAE.
D’altra banda, el genitiu pot complementar un nom declinat en qualsevol cas (el cas d’aquest nom sempre dependrà de la funció sintàctica que realitzi dins l’oració).
Veiem-ne dos exemples:
|
DOMINA |
|
AMAT |
FILIAM |
NAVTAE |
|
Nom sg |
|
|
Ac sg |
Gen sg |
|
(Subj) |
|
(V) |
(CD) |
← (CN) |
|
|
|
|
|
|
|
La senyora |
|
estima |
la filla |
del mariner |
|
|
|
|
|
|
|
DOMINA |
INSVLAE |
SCRIBIT |
PENNA |
COLVMBAE |
|
Nom sg |
Gen sg |
|
Abl sg |
Gen sg |
|
(Subj) |
← (CN) |
(V) |
(CC Ins) |
← (CN) |
|
|
|
|
|
|
|
La senyora |
de l’illa |
escriu |
amb una ploma |
de colom |
|
|
|
|
|
|
1.8. Vocatiu
Vocatiu
L’últim cas que queda per explicar és el vocatiu. Habitualment, en els paradigmes de flexió nominal s’acostuma a presentar-lo en segon lloc, just després del nominatiu; i val a dir que en llatí gairebé sempre té la mateixa terminació que el nominatiu (l’única excepció la trobarem quan estudiem els substantius de nominatiu –us de la 2a declinació).
És el cas de l’APEL·LACIÓ, és a dir, s’usa per adreçar-se directament a l’interlocutor o als interlocutors pel seu nom o per un apel·latiu que l’identifica. Als textos escrits, el vocatiu sol dur una coma al seu darrere, i de vegades va precedit per la interjecció O (que més o menys equivaldria al nostre Oh).
|
DOMINA
|
AVDI !
|
|
Voc sg
|
|
|
(Apel)
|
(V)
|
|
Senyora, |
escolta! |
|
1.9. Nominatiu (en funció d'atribut)
Nominatiu (en funció d'atribut)
El nominatiu, a banda de ser el cas del subjecte, s'empra també per a l’ATRIBUT (Atr).
L’atribut és un complement propi i exclusiu dels verbs copulatius. En llatí hi ha un únic verb copulatiu, el verb SVM, que pot significar tant ser com estar. L’atribut és el complement que expressa bé qui, què o com és bé com està el subjecte.
Així, les preguntes pertinents per identificar l'atribut són:
- Què o qui és el subjecte?
- Com és el subjecte?
- Com està el subjecte?
Fan funció d’atribut les paraules subratllades en les següent oracions:
- Jo sóc un mariner.
- Tu ets la Clàudia.
- La senyora és bona.
- L'esclava no està feliç.
En llatí, aquestes oracions serien:
|
TV
|
CLAUDIA |
ES
|
|
Nom sg
|
Nom sg
|
|
|
(Subj)
|
(Atr)
|
(V)
|
|
EGO
|
NAVTA |
SVM
|
|
Nom sg
|
Nom sg
|
|
|
(Subj)
|
(Atr)
|
(V)
|
|
DOMINA
|
EST
|
BONA
|
|
Nom sg
|
Nom sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(Atr.)
|
|
SERVA NON
|
EST
|
LAETA
|
|
Nom sg adv
|
Nom.sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(Atr)
|
1.10. Acusatiu amb preposició (funció CC)
Acusatiu amb preposició (funció CC)
A més de ser el cas del CD, l’acusatiu també s’utilitza per construir alguns complements circumstancials, generalment precedit per una preposició. Per tant, quan davant d’un acusatiu hi hagi una preposició, aquest sintagma no serà mai un CD, sinó un CC.
D’altra banda, hi ha preposicions que sempre van amb ablatiu, algunes que sempre van amb acusatiu i d’altres que poden anar amb acusatiu o amb ablatiu (experimentant canvis més o menys rellevants en el seu significat). Així, la preposició in, que en ablatiu indica ubicació i es tradueix per a o en, en acusatiu marca direcció i es tradueix per a o cap a.
|
DOMINA
|
VENIT
|
IN INSVLAM
|
|
Nom sg
|
Prep. + Ac sg
|
|
|
(Subj)
|
(V)
|
(CC Lloc)
|
|
La senyora |
va |
cap a l’illa |
RECORDA: la pista és sempre la preposició! Quan vegis una preposició, independentment de si al seu darrere hi ha un acusatiu o un ablatiu, aquell nom sempre farà la funció de complement circumstancial (CC).
2. ADJECTIUS I COMPLEMENTS DE NOM
2.1. Adjectius que complementen substantius
Adjectius que complementen substantius
En l’oració que hem fet servir per il·lustrar pas a pas la metodologia d’anàlisi, no hem trobat cap substantiu complementat per un adjectiu. En cas de trobar-nos un adjectiu d’aquesta mena, l’analitzarem juntament amb el substantiu que complementa, subratllant-lo amb un mateix traç, ja que, de fet, forma part amb el substantiu d’un sol sintagma. A l’exemple següent, hem afegit un adjectiu complementant cadascun dels substantius de l’oració. Cal fer atenció a dues qüestions importants:
- L’adjectiu sempre ha de concertar en gènere, nombre i cas amb el substantiu que complementa.
- L’adjectiu es pot situar bé al davant bé al darrere del substantiu.
|
Bona regina
|
insulae magnae
|
rosas albas
|
pulchrae puellae
|
ducit
|
|
|
Nom. sg.
(Subj)
|
Gen. sg.
(CN)
|
Acus. pl.
(CD)
|
Dat. sg
(CI)
|
3 p. sing. present ind.
(V)
|
|
Traducció: la bona reina de la gran illa porta roses blanques a la noia bonica.
2.2. Genitius CN en estructura de pont
Genitius CN en estructura de pont
En llatí és força habitual trobar un genitiu (CN) situat enmig de:
a) un sintagma nominal constituït per un substantiu i l'adjectiu que el complementa;
b) un sintagma preposicional constituït per una preposició i un sintagma nominal.
Veiem exemples de tots dos casos.
A) CN enmig d’un sintagma nominal. Prenem com exemple el sintagma nominal regina bona (‘la reina bona’), format per un substantiu (regina) i per un adjectiu que hi concerta i el complementa (bona). Si volem afegir un CN en genitiu al sintagma (per exemple, insulae, ‘de l’illa’), podem situar-lo:
-
-
- Al davant del sintagma: insulae regina bona o insulae bona regina.
-
-
-
- Al darrere del sintagma: regina bona insulae o bona regina insulae.
-
-
-
- Enmig del sintagma, és a dir, entre el substantiu i l’adjectiu (aquests dos col·locats en l’ordre que es vulgui). Aquest tipus d’estructura se sol anomenat “de pont”:
-
|
bona
|
insulae
|
regina
|
|
Gen sg →
|
Nom sg
|
En tots tres casos, s'ha de traduir la bona reina de l’illa.
B) CN enmig d’un sintagma preposicional. És una estructura semblant a la que acabem d’explicar. Per exemple, a la cabana del bosc (en llatí: in equival a la prep. "a", "cabana" es diu casa i silua significa "bosc"), a banda de poder mantenir el mateix ordre que en les llengües romàniques:
|
també podem trobar una estructura de pont en la qual el genitiu vagi inserit entre la preposició i el substantiu:
|
in
|
siluae
|
casa
|
|
prep
|
Gen sg →
|
Abl sg
|
En tots dos casos, la traducció serà idèntica: a la cabana del bosc.
Òbviament, el substantiu casa podria ser complementat per un o més adjectius. Veiem un darrer exemple:
|
in
|
siluae
|
casa parua
|
|
prep
|
Gen sg →
|
Abl sg
|
L’adjectiu femení parua significa ‘petita’. La traducció seria a la petita cabana del bosc.
3. ANÀLISI SINTÀCTICA D'ORACIONS SIMPLES
ANÀLISI SINTÀCTICA D'ORACIONS SIMPLES
Amb aquest tutorial es pretén ensenyar-te un mètode senzill i el més clar possible per, primer, analitzar i, després, traduir oracions simples i compostes copulatives del llatí al català. Abans, però, d’explicar aquesta metodologia, creiem interessant fer dues precisions.
· La primera és, de fet, una obvietat; malgrat això, cal recordar-la i tenir-la sempre present. El llatí és una llengua utilitzada per parlants que volien comunicar missatges intel·ligibles. Amb això es vol dir que el text resultant de tota traducció ha de ser, abans que res, comprensible. Si no, és que ens hem equivocat en algun punt i caldrà, per tant, que revisem bé el procés d’anàlisi, bé la tria de significat d’alguna o algunes paraules.
· La segona qüestió. Hi ha qui sosté que hi ha dues maneres d’aprendre una llengua “estrangera”. Fent un símil musicològic, de vegades es diu que hi ha gent que aborda l’aprenentatge d’una llengua d’una manera més simfònica (això vol dir: captant el conjunt de la “melodia” de la llengua, entenent i assimilant de manera global las estructures lingüístiques), mentre que hi ha d'altres persones que ho fan des d’una metodologia més harmònica (analitzant els elements del sistema i les seves relacions, com qui llegeix un pentagrama). El mètode que aquí et proposarem és essencialment analític. Tot i això, no deixem de recomanar-te que, abans de fer una traducció, llegeixis el text amb la intenció enfocada a comprendre’l, a copsar significats de manera intuïtiva. Pensa, a més, que el llatí és la llengua mare de la qual provenen el català, el castellà i les altres llengües romàniques que pots conèixer; per tant, l’apropament intuïtiu al text pot ser, de vegades, molt efectiu.
3.1. Oracions simples: subjecte i predicat
Oracions simples: subjecte i predicat
L’anàlisi i traducció passa sempre per tres fases:
a) Anàlisi morfològica de les paraules del text.
b) Anàlisi sintàctica: determinar les estructures que relacionen les paraules del text.
c) Traducció.
Explicarem aquest procés fent l’anàlisi (morfològica i sintàctica) i traducció de la següent oració llatina: Incola insulae rosas puellae saepe ducit.
1) TROBAR EL VERB DE L’ORACIÓ. En primer lloc hem de localitzar el verb i analitzar-lo morfològicament. Et recomanem que tanquis el verb amb un rectangle o el resaltis d'alguna altra manera.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
3 sg. pres.ind.
(V)
|
|
ANÀLISI MORFOLÒGICA DEL VERB. Després d’identificar el verb, cal precisar en quina persona i temps verbal es troba conjugat. Per això, convé separar el verb en parts: lexema i morfemes. En posem tres exemples: ducebant, duxeras, ducit
a) Primer aïllem la desinència personal. Recorda que aquestes són
Amb això, ja sabem el nombre i persona de la forma verbal:
b) En segon lloc, aïllem l’arrel o tema verbal. Com sabràs, o com aprendràs més endavant, totes formes verbals es poden formar a partir de tres temes diferents. Els primers lexemes que estudiem són el d’infectum (propi pel present, imperfet i futur imperfet) i el de perfectum (que s’usa en la formació dels temps de perfet de tots els modes excepte el participi de perfet passiu). En el cas del verb duco (`portar´), el tema d’infectum és duc- i el tema de perfectum és dux-.
c) El tercer element de tota forma verbal són els morfemes que indiquen el temps i el mode. Se situen entre el lexema i la desinència personal (són, doncs, infixos). Aquests morfemes els anirem aprenent a mesura que estudiem els temps verbals en les primeres unitats del curs.
d) Finalment, ajuntant les dades obtingudes de l’anàlisi de les tres parts constituents, ja tenim ja descripció morfològica de les formes verbals i podem traduir-les.
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
2) TROBAR EL SUBJECTE DE L’ORACIÓ. Per trobar el subjecte de l’oració hem de tenir en compte dues qüestions:
· En les oracions amb verb personal, el subjecte sempre va en cas nominatiu.
· El subjecte i el verb sempre han de concertar en nombre (singular o plural).
Per tant, i seguint amb l’exemple de l’oració que estem analitzant, cal trobar un mot en nominatiu singular (recordem que el verb ducit és singular) que pugui fer de subjecte.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
3 sg pres. ind.
(V)
|
Incola vol dir habitant. Fins aquí, doncs, podem traduir l’habitant porta.
|
ATENCIÓ: Com també succeeix amb el català, el castellà i un bon plegat de llengües romàniques (en aquest cas no s’inclouria el francès), el llatí té un sistema de flexió verbal d'una tal complexitat que les formes verbals ja solen indicar per elles mateixes quina és la persona i el nombre del subjecte que fa l’acció. Si diem porto (cat.), llevo (cast.) o duco (llatí), la mateixa forma ja precisa que el subjecte és la primera persona del singular i això fa que no sigui necessari utilitzar el pronom personal jo per aclarir aquesta qüestió. En canvi, fixem-nos que tant l’anglès com el francès demanarien en casos anàlegs l’ús del pronom subjecte, entre d’altres raons per determinar qui és efectivament el subjecte: les formes verbals bring o porte (en francès, especialment a nivell oral) no proporcionen indicacions gaire precises sobre quina persona i nombre té el subjecte si aquest no s’explicita.
Dit tot això, i retornant al llatí, cal recordar que moltes vegades l’oració pot no tenir subjecte implícit, especialment quan el subjecte sigui una persona diferent a la tercera.
|
Arribats en aquest punt, convé observar si el verb de l’oració és copulatiu (és a dir, una forma del verb sum) o predicatiu (qualsevol altre verb diferent a sum).
Segons la natura del verb, has de consultar un dels dos següents subcapítols:
3.2. Oracions simples predicatives
Oracions simples predicatives
3) TROBAR EL CD, si és que l’oració en té. Les oracions predicatives poden ser transitives (si porten CD) o intransitives (quan no duen CD). Si no tens del tot clar el que és un CD, et recomanem que revisis el subcapítol sobre el cas acusatiu (en funció de CD).
A efectes pràctics, cal recordar que el CD és un complement necessari perquè un verb transitiu tingui significat ple. Expliquem-ho amb un exemple: el verb portar és transitiu. Ningú no pot entrar en una habitació, mirar els que són dins i dir-los: “¡Hola, jo porto! Immediatament els interlocutors li demanarien “però, què és el que portes?”. Allò que es porta és el CD, i si aquest CD no és explicitat, l’oració queda incompleta en el seu significat.
D'altra banda, al diccionari i als lèxics el més habitual és que en l'entrada d'un verb, després de l'enunciat, s'indiqui si aquest és transitiu o intransitiu. Per exemple:
duco duxi ductum 3 tr: `portar'.
Per tant, el verb de l’oració que estem analitzat necessita un CD, que en llatí anirà en cas acusatiu. Els pas següent serà identificar-lo i traduir-lo.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
Ac pl
(CD)
|
3 sg. pres. ind.
(V)
|
La traducció, fins aquí, és l’habitant porta roses.
|
Aprofitem l’avinentesa per fer esment d'un error força comú. En català, el CD pràcticament mai va introduït per la preposició a. Hem de dir jo estimo la Maria (CD) i mai *jo estimo a la Maria. Moltes vegades s’incorre en aquesta incorrecció per influx del castellà, que sí que exigeix l’ús de la preposició a davant d’un CD de persona (yo quiero a María; en canvi, yo quiero patatas, sense preposició perquè en aquest cas el CD no és una persona sinó una cosa).
Per completar l’explicació, afegim que els pocs casos en què la normativa catalana admet l’ús de la preposició a davant d’un CD de persona són els tres següents: (1) davant de pronom personal (el Joan m’estima a mi); (2) opcionalment davant d’alguns pronoms indefinits com ara tothom, ningú, etc; (3) també de manera opcional, en casos en què la preposició pugui desfer ambigüitats sintàctiques.
|
4) TROBAR EL CI, si és que n’hi ha cap. De fet, no són tants els verbs que poden dur un complement indirecte. L’elenc es limita a verbs de camps lèxics determinats com ara donar o no donar (oferir, atorgar, lliurar, negar, etc. ), portar (dur) , dir o ordenar (explicar, narrar, anunciar, aclarir, exigir, etc.) permetre o els seus antònims (impedir, prohibir, negar, etc.) i alguns altres.
Tornant a l’oració que estem analitzant, veiem que el verb portar podria dur un CI. Es tracta de cercar algun mot en datiu i comprovar si fa sentit com a CI. Recordem que, en català, el CI llatí s’ha de traduir precedit per la preposició a o per a. El substantiu puella, com possiblement ja saps, vol dir ‘noia’.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
Ac pl
(CD)
|
Dat sg
(CI)
|
3 sg pres. ind.
(V)
|
Comprovem, ara, que aquest mot funcioni com a CI en la nostra traducció: l’habitant porta roses a la noia o l’habitant porta roses per a la noia.
5) BUSCAR ELS CC, si és que n’hi ha. Simplificant un xic les coses, es podria dir que els complements circumstancials poden ser:
– substantius en cas ablatiu.
– substantius precedits per una preposició, vagin en cas ablatiu o acusatiu.
– adverbis (que, recordem-ho, són mots invariables).
En l’oració que estem analitzant, veiem que hi ha un adverbi (saepe, que significa `sovint´) que fa de CC de temps, ja que respon a la pregunta quan.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
Ac pl
(CD)
|
Dat sg
(CI)
|
Adverbi
(CCT)
|
3 sg pres. ind.
(V)
|
La traducció, fins aquí: l’habitant porta roses a la noia sovint. En aquest cas, i de fet moltes vegades, sembla que queda més ben situat l’adverbi a prop del verb: l’habitant sovint porta roses a la noia o bé l’habitant porta sovint roses a la noia.
Modifiquem una mica l’oració per incloure-hi un CC amb preposició.
|
Incola
|
e silua
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
Prep + Abl sg
(CCL)
|
Ac pl
(CD)
|
Dat sg
(CI)
|
Adverbi
(CCT)
|
3 sg pres. ind.
(V)
|
La traducció en aquest cas seria l’habitant sovint porta roses a la noia des del bosc.
6) BUSCAR ELS CN, si és que n’hi ha, i determinar a quin nom complementa cadascun d’ells. A l’oració queda per analitzar un substantiu (insulae, que significa ‘illa’). Sembla que es tracta d’un genitiu singular i, per tant, la seva funció serà la de complement del nom. El CN que en llatí s'expressa en genitiu, en català sempre va introduït per la preposició de, de manera que insulae s’ha de traduir com de l’illa.
El pas següent és determinar a quin substantiu complementa el genitiu. El més usual (sobretot si el que estàs traduint no és poesia) és que complementi a un nom contigu, situat bé al davant bé al darrere del genitiu. Haurem de decidir què fa més sentit, que complementi incola (‘l’habitant de l’illa’) o rosas (les roses de l’illa’). Sembla que la primera opció és la més raonable.
|
Incola
|
insulae
|
rosas
|
puellae
|
saepe
|
ducit
|
|
Nom sg
(Subj)
|
Gen sg
← (CN)
|
Ac pl
(CD)
|
Dat sg
(CI)
|
Adverbi
(CCT)
|
3 sg pres. ind.
(V)
|
7) TRADUIR L’ORACIÓ. Ja hem acabat l’anàlisi morfosintàctica de l’oració. Recapitulem el que hem fet fins ara:
a) L’anàlisi morfològica: hem determinat quins són els accidents gramaticals de cada mot:
· en el cas del verb: persona, nombre, temps i mode.
· en el cas dels substantius: cas, nombre (i també podríem haver-hi inclòs el gènere)
· en el cas dels mots invariables, hem precisat la seva categoria (adverbi, preposició, conjunció, interjecció).
b) L’anàlisi sintàctica: a sota de l’anàlisi morfològica, hem indicat quina funció sintàctica realitza cada mot dins l’oració.
Els pas següent és traduir l’oració al català. Com que l’ordre dels elements de l’oració en llatí de vegades pot resultar estrany si el reproduïm de manera idèntica en català, és recomanable que, en la nostra traducció,
· respectem l’ordre més “natural” de l’oració simple romànica, que és:
SUBJECTE + VERB + CD + CI + CC
· situem tot CN just darrere del nom que complementa.
· Si l’adverbi complementa al verb, el col·locarem al costat del verb. Igualment, si l’adverbi complementés un altre tipus de paraules (un adjectiu o un altre adverbi), caldria traduir-lo davant d’aquell mot.
3.3. Oracions simples copulatives
Oracions simples copulatives
A) BUSCAR L’ATRIBUT. Si el verb de l’oració és el verb copulatiu sum, és molt possible que l’oració no sigui predicativa, sinó copulativa. En aquest cas, haurem de buscar un mot en nominatiu (substantiu o adjectiu) que realitza la funció d’atribut. L’atribut és el mot que indica què/com és o està el subjecte. Normalment és més fàcil d’identificar si es tracta d’un adjectiu que no complementa un substantiu adjacent.
Veiem-ho en el següent exemple, on apareix l’adjectiu femení pulchra (‘bonica’) en nominatiu singular:
|
Regina
|
insulae
|
pulchra
|
est
|
|
Nom sg F
(Subj)
|
Gen sg
ß (CN)
|
Nom sg F
(Atr)
|
3 sg
pres. ind.
(V)
|
B) BUSCAR ELS ALTRES COMPLEMENTS: CI, CC i CN. Seguint els passos 4, 5 i 6 del subcapítol anàlisi d'oracions simples predicatives, s’ha de localitzar els altres complements que pugui haver-hi a l’oració copulativa. ATENCIÓ: en una oració copulativa mai pot haver-hi un CD.
C) TRADUIR, bo i seguint les pautes indicades en el punt 7 del subcapítol oracions simples predicatives,. L’única diferència és que convé situar l’atribut després del verb:
SUBJECTE + VERB COP. + ATRIBUT + CI + CC
La traducció de 'exemple precedent seria: la reina de l'illa és bonica.
4. LLISTAT D'ABREVIATURES
LLISTAT D'ABREVIATURES
Aquí tens un llistat de les abreviatures que trobaràs en aquests tutorials:
Abl: ablatiu (cas).
Ac (o Acus.): acusatiu (cas).
act: actiu o activa
adv: adverbi o adverbial.
Apel: apel·lació (funció sintàctica pròpia del vocatiu).
Atr: atribut.
CAg: complement agent.
CC: complement circumstancial.
CCCaus: complement circumstancial de causa.
CCInst: complement circumstancial d'instrument.
CCL: complement circumstancial de lloc.
CCM: complement circumstancial de manera.
CCQ: complement circumstancial de quantitat.
CCT: complement circumstancial de temps.
CD: complement directe.
CI: complement indirecte.
CN: complement del nom.
CPred: complement predicatiu.
cj: conjunció.
coord.: coordinada o coordinant.
CRV: complement de règim verbal.
Dat: datiu (cas).
F: femení.
fut: futur.
Gen: genitiu (cas).
Impf (o imperf.): imperfet.
Impt: imperatiu.
Interj: interjecció.
M: masculí.
N: neutre.
Nom: nominatiu (cas).
or.: oració.
part: participi.
pass: passiu o passiva.
perf: perfet.
pers.: persona.
pl: plural.
plusq: plusquamperfet.
poss: possessiu.
p.p.p.: participi de perfet passiu
prop: proposició
prep: preposició.
pres: present-
sg: singular.
sub.: subordinada.
Subj: subjecte.
subjt: subjuntiu.
V: verb.
Voc: vocatiu (cas).