Anterior
Següent

1. CASOS I FUNCIONS SINTÀCTIQUES

1.3. Nominatiu (en funció de subjecte)

Nominatiu (en funció de subjecte)

El nominatiu és abans que res el cas del SUBJECTE (abreujat: Subj).  
A moltes gramàtiques es defineix el subjecte com l'element de l'oració que indica què o qui fa l’acció del verb. És a dir, en l’oració “la senyora ve”, LA SENYORA és el subjecte, perquè és la senyora qui fa l’acció de venir. I en l’oració “una estrella brilla”, el subjecte és UNA ESTRELLA, perquè l’estrella respon a la pregunta què fa l’acció de brillar.
 
Val a dir que aquesta definició, tot i resultar prou eficaç per reconèixer el subjecte d'una oració, no sempre és certa: no ho és mai per als verbs en veu passiva, i tampoc s'adequa a la semàntica de tot un plegat de verbs actius que expressen estat. Seria molt més correcte definir el subjecte com "aquell element amb el qual concorda el verb en persona i nombre".


Cal recordar que el subjecte sempre ha de concordar en nombre amb el verb:
  • La noia (subjecte- singular) menja (verb - singular) un pastís.
  • Les noies (subjecte - plural) mengen (verb - plural) un pastís.

Si en les oracions anterior, SENYORA i ESTRELLA són els subjectes, en llatí aquestes dos substantius han d’anar en el cas propi del subjecte: el nominatiu. La terminació del nominatiu singular de les paraules de la primera declinació (com ara DOMINA - 'senyora' - o STELLA - 'estrella' -) és una –A. Per tant, les oracions anteriors en llatí són

DOMINA
VENIT
i
STELLA
LVSTRAT
 Nom sg
          Nom sg
  (Subj)
  (V)
  (Subj)
     (V)


La senyora
      
  ve
i
       Una estrella
   brilla

Aprofitem l'ocasió per fer veure que en llatí no existeixen articles, ni definits ni indefinits. Una paraula com DOMINA es pot traduir:
  • sense cap article –SENYORA–,
  • amb article definit – LA SENYORA–,
  • o amb article indefinit –UNA SENYORA.
Anterior
Següent