La narrativa del segle XX

Per bé que molta de la novel·la que s’escriu al segle XX beu encara de la manera de fer del s. XIX –considerat, per molts crítics, el gran segle d’aquest gènere- el primer terç del segle incorpora nous temes i tècniques que afectaran tota la literatura posterior. Cinc grans autors són clau en aquest camp: Marcel Proust (1871 – 1922), Thomas Mann (1875 – 1955), James Joyce (1882 – 1941), Virginia Woolf (1882-1941) i Franz Kafka (1883 – 1924).

La importància de les teories de la psicologia exposades per Sigmund Freud són cabdals en les arts del segle XX, en especial en la literatura i el cinema. Joyce entra en la consciència dels seus personatges i ens permet descobrir allò que passa, que discorre, que flueix, per sota del pensament conscient a través d’associacions del pensament no racionals. El tema filosòfic relacionat amb la concepció del temps i el seu fluir, així com la manera en què els éssers humans guarden en la seva memòria el seu pas i la sensació subjectiva que això comporta serà temàtica rellevant en bona part de la novel·lística des de Marcel Proust. Sentir que el món és estrany i absurd, no saber quin és el lloc d’un mateix, adonar-se de la dificultat de la comunicació o la certesa de la incomunicació són elements centrals en les narracions aparentment realistes de Franz Kafka. Les reflexions sobre la creació i l’art, la sensació que la bellesa física supera la bellesa espiritual, l’enyorança d’un món que s’acaba seran temes presents amb intensitat després de Thomas Mann.

En el segon terç del segle, a més de la temàtica anterior, s'afegeix  noves temàtiques: la preocupació per l'existència humana, la manera d'inserir-se en el món, la concepció de la llibertat, el compromís, la relació entre política i literatura, l'ambigüitat moral... A més, la tècnica assumeix clarament els canvis de punt de vista i l'exposició de l'interior de la consciència, les relacions espai-temps i la seva percepció subjectiva. La novel·la assoleix una complicació temàtica i tècnica que dificulta de vegades la lectura del gran públic, que es dedicarà a la lectura de la literatura de gènere, la qual, al seu torn, també incorpora la renovació tècnica i temàtica. Entre els grans escriptors d'aquest període, destaquen William Faulkner, Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald als EUA, Aldous Huxley entre els anglesos, i Marguerite Yourcenar i els existencialistes Jean-Paul Sartre i Albert Camus, a França. Cal també notar que, des de finals de la Segona Guerra Mundial, se succeeixen autors que seguint les pautes marcades en les dècades anteriors qüestionen la societat en què viuen. Així, als EUA. Cal destacar Jack Kerouac i W. S. Burroughs, i a Gran Bretanya el moviment dels Angry young men («Joves emprenyats») amb Kingsley Amis i John Osborne com a principals representants.

En el continent europeu apareix el neorrealisme, que té la seva màxima representació a Itàlia amb figures com Cesare Pavese o Italo Calvino. Pel que fa a la literatura en llengua castellana, en la dècada de 1960 es produeix l'anomenat boom de la novel·la llatinoamericana —molt vinculat a la ciutat de Barcelona a través de l'editora Carmen Balcells— en la qual destaquen Gabriel García Márquez, exponent de l'anomenat realisme màgic, Mario Vargas Llosa, que es distingeix pel seu neorrealisme innovador des del punt de vista tècnic, o Julio Cortázar, les obres del qual conformen un fascinant microunivers que provoca la interactuació del lector. En la mateixa dècada la literatura francesa es dedica a l'experimentalisme amb l'anomenat nouveau roman (nova novel·la), els autors més destacats del qual seran Robbe-Grillet, Claude Simon o Marguerite Duras.

La segona meitat del segle és també el moment d'esplendor de la novel·la de gènere, especialment la de ciència ficció, d'espionatge, fantàstica i negra.