La narrativa del segle XX
| Site: | Cursos IOC - Batxillerat |
| Course: | Literatura universal (Bloc 2) ~ gener 2020 |
| Book: | La narrativa del segle XX |
| Printed by: | Usuari convidat |
| Date: | Wednesday, 22 May 2024, 9:00 PM |
1. Context històric
Un segle de grans conflictes bèl·lics El segle XX és un segle de grans contrastos i canvis que es produeixen amb molta rapidesa, de tal manera que hi ha historiadors que parlen de l'acceleració de la història. Dues grans guerres fan canviar el món, especialment a Europa, on el mapa de començament de segle és ben diferent del de finals. El primer gran canvi geopolític es produeix després de la Primera Guerra Mundial (1914 – 1918), o Gran Guerra, a conseqüència de la qual deixen d'existir quatre grans imperis: l'alemany, l'austohongarès, l'otomà (turc) i el rus. Aquest últim, de fet, s'esfondra després que el 1917 tingui lloc la Revolució Russa, cosa que, entre d'altres, acabarà facilitant el final de la guerra. A Rússia hi té lloc una guerra civil que acabarà amb el triomf dels comunistes i la creació de la Unió Soviètica (URSS) el 1922. Un altre imperi que, uns anys més tard, també s'acabarà, serà l'Imperi Britànic arran de la independència de l'Índia (1947). Vint-i-un anys després del final de la Gran Guerra, comença la Segona Guerra Mundial (1939 – 1945). Abans, però, té lloc la Guerra Civil Espanyola (1936- 1939), considerada pels historiadors com un d'assaig de la Segona Guerra Mundial pel fet que algunes de les potències que després hi intervindran ajuden un o altre bàndol: alemanys i italians el bàndol franquista i la URSS, al republicà. Les causes de la Segona Guerra Mundial són diverses crisis econòmiques, l'auge de les ideologies totalitàries, especialment el nazisme i el feixisme, i les ferides no tancades de la Gran Guerra. La Segona Guerra Mundial no només afecta Europa, sinó també l'Àfrica del Nord i l'Àsia Oriental. L'atac a la base americana de Pearl Harbour, a Hawai, per part de l'Armada Imperial Japonesa fa que els Estats Units intervingui en la guerra, no només al Pacífic, sinó també a Europa. La guerra acaba a Europa el 8 de maig de 1945 i a Àsia el 15 d'agost del mateix any amb la rendició del Japó després del llançament de les bombes atòmiques sobre les ciutats japoneses d'Hiroshima i Nagasaki, el 6 i el 9 d'agost de 1945. Després de la Segona Guerra Mundial, el món es divideix en dos grans blocs: un, sota la influència dels Estats Units, l'altre, sota la de l'URSS. S'estableix l'anomenada Guerra Freda, que serà el període en què les grans potències utilitzen la possessió d'armes atòmiques a mode d'amenaça i dissuasió. El símbol de la Guerra Freda és el mur de Berlin, construït l'any 1961, que dividia en dues meitats l'antiga capital alemanya i que no va ser enderrocat fins l'any 1989 amb la caiguda de l'URSS. Amb tot, el fet que les grans potències es mantinguin en aquest estat de Guerra Freda no impedeix pas que hi hagi conflictes armats, especialment durant la segona meitat del segle. El 1949 comença la Revolució Xinesa, el 1950 la Guerra de Corea (1950 – 1953), les diverses guerres entre àrabs i israelians després de la creació de l'estat d'Israel el 1948, la Guerra del Vietnam (1955 – 1975). Més enllà de la Guerra Freda, també tenen lloc altres conflictes bèl·lics importants com la Primera Guerra del Golf (1990 – 1991) o la Guerra de Bòsnia (1992 – 1995).
La lluita per la pau i la justícia social Malgrat les guerres i els seus horrors (especialment, l'holocaust, els progroms a Rússia i les bombes atòmiques), el segle XX també es caracteritza per la lluita per la pau i la justícia social. S'estableixen els drets humans, es creen institucions per evitar conflictes, s'incorporen a les lleis els drets dels treballadors (si més no, a l'anomenat primer món), es generalitza el vot femení i les dones adquireixen un paper actiu en la societat. A Europa i Estats Units es generalitza l'educació obligatòria i a la resta del món es treballa en l'alfabetització de la població. També al primer món, la sanitat arriba a l'abast de la majoria de la població. A Europa, especialment als estats del nord, apareix la societat del benestar que tendeix a expandir-se per tota la Unió Europea, creació política de la segona meitat del segle XX. Els avenços tècnics i científics El segle XX veu néixer avenços tècnics i científics que canvien la manera de viure de les persones. Pensem, per exemple, en la generalització de l'electricitat i tot el que comporta el seu ús industrial i domèstic, l'aigua corrent, el gas, els automòbils, els avions, el telefon, els mitjans de comunicació de masses (televisió, ràdio, cinema), etc. Les tecnologies de la informació també modifiquen les vides de les persones molt notablement: internet o la telefonia mòbil, etc. Mai en cap altre moment de la història l'esperança de vida ha estat més llarga. Gràcies als avenços de la medicina, malalties que assolaven la humanitat desapareixen per mitjà dels antibiòtics i les vacunes, i la cirurgia avança amb tècniques que permeten, fins i tot, els transplantaments d'òrgans. El món que avui coneixem és bàsicament modificat per la tecnologia que és la punta de llança de les noves formes de vida que també implica el qüestionament ètic de diverses pràctiques tant mèdiques com dels usos socials de la informació en les xarxes socials i el seu control. L'extensió de la cultura L'aparició de mitjans de comunicació de masses altres que els diaris, com són ara la ràdio, el cinema i la televisió fa que la cultura arribi a molta més gent. La literatura, al seu torn, pot fer que un llibre vengui milions d'exemplars traduït a moltes llengües en un lapse curt de temps. Una nova revolució s'està produint amb les formes d'emmagatzamatge que impliquen les webs d'internet i la seva difusió. |
2. Moviments i tendències literàries
La literatura del s. XX comparteix amb la història l’acceleració que ho impregna tot: en cap altra època hi ha hagut canvis tan ràpids. Per exemple, la poesia de principis de segle és encara hereva del simbolisme, però ja hi ha una confluència d’elements estètics que aviat deixaran pas a les avantguardes i aquestes, al seu torn, deixaran la seva empremta en els poetes posteriors. En narrativa, els esdeveniments polítics i socials del segle es veuran reflectits en tots els gèneres. Així, per exemple, el període d’entre guerres reflectirà l’angoixa i la por en el pensament filosòfic, l'existencialisme i l'anomenat neorealisme, terme extret del terme realisme, però que sorgeix, justament després de la crisi dels valors que havia produït la Primera Guerra Mundial. La literatura i, sobretot la novel·la, està influïda per les revolucions socials i polítiques. A la URSS naixerà influiran en l’anomenat realisme socialista, sorgit de la teoria marxista de l'existència. I marcarà autors de molts països, la Gran depressió és present en autors nord-americans, la Guerra Freda serà marc per a la narrativa del gènere d’espionatge i els horrors de la Segona Guerra Mundial es veuran reflectits en les novel·les que tracten sobre l’holocaust. És justament després de la crisi que s'entén per tota Europa que neix un nou realisme, el neorealisme que té diverses expressions arreu d'Europa. En termes generals, podem parlar dels següents passos sorgits després de la crisi de la novel·la realista (finals del segle XIX):
1. Les avantguardes: Dadaisme, Futurisme, Surrealisme... Recordem el film de Buñuel Un chien andalouis. 2. La generació perduda americana: fruit de la gran depressió del finals dels anys 20. 3. La novel·la existencial: Martín Heidegger, Jean-Paul Sartre i Simone de Beauvoir. 4. La novel·la neorealista italiana: Cesare Pavese, Natalia Ginzburg, Italo Calvino (etapa anys 40 i 50) o Primo Levi. Transformacions centrals en el panorama literari Al llarg del segle XX es produeixen alguns canvis fonamentals del concepte de relat i de la participació en la seva realització. D'una banda, es produeix el gran esclat de la literatura escrita per dones, en paral·lel a la seva entrada en altres camps de la societat. Un tema de gran contrast amb la tradició literària dels segles anteriors, tot i que encara avui té diverses limitacions per la gran inèrcia de la tradició imminentment androcèntrica de la cultura, com es pot observar en els programes que s'estableixen en els diferents àmbits socials i educatius. Són centrals l'obra d'escriptores com: Virginia Woolf, Simone de Beauvoir o Mercè Rodoreda; i en poesia: Adrienne Rich o Sylvia Plath. De l'altra, la irrupció del cinema. Si ens centrem a Itàlia, en els anys trenta i quaranta, es produeix un nou concepte cultural, de compromís amb la realitat que té una gran incidència en el cinema. Amb uns pressupòsits ideològics amplis que abasten des del comunisme a l'humanisme d'arrel cristiana. S'hi troben noms de la producció cinematogràfica italiana consagrats com: Luchino Visconti, Roberto Rossellini, Federico Fellini o Vittorio de Sica amb Els lladre de bicicletes (1948), considerada una de les obres mestres del cinema. Democratització de la cultura i la importància de la traducció La gran explosió de la indústria editorial i dels mitjans audiovisuals –cinema i televisió- influeix en la literatura tant en tècnica com en temes. La progressiva alfabetització fa aparèixer un nou públic lector que fa créixer de manera exponencial la indústria editorial. Es pot parlar de la "democratització de la cultura" a mans de la indústria editora, televisiva i cinematogràfica. D'altra banda, s'estimula la traducció i fa que alguns autors arribin al gran públic, la qual cosa permet una professionalització, especialment dels novel·listes. També hi ajuden els premis literaris, sobretot el premi Nobel. Això fa que d’algunes obres i alguns autors es venguin milions d’exemplars arreu del món. N’és un exemple l’escriptora del gènere de misteri Agatha Christie, que és una de les autores que ha venut més llibres durant el segle XX i, en l'actualitat, un nom com Joanne Rowling, autora de la saga de Harry Potter. En aquests casos, la producció es pensa ja en termes generals i els llibres apareixen traduïts immediatament en les grans llengües mundials. Aquest fenomen implica l'existència d'un ofici molt important: els traductors. El traductor esdevé una peça clau en el procés literari actual. Sempre ho havia estat, però ara s'ha multiplicat. La multiplicitat de gèneres literaris Conseqüència del gran nombre d'oportunitats i de lectors possibles també s'han especialitzat els escriptors, alguns han esdevingut veritables professionals que escriuen i publiquen llibres cada dos o tres anys. Sobretot es produeix en gèneres apareguts de manera progressiva com la novel·la negra, la novel·la eròtica, la novel·la d'aventures, la novel·la de ciència-ficció... Els nous paràmetres de la crítica literària Tots aquests aspectes signifiquen una sacsejada no sols a les classificacions dels autors i les obres, sinó del mateix concepte de bellesa i d'excel·lència literària o del tipus de lectura que els textos poden suggerir. |
3. La renovació del gènere narratiu
Per bé que molta de la novel·la que s’escriu al segle XX beu encara de la manera de fer del s. XIX –considerat, per molts crítics, el gran segle d’aquest gènere- el primer terç del segle incorpora nous temes i tècniques que afectaran tota la literatura posterior. Cinc grans autors són clau en aquest camp: Marcel Proust (1871 – 1922), Thomas Mann (1875 – 1955), James Joyce (1882 – 1941), Virginia Woolf (1882-1941) i Franz Kafka (1883 – 1924). La importància de les teories de la psicologia exposades per Sigmund Freud són cabdals en les arts del segle XX, en especial en la literatura i el cinema. Joyce entra en la consciència dels seus personatges i ens permet descobrir allò que passa, que discorre, que flueix, per sota del pensament conscient a través d’associacions del pensament no racionals. El tema filosòfic relacionat amb la concepció del temps i el seu fluir, així com la manera en què els éssers humans guarden en la seva memòria el seu pas i la sensació subjectiva que això comporta serà temàtica rellevant en bona part de la novel·lística des de Marcel Proust. Sentir que el món és estrany i absurd, no saber quin és el lloc d’un mateix, adonar-se de la dificultat de la comunicació o la certesa de la incomunicació són elements centrals en les narracions aparentment realistes de Franz Kafka. Les reflexions sobre la creació i l’art, la sensació que la bellesa física supera la bellesa espiritual, l’enyorança d’un món que s’acaba seran temes presents amb intensitat després de Thomas Mann. En el segon terç del segle, a més de la temàtica anterior, s'afegeix noves temàtiques: la preocupació per l'existència humana, la manera d'inserir-se en el món, la concepció de la llibertat, el compromís, la relació entre política i literatura, l'ambigüitat moral... A més, la tècnica assumeix clarament els canvis de punt de vista i l'exposició de l'interior de la consciència, les relacions espai-temps i la seva percepció subjectiva. La novel·la assoleix una complicació temàtica i tècnica que dificulta de vegades la lectura del gran públic, que es dedicarà a la lectura de la literatura de gènere, la qual, al seu torn, també incorpora la renovació tècnica i temàtica. Entre els grans escriptors d'aquest període, destaquen William Faulkner, Ernest Hemingway i Scott Fitzgerald als EUA, Aldous Huxley entre els anglesos, i Marguerite Yourcenar i els existencialistes Jean-Paul Sartre i Albert Camus, a França. Cal també notar que, des de finals de la Segona Guerra Mundial, se succeeixen autors que seguint les pautes marcades en les dècades anteriors qüestionen la societat en què viuen. Així, als EUA. Cal destacar Jack Kerouac i W. S. Burroughs, i a Gran Bretanya el moviment dels Angry young men («Joves emprenyats») amb Kingsley Amis i John Osborne com a principals representants. En el continent europeu apareix el neorrealisme, que té la seva màxima representació a Itàlia amb figures com Cesare Pavese o Italo Calvino. Pel que fa a la literatura en llengua castellana, en la dècada de 1960 es produeix l'anomenat boom de la novel·la llatinoamericana —molt vinculat a la ciutat de Barcelona a través de l'editora Carmen Balcells— en la qual destaquen Gabriel García Márquez, exponent de l'anomenat realisme màgic, Mario Vargas Llosa, que es distingeix pel seu neorrealisme innovador des del punt de vista tècnic, o Julio Cortázar, les obres del qual conformen un fascinant microunivers que provoca la interactuació del lector. En la mateixa dècada la literatura francesa es dedica a l'experimentalisme amb l'anomenat nouveau roman (nova novel·la), els autors més destacats del qual seran Robbe-Grillet, Claude Simon o Marguerite Duras.
La segona meitat del segle és també el moment d'esplendor de la novel·la de gènere, especialment la de ciència ficció, d'espionatge, fantàstica i negra.
|
