La poesia del segle XX. El postsimbolisme i les avantguardes

La poesia en llengua italiana del segle XX està presidida per quatre grans autors: Giuseppe Ungaretti, Umberto Saba, Eugenio Montale i Salvatore Quasimodo. Aquests poetes, considerats hermètics (obscurs, poc transparents), són autors d'una obra de bellesa aspra i intel·lectualitzada, d'uns versos escrits amb el propòsit d'eliminar els elements espuris i prosaics que contaminen la puresa formal i conceptual del poema. Tots tres van néixer a finals del segle XIX i van produir les seves principals obres a la primera meitat del segle XX. 

Giuseppe Ungaretti

Va néixer i créixer a Alexandria (Egipte), d'allí es traslladà a París i finalment s'instal·là a Itàlia. S'enrolà a la Primera Guerra Mundial i, com veureu, precisament, el poema breu d'Ungaretti seleccionat a l'Antologia de la poesia universal (Matí) és un poema de guerra. Els seus dos llibres de poesia relacionada amb la guerra són Nàufrags i Sepulcre secret. El 1933 publica Sentiment del temps, el seu llibre més important. De 1936 a 1942 visqué a Saô Paulo, al Brasil, treballant com a professor de literatura. Allí hi va morir el seu fill i, després de tornar a Itàlia i convertir-se al catolicisme, escrigué El dolor, un llibre molt personal. A Vida d'un home hi recopilà diverses idees i impressions dels seus viatges i, finalment, morí el 1972. Ungaretti pertany a un món poètic italià molt característic, pròxim al de poetes espanyols de la generació del 27, com ara Jorge Guillén. Es desmarca del decadentisme i el futurisme, avantguardes italianes que es van acostar al feixisme, i s'acosta a la poesia de Salvatore Quasimodo, un altre gran poeta italià d'aquest període. En la seva poesia s'hi pot trobar un estrany lirisme que evoca a vegades els horrors de la guerra, i d'altres vegades els moments de plenitud i felicitat que visqué durant la contesa, en moments de descans i calma, enmig de la naturalesa. També reivindica les històries que hi ha darrere de les víctimes de guerra.