La poesia del segle XX. El postsimbolisme i les avantguardes

1. La literatura del segle XX

La literatura del s. XX comparteix amb la història l’acceleració que ho impregna tot: en cap altra època hi ha hagut canvis tan ràpids. Per exemple, la poesia de principis de segle és encara hereva del simbolisme, però ja hi ha una confluència d’elements estètics que aviat deixaran pas a les avantguardes i aquestes, al seu torn, deixaran la seva empremta en els poetes posteriors. En narrativa, els avatars del segle es veuran reflectits en tots els gèneres. Així, per exemple, el període d’entre guerres reflectirà l’angoixa i la por en el pensament filosòfic, el qual impregnarà la novel·la d’existencialisme. Les revolucions influiran en l’anomenat realisme socialista i marcarà autors de molts països, la gran depressió és present en autors nordamericans, la Guerra Freda serà marc per a la narrativa del gènere d’espionatge i els horrors de la Segona Guerra Mundial es veuran reflectits en les novel·les que tracten sobre l’holocaust.

Els mitjans audiovisuals –cinema i televisió- influeixen en la literatura tant en tècnica com en temes i aquesta ho fa també en aquells. La progressiva alfabetització fa aparèixer un nou públic lector que fa créixer de manera exponencial la indústria editorial. Aquesta indústria estimula la traducció i fa que alguns autors arribin al gran públic, la qual cosa permet una professionalització, especialment dels novel·listes. També hi ajuden els premis literaris, sobretot el premi Nobel. Tot això fa que d’algunes obres i alguns autors es venguin milions d’exemplars. N’és un exemple l’escriptora del gènere de misteri Agatha Christie, que és una de les autores que ha venut més llibres durant el segle XX. Cal remarcar que la presència de la dona, incrementada en tots els camps de la societat, també es fa notar en la literatura en molt major grau que en segles anteriors. En la literatura de gènere són especialment notables en la novel·la policíaca i la novel·la psicològica.

La possibilitat de conèixer gràcies als mitjans de comunicació el que succeeix en qualsevol part del món, ha fet que la literatura que es fa en un lloc sigui fàcilment traduïda a altres llengües i així, a Occident, arriba literatura escrita a l’Àsia o a l’Àfrica, de la qual només es coneixia la literatura colonial, és a dir, la que escrivien els colonitzadors europeus (com, per exemple, la de Rudyard Kipling, autor d'El llibre de la selva).

1.1. La poesia postsimbolista

En les dues primeres dècades del segle predomina la poesia que ha evolucionat des del simbolisme per a convertirse en poesia pura. És una poesia hermètica que fa del llenguatge un mitjà que proporciona sensacions i que acosta la poesia a la música.

Els autors d'aquesta poesia postsimbolista (o neosimbolista) també plantegen qüestions metafísiques i transcendentals, i ho fan amb rigor i un llenguatge complex i depurat. Hi ha grans poetes que han marcat la lírica posterior. Amb tot, són força diferents entre sí. Alguns grans poetes que poden ser considerats postsimbolistes o neosimbolistes, com també se'ls anomena, són T.S. Eliot (1888 - 1965), W.B. Yeats (1865 – 1939) i Ezra Pound (1885 – 1972), que escriuen en anglès; Rainer Maria Rilke (1875 – 1926), que ho fa en alemany; Paul Valéry (1871-1945), en francès; Giuseppe Ungaretti (1888 - 1970), en italià; i també el portugués Fernando Pessoa (1888-1935) o el grec Konstandinos Kavafis (1863 – 1933).

T. S. Eliot

L'obra de T. S. Eliot és una de les més immenses i hipnòtiques de la literatura universal. Fou autor de dos grans poemes del segle XX: The Waste Land (La terra gastada) i Els quatre quartets. Eliot encarna la figura del poeta conscient, culte i antirromàntic (ni aventurer, ni bohemi) del segle XX. Va nèixer a St. Louis, Missouri, el 1888, al si d'una família benestant de Nova Anglaterra, regió dels Estats Units on es desenvolupà en aquella època la més gran literatura americana. Era el menor de molts germans i la seva família era molt religiosa; de fet, el seu avi havia fundat una esglèsia presbiteriana. Rebé una educació molt estricta i estudià filosofia i humanitats a la universitat. Després d'acabar la carrera a Harvard, se n'anà a Oxford on s'instruí en grec i filologia clàssica, i a Hamburg, ciutat on es trobava quan esclatà la Primera Guerra Mundial. Aquest fet l'obliga a anar-se'n a Londres. S'hi instal·là, tot renunciant a la seva vida acadèmica a Harvard, i intentà viure de la poesia. El seu matrimoni amb Vivienne Haigh-Wood, escriptora de qui Eliot s'enamorà profundament, fou desgraciat i li causà profundes ferides que van tardar molt a curar-se.

No va poder viure de la poesia, però va assolir un prestigi immediat entre la crítica. Ezra Pound i ell van revolucionar el panorama literari del moment a través de la revista Criterion. El seu primer llibre, publicat el 1917, és esplèndid i deutor del simbolisme. Es tracta del poema Prufrock: fou un poema trencador, ple d'imatges urbanes, amb una dicció molt diferent de la que estaven acostumats els poetes d'aquell moment. Les imatges que contenia, emperò, foren considerades intolerables tan formal com èticament. Amb The Waste Land (1922), desbancà Ezra Pound al capdavant de l'avantguarda anglosaxona. Aquest poema suposà un gran terratrèmol en la poesia anglesa d'aquella època i des de llavors ha estat molt influent, citat i editat. El poema s'articula al voltant d'una doble desolació: íntima i pública. Fou escrit durant la Primera Guerra Mundial, la més gran matança sistemàtica que havia conegut el món fins aquell moment, i una gran part del qual en un sanatori de Lausanne, a Suïssa. És, per tant, un poema sòrdid, ple de mort, un cant sobre la impossibilitat de cantar i d'elevar-se. Ens ofereix, per una banda, la imatge d'un Londres devastat pels estralls de la guerra, i per una altra banda, la del seu propi matrimoni també devastat. Es tracta d'un poema molt valent, impactant, que conté totes les grans preguntes de la poesia, terrible i meravellós al mateix temps, considerat per alguns crítics el primer gran poema del segle XX.

Anys més tard, una nova veu poètica es despertà en Eliot i donà lloc a l'obra Els quatre quartets (1936 - 1942). El nom de l'obra és una referència als quartets musicals de Beethoven. La intenció d'Eliot va ser fer una cosa semblant en poesia, és a dir, una sèrie de variacions al voltant d'un mateix tema. Els quartets són extraordinaris formalment. Eliot es definia com a catòlic, monàrquic i conservador, motiu pel qual sol resultar al públic d'avui dia una mica "antipàtic". Els quartets són poemes doctrinals, però lluny de ser propagandístics, Eliot busca amb ells una espiritualitat ecumènica i abraçar l'experiència espiritual humana completa. Per això hi intenta perfilar una idea déu i del temps en què pugui participar tothom i fins i tot s'acosta a les religions orientals en alguns apsectes.

W. B. Yeats

Yeats fou, juntament amb James Joyce, l'escriptor més important de la literatura irlandesa del segle XX. Després d'una primera etapa literària lligada a Londres, on ja mostrà el seu gust per les mitologies celtes i índies, retornà a Irlanda i prengué part en el moviment de renaixença literària del seu país, consistent a fer reviure el passat cèltic i recuperar la llengua irlandesa, per bé que Yeats escrigué en anglès. El 1901 fundà, amb altres escriptors irlandesos, l'Abbey Theatre, que fou un dels emblemes d'aquesta renaixença. La seva poesia està molt arrelada estilísticament en el simbolisme i, quant a l'aspecte formal, optà per formes tradicionals, que dominava a la perfecció. Si bé al principi de la seva carrera literària va recòrrer abundanment al material mític i folclòric irlandès, en la seva part final tractà temes contemporanis i s'observà una marcada evolució en l'estil. Se sol dividir la seva obra en tres etapes: la primera, d'estètica prerafaelita, conscientment artificiosa, conté poemes èpics, d'amor i esotèrics. L'etapa intermitja es caracteritza per nous ritmes àgils i potents, d'un modernisme accentuat. L'última destaca per una nova inspiració molt imaginativa, relacionada amb el seu nou interès per l'espiritualisme. Hi ha crítics que han arribat a comparar l'evolució que experimentà la poesia de Yeats amb l'evolució de l'estil pictòric de Picasso. De la vida de Yeats se'n poden destacar alguns aspectes pel que fa tant a la seva vida privada com pública. Tingué una vida amorosa força atrafagada: abandonades les esperances de casar-se amb el seu gran amor de juventut, Maude Gonne, es casà a l'edat de 51 anys amb una jove Georgie Hyde-Lees i hi tingué dos fills. Pel que fa a la vida pública, fou un important defensor de la causa indepentista irlandesa, així com el primer autor irlandès a guanyar el Premi Nobel de Literatura, tot i que les seves més grans obres, entre les quals, per exemple, The Tower (1928) o The Winding Stair and Other Poems (1933) van ser escrites després de rebre'l.

Ezra Pound

Igual que Eliot, Ezra Pound va traslladar-se dels Estats Units a Europa, on desenvolupà una obra de gran impacte en el món literari de principis de segle XX i que influenciaria molt les futures generacions. A part de la seva importància com a escriptor, fou també importantíssim el seu paper a l'hora de donar a conèixer altres autors, com ara el mateix T. S. Eliot o James Joyce, pel fet que treballà com a editor a l'estranger de diverses revistes literaries americanes. El 1912, ben al principi de la seva carrera, creà l'imatgisme, un moviment inspirat per la poesia clàssica xinesa i japonesa, que propugnava la claredat, la precisió, l'economia del llenguatge i l'ús de la parla col·loquial. La seva obra més important són els Cants, a la qual consagrà pràcticament tota la vida. Els setze primers van ser publicats el 1925 i la resta va anar apareixent al llarg dels següents anys fins el 1969. Abarquen una gran multiplicitat de temes, fins i tot d'econòmics, polítics o culturals, hi abunden les al·lusions a esdeveniments històrics i referències geogràfiques i hi ocorren canvis abruptes sense gairebé transicions. Estilísticament, s'hi barregen composicions èpiques, himnes, sàtires, elegies, assajos i memòries i, si bé la major part de l'obra és en anglès, arriba a incloure-hi cites i versos en 15 altres llengües i ideogrames xinesos. A nivell polític, Pound fou una figura molt controvertida pel fet que, durant la Segona Guerra Mundial, donà suport a Mussolini i el feixisme italià, la qual cosa, un cop acabada la guerra, li comportà 12 anys d'empresonament en un psiquiàtric.

Rainer Maria Rilke

La primera etapa d'aquest poeta nascut a Bohèmia, encara a l'Imperi Austrohongarès, està representada per l'anomenat Llibre d'hores (1901-05), estructurat en tres parts. Un "llibre d'hores" és un llibre d'oració que fan servir els monjos cristians per a la lectio continua, és a dir, la pràctica de llegir les escriptures durant un període de temps determinat. Amb això, i també creant la ficció que qui escriu els poemes és un monjo ortodox, va voler donar un aroma religiós a l'obra. Durant aquesta etapa, va ser molt important la seva relació amb Lou Andreas-Salomé, escriptora i important figura de la cultura europea del moment, amb qui mantingué una relació d'amor intens, però impossible. Amb ella viatjà per Rússia, país que esdevingué molt important per a Rilke, en el qual veia un ideal camperol i espiritual que contrastava amb una Europa que considerava malmesa. Conegué Tolstoi, aprengué rus i s'enamorà de la naturalesa del país, que li féu viure una experiència estètica i espiritual determinant. En la seva obra, Rilke busca una espiritualitat alternativa al catolicisme, la qual cosa és força acorde amb les idees del seu temps, ja que fou una època en què es va repensar la religió i el concepte de déu. Era l'època, també, del filòsof Nietzsche, que sentencià que déu havia mort; filòsof que, per cert, influencià Rilke  El déu de Rilke no és un déu omnipotent, sinó depenent de l'home, tant com l'home d'ell.

Cap a l'any 1902, Rilke iniciarà una nova fase molt important, intermèdia, marcada sobretot per una obra: Les noves poesies. Dóna peu al període del "poema-cosa", en què busca espiritualitat en les coses dedicant per exemple poemes a una taula, a un got, a una pantera... En aquest moment, el poeta ha renunciat a tot misteri i té la creença que en les coses mateixes i més senzilles hi cap allò més transcendent. Fou en aquesta època en què treballà també com a secretari del famós escultor Rodin. L'any 1912 Rilke experimenta una visió que suposarà l'inici de la seva nova i darrera etapa. Rilke estava preocupat perquè estava passant per un període de poca creativitat. Un dia, passejant pel castell de Duino, a Trieste, va sentir com li dictaven un vers. A partir d'aquest vers, va escriure un llarg poema que seria la primera de les Elegies de Duino, que acabaria sent la seva obra més destacada. Continuà viatjant durant anys i quedà especialment impressionat per la seva visita a Espanya, sobretot pel paisatge de Toledo i la pintura d'El Greco. El període de viatges acabà cap al 1922, any en què es retirà a Suïssa, on va acabar d'escriure les deu elegies i on compongué també Els sonets d'Orfeu.

Paul Valéry

La poesia de Valéry és una poesia pura, que prescindeix de la llengua conversacional, la comprensió i l'anècdota. Pot semblar una poesia "que no s'entén" perquè apel·la a un altre tipus de comprensió. Valéry fou un gran comentador i crític de la poesia des d'un punt de vista teòric i, en consonància amb això, fou un poeta de tipus intel·lectual, a diferència d'altres poetes més immediats i de fàcil comprensió. Era molt conscient de la prosòdia, és a dir, tot allò que té a veure amb els elements fonètics, musicals, mètrics i rítmics de la poesia i que està per sobre del significat semàntic de les paraules. Tots aquests elements fan que la poesia sigui capaç de comunicar idees i emocions "abans de ser entesa" i la converteixen en una forma diferent de pensament. Un dels poemes més importants de Valéry és El cementiri marí, composició llarga que s'inicia amb una cita del poeta grec Píndar: "No anhelis, ànima meva, la vida immortal, sinó esgota el camí del possible". Aquesta cita estableix ja de bon principi el to del poema com si fos el diapasor d'un director d'orquestra. El poema aborda els problemes de la mort, el ser i el no-ser des d'una perspectiva diferent a la del cristianisme. Valéry morí consagrat com a poeta (el president francès De Gaulle va ordenar funerals d'estat a la seva mort), amb fills, i enamorat d'una dona que el va acabar abandonant.

Giuseppe Ungaretti

Va crèixer a Alexandria, d'allí es traslladà a París i finalment s'instal·là a Itàlia. S'enrolà a la Primera Guerra Mundial i, com veureu, precisament, el poema breu d'Ungaretti seleccionat a l'Antologia de la poesia universal és un poema de guerra. Els seus dos llibres de poesia relacionada amb la guerra són Nàufrags i Sepulcre secret. El 1933 publica Sentiment del temps. De 1936 a 1942 visqué a Saô Paulo, al Brasil, treballant com a professor de literatura. Allí hi va morir el seu fill i, després de tornar a Itàlia i convertir-se al catolicisme, escrigué El dolor, un llibre molt personal. A Vida d'un home hi recopilà diverses idees i impressions dels seus viatges i, finalment, morí el 1972. Ungaretti pertany a un món poètic italià molt característic, pròxim al de poetes espanyols de la generació del 27, com ara Jorge Guillén. Es desmarca del decadentisme i el futurisme, avantguardes italianes que es van acostar al feixisme, i s'acosta a la poesia de Salvatore Quasimodo, un altre gran poeta italià d'aquest període. En la seva poesia s'hi pot trobar un estrany lirisme que evoca a vegades els horrors de la guerra, i d'altres vegades els moments de plenitud i felicitat que visqué durant la contesa, en moments de descans i calma, enmig de la naturalesa. També reivindica les històries que hi ha darrere de les víctimes de guerra.

Fernando Pessoa

Va néixer a Lisboa l'any 1888 dins una família culta i liberal de classe mitjana acomodada. Va quedar orfe de pare als cinc anys. Va passar bona part de la infància a Durban, Sudàfrica, país on havia estat enviat el seu padrastre, que havia d'exercir com a cònsol portuguès. La formació de Pessoa va ser a partir d'aquell moment en anglès i dins la cultura anglesa, fins al punt que els seus primers poemes van ser en aquesta llengua. 

El 1905 torna a Portugal, ja per quedar-s'hi. Abandona els estudis universitaris i es dedica a la traducció comercial per sobreviure. Comença a participar en el món literari lisboeta, singularment com a crític i teòric a la revista Orpheu, que el va introduir a l'art i la literatura d'avantguarda. Entre el 1918 i el 1921 va publicar quatre reculls de poemes en anglès, sense èxit. En portuguès, tot i que van anar apareixent poemes seus en revistes literàries, el seu únic llibre publicat en vida fou Missatge (1934), una mena d'exaltació mística del nacionalisme portuguès. Va morir l'any següent, alcoholitzat, pràcticament desconegut de tothom. 

Avui, en canvi, se'l té per una de les figures més paradigmàtiques de la poesia del segle XX, sobretot per la seva proteica capacitat d'encarnar diferents personalitats -que ell anomenarà heterònims-, o més aviat d'interpretar les diverses personalitats latents dins una mateixa consciència humana. Així, si Fernando Pessoa era aquell místic exaltat que anunciava el retorn del rei Sebastià per guiar Portugal de nou a la grandesa, l'heterònim Alberto Caeiro és un racionalista que mai no es fa preguntes metafísiques davant la realitat; al seu torn, Ricardo Reis medita estoicament sobre la mortalitat, mentre que Álvaro de Campos és un poeta seduït per l'estètica futurista. 

Per la seva banda, l'heterònim Bernardo Soares és l'autor de la seva obra en prosa més impressionant: el Livro do Desassossego (Llibre del Desassossec), un extens volum que conté més de 500 fragments de dietaris, aforismes i divagacions sobre qüestions quotidianes i filosòfiques generals que Pessoa redactà entre els anys 1913 i 1935, data de la seva mort. El llibre restà, doncs, inacabat, ja que molts dels manuscrits que es van trobar a casa del poeta estaven dispersos i resultaven fins i tot contradictoris. El Llibre del Desassossec es presenta com si fos l'autobiografia de Bernardo Soares, però constitueix en realitat l'autèntic testament literari de Pessoa i és un reflex de la seva peculiar visió del món.

1.2. Les avantguardes

Les avantguardes representen en l'art en general la transformació d'un món rural i urbà a conseqüència de la industrialització, les contradiccions entre la realitat i la imaginació, la ruptura amb la tradició i la necessitat d'obrir nous camins. Volen ser innovadores i modernes i posen la imaginació per damunt de la raó. El primer terç del segle XX serà tota una successió d'-ismes: el futurisme, el dadaïsme, el cubisme, l'expressionisme i el surrealisme.

El futurisme

El futurisme perseguia la creació d'obres realcionades amb els avenços de la tècnica i amb la ruptura amb la tradició. L'italià Filippo Tommaso Marinetti n'és el propulsor. Usaven una sintaxi alterada, sense signes de puntuació, i exaltaven les màquines i la guerra.

El dadaisme

Es caracteritzava per ser nihilista, anàrquic i rebel. Els dadaistes creien en un llenguatge incoherent. Tristan Tzara va ser un dels seus promotors. Eren partidaris de la destrucció de l'art i es reafirmaven en el seu rebuig de tota la tradició.

El cubisme

Afecta especialment a l'escultura i a la pintura. Es considera l'inici de l'art abstracte i consisteix a transformar la perspectiva de tal manera que els objectes retratats es presenten a qui els observa des de tota una diversitat de punts de vista. De vegades, les perspectives semblen presentar-se de manera simultània, com si fossin petits cubs. El poeta francès Guillaume Apollinaire va ser un dels seus cultivadors en literatura. El cal·ligrama és una de les formes literàries més representatives d'aquest moviemnt.

L'expressionisme

Com el cubisme, té el seu origen en la pintura i té importància en el cinema, la música i altres manifestacions artístiques. Es basa en la deformació de la realitat amb l'objectiu de captar la impressió subjectiva de l'artista que l'observa. En literatura també afecta el teatre.

El surrealisme

Probablement és el moviment avantguardista que més i més temps ha influït en la literatura del segle XX. El dadaisme és el seu precedent immediat. Un dels seus fudnadors va ser el francès André Breton. Aquest està en contra de l'art d'allò que ell considera la societat burgesa. Partint del dadaisme, i també amb la influència de Sigmund Freud i el seu mètode de la psiconàlisi i de la crítica marxista de la societat capitalista, crea les bases d'aquest moviment que plasma per escrit en la seva obra Manifest surrealista.

El surrealisme empra com a tècnica l'escriptura automàtica amb la qual es pretén deixar aflorar sense censura tot allò que s'amaga a l'inconscient, allò que hi ha per sobre de la realitat, deixant que el jo del poeta es manifesti lliurement sense cap repressió i apostant per la imaginació per sobre de la raó. És per això, també, que el món dels somnis és de gran interès per als surrealistes i l'incorporen sovint a les seves obres. El surrealisme va influir en escriptors de la generació del 27 a Espanya, com Federico García Lorca o Vicente Aleixandre, en els sudamericans César Vallejo i Pablo Neruda, i en el català J.V. Foix. En cinema, el seu major exponent fou l'espanyol Luis Buñuel i en pintura el català Salvador Dalí.

2. Algunes propostes poètiques contemporànies del segle XX

Tot i provenir d'un concepte poètic en què la construcció del símbol era fonamental, en aquest apartat estudiarem autors i autores de la segona meitat del segle XX que es van allunyar de l'estètica postsimbolista. Les seves trajectòries i posicionaments personals, molt heterogenis, indaguen, investiguen i tracen noves línies i camins en la poesia contemporània.

A Europa, el desastre que va significar la II Guerra Mundial (1939-1945), així com l'evolució de la societat occidental (dividida en dos blocs irreconciliables arran de l'inici de la Guerra Freda), van provocar l'aparició d'un seguit de propostes poètiques que recullen, principalment, l'horror davant els estralls produïts pel conflicte bèl·lic. Anem a veure'n algunes.

2.1. Poetes alemanys

Els principals poetes en llengua alemanya d'aquesta època foren Franz Werfel, Georg Trakl, Gottfried Benn, Georg Heym, Johannes R. Becher, Else Lasker-Schüler, Ernst Stadler, Jakob van Hoddis i August Stramm. Tanmateix, l’expressionisme exercí també una gran influència a l’obra de Rainer Maria Rilke. 

D'entrada els poetes de cultura germànica es veieren molt afectats per la derrota del seu país al final de la Segona Guerra Mundial. La major part d'ells se sol inscriure dins els paràmetres de l'Expressionisme germànic: una poètica "renovadora respecte a la poesia tradicional, assumint una estètica d’allò lleig, pervers, deforme, grotesc, apocalíptic, desolat, com a nova forma d’expressió del llenguatge. Els nous temes tractats pels poetes alemanys són la vida a la gran ciutat, la soledat i la incomunicació, la bogeria, l’alienació, l’angúnia, el buit existencial, la malaltia i la mort, el sexe i la premonició de la guerra." (Rosa M. Serra Reixach). És, per exemple, el cas de Gottfried Benn, que evoluciona des d'una simpatia inicial pel nazisme emergent, a una incòmoda situació equidistant, en què és rebutjat per les autoritats nacionalsocialistes i criticat també pels intel·lectuals d'esquerres. La poesia de Benn és formalment atrevida i sofisticada ("la forma és el poema", escrivia)  En prosa, Benn excel·lí en el gènere assagístic, amb un estil transgressor i fragmentari inspirat en Friedrich Nietszche, i els darrers anys de la seva vida va escriure i publicar una interessant autobiografia titulada Doble vida (1950). En català, Gottfried Benn ha estat traduït pel poeta mallorquí Guillem Nadal, i en castellà per José Manuel Recillas, entre altres. 

Pel que fa a Georg Trakl, «el més gran poeta en llengua alemanya del nostre segle» (en mots de Claudio Magris), va publicar en vida un únic recull de poemes (Gedichte) i en tenia a punt un altre (Sebastian im Traum) quan va morir en un hospital militar de Cracòvia a conseqüència d'una dosi excessiva de cocaïna. Tenia vint-i-set anys. La curta vida de Trakl és marcada per una radical inadaptació al medi: ni en l'aspecte familiar i afectiu, ni en l'aspecte professional, ni en la seva vida de relació social arriba a assolir mai una relativa comoditat. Trakl és el producte més pur d'aquest grup d'escriptors de l'Imperi Austro-Hongarès que viuen i expressen d'una manera o altra la disconformitat amb el «món feliç» de la burgesia d'entreguerres, de l'època que precedeix el desastre de 1914-1918. És al mateix inici de la contesa que Trakl pren la dosi de cocaïna que li fou fatal, després de la batalla de Grodek (ha estat impossible saber si fou un acte intencionat o un accident). Abans, la por, el sentit de culpabilitat, la incapacitat d'establir unes relacions habituals amb el seu entorn, l'havien dut ja al límit de la normalitat. A partir d'un primer «pecat», Trakl es converteix en un errant i se situa en una mena de «més enllà» que anul·la i nega el seu món immediat. Per això, després de la seva mort, fou sotmès a una mena de magnificació religiosa, principalment pels continuadors de la revista Der Brenner, on ell havia col·laborat. Aquest Trakl pretesament «místic» no fa més que indicar, en definitiva, fins a quin punt és suggestiva la seva obra. Com a «visionari» que «crea» un món nou, supera els corrents post-romàntics o simbolistes de la poesia alemanya, i d'aquí ve la seva gran importància. I no és estrany que hom el relacioni amb Hölderlin. Un dels seus principals biògrafs, Otto Basil, ens diu: «Les fantasies de Trakl, comparables a faules o mites pel caràcter clos del seu contingut simbòlic, però que personifiquen els destins interns d'una única individualitat i per això permeten reconèixer la continuïtat de tota una evolució personal, ofereixen gairebé la imatge ideal d'un sistema neuròtic: això s'estructura en aquest cas, principalment, a través de dues dades: la genialitat i un pecat sexual de joventut». És a dir, Trakl és un transgressor de les «lleis de la normalitat» (com diu Peter Weiss de Strindberg). 

[De la introducció a l'Obra poètica de Georg TRAKL, Barcelona: Empúries, 1990, pp. 7-8.]

2.2. Poetes italians

La poesia en llengua italiana del segle XX està presidida per quatre grans autors: Giuseppe Ungaretti, Umberto Saba, Eugenio Montale i Salvatore Quasimodo. Aquests poetes, considerats hermètics (obscurs, poc transparents), són autors d'una obra de bellesa aspra i intel·lectualitzada, d'uns versos escrits amb el propòsit d'eliminar els elements espuris i prosaics que contaminen la puresa formal i conceptual del poema. Tots tres van néixer a finals del segle XIX i van produir les seves principals obres a la primera meitat del segle XX. 

Giuseppe Ungaretti

Va néixer i créixer a Alexandria (Egipte), d'allí es traslladà a París i finalment s'instal·là a Itàlia. S'enrolà a la Primera Guerra Mundial i, com veureu, precisament, el poema breu d'Ungaretti seleccionat a l'Antologia de la poesia universal (Matí) és un poema de guerra. Els seus dos llibres de poesia relacionada amb la guerra són Nàufrags i Sepulcre secret. El 1933 publica Sentiment del temps, el seu llibre més important. De 1936 a 1942 visqué a Saô Paulo, al Brasil, treballant com a professor de literatura. Allí hi va morir el seu fill i, després de tornar a Itàlia i convertir-se al catolicisme, escrigué El dolor, un llibre molt personal. A Vida d'un home hi recopilà diverses idees i impressions dels seus viatges i, finalment, morí el 1972. Ungaretti pertany a un món poètic italià molt característic, pròxim al de poetes espanyols de la generació del 27, com ara Jorge Guillén. Es desmarca del decadentisme i el futurisme, avantguardes italianes que es van acostar al feixisme, i s'acosta a la poesia de Salvatore Quasimodo, un altre gran poeta italià d'aquest període. En la seva poesia s'hi pot trobar un estrany lirisme que evoca a vegades els horrors de la guerra, i d'altres vegades els moments de plenitud i felicitat que visqué durant la contesa, en moments de descans i calma, enmig de la naturalesa. També reivindica les històries que hi ha darrere de les víctimes de guerra.  

2.3. Poetes francesos

La poesia francesa contemporània no es pot entendre sense l'obra d'André Breton i el moviment surrealista. 

Bréton (1896-1966) va fundar amb Louis Aragon i Philippe Soupault la revista Littérature. El 1924, va redactar el Manifest surrealista i al seu voltant es va formar un grup compost per Philippe Soupault, Louis Aragon, Paul Éluard, René Crevel, Michel Leiris, Robert Desnos i Benjamin Péret, desitjosos d'assolir els objectius de «canviar la vida» de Rimbaud i «transformar el món» de Marx. Tot i que abans Apollinaire ja havia utilitzat el mot surrealisme, és Breton, líder indiscutible del moviment, qui li dona forma i estableix les seves primeres idees i tècniques. La definició de surrealisme que André Breton proposa en el primer manifest és la següent:

"Automatisme psíquic pur mitjançant el qual es pot expressar, sigui verbalment, sigui per escrit o per qualsevol altre mitjà, el funcionament real de la ment. Dictat del pensament, en absència de qualsevol control exercit per la raó, mantenint al marge tota preocupació estètica o moral". 

I també:

«El surrealisme es basa en la creença en la realitat superior de certes formes d'associació tradicionalment desdenyades i en el lliure exercici del pensament. Tendeix a destruir definitivament tota la resta de mecanismes psíquics i a substituir-los en la resolució dels principals problemes de la vida».

Per tant, en aquest manifest s'assenten les principals bases del Surrealisme: l'automatisme psíquic com a mitjà d'expressió artística que sorgeix sense la intervenció de l'intel·lecte i l'associació lliure d'idees, descrita per Sigmund Freud a finals del s. XIX i consistent en l'expressió (per part de l'artista) de totes les seves ocurrències, idees, imatges, emocions, pensaments, records o sentiments, tal com se li presentin, sense cap mena de selecció, ni estructuració del discurs, sense cap restricció ni filtre, tot i que el material resultant pugui semblar incoherent, impúdic, impertinent o desproveït d'interès. Per a Breton i els surrealistes, l'associació lliure d'idees permetia més fàcilment l'accés al material inconscient de la ment humana (afectes, records, representacions). 

(Com es pot comprovar, aquesta era precisament l'actitud i la tècnica que va fer servir Breton, i també un reguitzell d'artistes catalans com ara Joan Miró, Ángeles Santos, Antoni Pitxot i, sobretot, Salvador Dalí.) 

Ben aviat, el moviment surrealista s'acosta a la política i, el 1927, Aragó, Éluard i Breton s'afilien al Partit Comunista, tot i que la idea surrealista s'allunyarà progressivament del comunisme oficial. L'any 1928, Breton publica a París Le surréalisme et la peinture. Amb la publicació del Segon manifest surrealista (1929) va arribar la polèmica: Breton, líder, o més aviat Papa negre del moviment surrealista, concretava la noció de surrealisme i afirmava que havia de caminar junt amb la revolució marxista —va ser membre del Partit Comunista francès des del 1927 al 1935—; per tant, va excomunicar, va condemnar i va expulsar del grup tots aquells que no coincidien amb les seues idees; entre els expulsats es van trobar Roger Vitrac, Philippe Soupault, Antonin Artaud, Salvador Dalí (de qui és prou coneguda la seva aversió al comunisme) i Robert Desnos.

I els poemes de Breton? Els poemes, potser, eren només un afegitó a les seves brillants teories: una mena d'exemples pràctics. De fet, tan sols va publicar el recull La Immaculada Concepció (1930) i Els vasos comunicants (1932), aquest darrer junt amb el també escriptor Paul Éluard, de qui parlarem tot seguit.

2.4. Poetes anglesos i nord-americans

El moment finisecular de la poesia britànica estigué dominat per dos poetes morts prematurament (Wilfred Owen i Rupert Brooke, autor del conegut poema heroic The Soldier). No obstant, el poeta més important en llengua anglesa del s. XX fou, com ja s'ha dit, T. S. Eliot. Seguint l'estela d'Eliot, hi trobem W.H. Auden, Robert Graves i Dylan Thomas. 

Poetes en llengua anglesa (britànics i nord-americans) molt importants d'aquesta època són E.E. Cummings, Philip Larkin, Sylvia Plath, Ted Hughes i el premi Nobel de Literatura de l'any 1995, l'irlandès Seamus Heaney.