La novel·la artúrica i el "Tristany i Isolda" (2)

L’origen de la llegenda de Tristany i Isolda s’ha de buscar dins el poble celta i, concretament, en tres «estoires» (històries) de raptes irlandesos: Deirdre i Noisé, Baile et Aillinn i, sobretot, Diarmaid i Grainne. D’aquestes tres belles històries pren model l’autor de la llegenda de Tristany i Isolda. Però les llegendes canvien, els autors hi introdueixen innovacions segons el gust dels oients i les corts on reciten. I és això el que passa amb la llegenda de Tristany i Isolda. Quan travessa el mar i arriba a França, els cantors bretons que propagaran la llegenda per tot el continent hi aniran introduint canvis al gust del moment.

Però comencem pel principi. El personatge de Tristany apareix per primer cop el 1232, en una cançó del folklore cèltic que circulava pel nord de França. Encara que les històries més velles concernents a Tristany s’han perdut, perviuen encara algunes que se'n deriven. Igual que succeeix amb altres cavallers de la Taula Rodona, Tristany i la seva història varien de poeta en poeta.

Les dues versions més famoses són les recollides pel poeta anglonormand Thomas d'Anglaterra i pel poeta francès Béroul. Chrétien de Troyes també afirma haver escrit una altra versió de la història en el pròleg del seu Cligès, tot i que no hi ha evidències escrites que ho confirmin. Se sap que va escriure un Roi Marc et Ysalte la Blonde (El rei Marc i Isolda la Blonda), el manuscrit del qual s’ha perdut. Però Chrétien de Troyes, en realitat, va ser un gran detractor del relat sobre Tristany i Isolda perquè segons ell transgredia valors socials, ètics, religiosos, metafísics i ontològics. 

En l'obra de Béroul, Tristany és tan valent com qualsevol altre cavaller, encara que recorre a trucs i no manté els nivells morals propis d'un cavaller. De fet, es considera Tristany el segon cavaller més valent del món, per darrere només de Lancelot.

Al poema de Béroul, Tristany viatja a Irlanda per portar de tornada Isolda per tal que es casi amb el seu oncle el rei Mark. Pel camí, ingereixen accidentalment una poció d'amor, que causa que la parella s'enamori desesperadament durant tres anys. Encara que Isolda es casa amb Mark, ella i Tristany estan forçats per la poció a trobar-se i cometre adulteri. Tot i que el típic personatge noble de llegenda medieval hauria d'estar avergonyit per tals actes, la poció de l'amor que els controla allibera Tristany i Isolda d'aquesta responsabilitat. D'aquesta manera, Béroul els presenta com a víctimes. Els consellers del rei intenten jutjar-la per adulteri, però, una vegada i una altra, la parella es val de trucs per preservar la seva façana d'innocència. Finalment, l'efecte de la poció s'acaba i els dos amants són lliures de continuar. El final de Béroul és moral i ambigu. Difereix dels seus contemporanis com Chrétien de Troyes i afegeix una mica de mística a la llegenda de Tristany. A més, d'acord amb el mite cèltic, Tristany posseeix un cavall anomenat Bel Joeor.

Pel que fa a Thomas d'Anglaterra, va ser un poeta anglonormand del segle XII. La seva versió de la llegenda de Tristany i Isolda va ser escrita en francès, i només ens n'han arribat vuit fragments, que corresponen a l'última part de la història i es calcula que representen prop d'una sisena part de l'obra completa. 

La versió de Thomas s'ha titllat freqüentment de "cortès" perquè privilegia la queixa lírica, l'anàlisi del sentiment amorós i una certa introspecció. L'acció és molt reduïda pel que fa al relat de Béroul i es veu en tot moment supeditada a les pulsions afectives dels personatges, que a més adquireixen una dimensió cortesana que no tenen en la versió de Béroul: així, s'eviten els episodis massa escabrosos i realistes, com el d'Isolda amb els leprosos; s'insisteix en les qualitats de Tristany com a músic d'arpa i es descriuen amb profusió els fasts del seguici de la reina, les estàtues de la sala de les imatges, etc. No obstant això, en aquesta versió els monòlegs de Tristany incideixen en tres aspectes: la recerca de la felicitat, el desig de canvi, la novelté (noblesa), i els turments que causen la gelosia i el desig sexual, que són per a Thomas la tomba de l'amor humà.

Entre els nombrosos autors que narren la llegenda dels dos amants, s'hi inclou també Maria de França (1160-1215), considerada la primera escriptora coneguda en llengua francesa. A l'Edat Mitjana van ser molt populars els seus Lais, contes en vers escrits en francès antic continental, copiats pels escribes anglonormands. Doncs bé, en l'anomenat Lai de Chèvrefeuille (Lai del lligabosc), Maria de França relata el retorn de Tristany per veure la seva amant, amb qui es comunica gràcies a les lletres que grava en un avellaner. Escriu l'autora que

La seva sort era semblant a la del lligabosc que s'enrosca en l'avellaner: quan s'hi ha enredat i agafat i trepat al voltant del seu tronc, junts poden continuar vivint, però si algú vol separar-los, l'avellaner mor immediatament i el mateix li esdevé al lligabosc.

Les paraules que Tristany inscriu al tronc de l'arbre diuen: "Dolça amiga, així és de nosaltres: ni vós sense mi, ni jo sense vós".