La novel·la artúrica i el "Tristany i Isolda" (2)

Al costat de les primeres novel·les traduïdes de l'antiguitat clàssica, conegudes també amb el nom de matèria de Roma, a Europa es comença a desenvolupar tot un cicle novel·lístic riquíssim, basat en les llegendes cèltiques; es coneix amb el nom de matèria de Bretanya, perquè l'acció transcorre al que avui serien la Bretanya francesa, País de Gal·les, Cornualla (sud-oest d'Anglaterra) o Irlanda. També es coneix aquest conjunt novel·lístic amb el nom de cicle artúric, perquè en són protagonistes els cavallers de la cort del rei Artús. 

El primer llibre que recull aquestes llegendes i tradicions bretones i té com a herois principals el rei Artús, la reina Ginebra, els cavallers Lancelot i Perceval, el mag Merlí, la fada Morgana, l'espasa Excalibur, Uterpandragó, etc. és la Història Regum Britanniae (Història dels reis de Bretanya), escrita en llatí pel clergue bretó Geoffrey de Monmouth cap a l'any 1.135. Es tracta d'una mena d'història dels bretons totalment inventada, barreja de textos clàssics llatins i de llegendes i folklore cèltic. El personatge central que lliga aquestes històries de cavallers i dóna unitat a tot el corpus literari és Artús, el nom del qual sembla que deriva d'un prefecte romà històric, però que la llegenda converteix en rei de Bretanya. 

La voluntat de crear un nou tipus d'obres també hi influeix. El cicle artúric o matèria de Bretanya manifesta l'enaltiment d'uns models de cavalleria i de vida cortesana, representats pel món del rei Artús i els seus cavallers, models de conducta a seguir (en el camp de batalla i amb les dones) per a uns cavallers que ja no havien de lluitar tan freqüentment com en els segles anteriors. Les aventures del rei Artús i dels cavallers de la Taula Rodona seran els temes de moda a partir d'ara. Aquest gust literari constarà d'unes temàtiques completament fantasioses i se situaran en un espai exòtic o inexistent i en un temps imaginari que res tindran a veure amb els romans (novel·les) antics o amb la poesia èpica i que acabarà triomfant encara més en el moment en què apareixerà la novel·la en prosa. 

Entre el 1159 i el 1190 (segle XII), un clergue vinculat a les corts de la Xampanya (Champagne) i de la Borgonya, Chrétien de Troyes, recull aquestes antigues llegendes cèltiques (que ell anomena matière, és a dir, trama, argument) i hi incorpora el concepte d'amor cortès procedent de la literatura trobadoresca occitana. Així, crea les primeres novel·les cortesanes escrites en francès, en versos octosíl·labs apariats i amb una estructura coherent que ha de conduir el lector cap a una lectura moral (el que ell denomina sens o tesi). Són novel·les que tenen com a fil conductor un cavaller de la cort del rei Artús que emprèn un viatge en el curs del qual viu un seguit d'aventures que l'ajuden a perfeccionar-se com a cavaller. 

Tot i que sabem que havia traduït Ovidi i que havia escrit altres obres, de Chrétien de Troyes només se n'han conservat cinc novel·les: Erec i Enide, Cligès, Ivany o el cavaller del lleó, Lancelot o el cavaller de la carreta i Perceval o el conte del Graal, que restà inacabada. 

Una altra llegenda reconvertida en narració, i recollida per escrit a la segona meitat del segle XII, que va donar lloc a un dels grans mites de la literatura occidental i que s'acabà barrejant amb la matèria de Bretanya (de la qual no en forma part) és la història apassionada i de final malaurat Tristany i Isolda. La versió que en coneixem avui dia és una obra de col·laboració entre diversos autors, que fou compilada i recreada per l'estudiós de la literatura francesa medieval Joseph Bédier l'any 1900, és a dir, gairebé vuit segles més tard que se n'escrivissin les seves primeres versions. 

L’origen de la llegenda de Tristany i Isolda s’ha de buscar dins el poble celta i, concretament, en tres «estoires» (històries) de raptes irlandesos: Deirdre i Noisé, Baile et Aillinn i, sobretot, Diarmaid i Grainne. D’aquestes tres belles històries pren model l’autor de la llegenda de Tristany i Isolda. Però les llegendes canvien, els autors hi introdueixen innovacions segons el gust dels oients i les corts on reciten. I és això el que passa amb la llegenda de Tristany i Isolda. Quan travessa el mar i arriba a França, els cantors bretons que propagaran la llegenda per tot el continent hi aniran introduint canvis al gust del moment.

Però comencem pel principi. El personatge de Tristany apareix per primer cop el 1232, en una cançó del folklore cèltic que circulava pel nord de França. Encara que les històries més velles concernents a Tristany s’han perdut, perviuen encara algunes que se'n deriven. Igual que succeeix amb altres cavallers de la Taula Rodona, Tristany i la seva història varien de poeta en poeta.

Les dues versions més famoses són les recollides pel poeta anglonormand Thomas d'Anglaterra i pel poeta francès Béroul. Chrétien de Troyes també afirma haver escrit una altra versió de la història en el pròleg del seu Cligès, tot i que no hi ha evidències escrites que ho confirmin. Se sap que va escriure un Roi Marc et Ysalte la Blonde (El rei Marc i Isolda la Blonda), el manuscrit del qual s’ha perdut. Però Chrétien de Troyes, en realitat, va ser un gran detractor del relat sobre Tristany i Isolda perquè segons ell transgredia valors socials, ètics, religiosos, metafísics i ontològics. 

En l'obra de Béroul, Tristany és tan valent com qualsevol altre cavaller, encara que recorre a trucs i no manté els nivells morals propis d'un cavaller. De fet, es considera Tristany el segon cavaller més valent del món, per darrere només de Lancelot.

Al poema de Béroul, Tristany viatja a Irlanda per portar de tornada Isolda per tal que es casi amb el seu oncle el rei Mark. Pel camí, ingereixen accidentalment una poció d'amor, que causa que la parella s'enamori desesperadament durant tres anys. Encara que Isolda es casa amb Mark, ella i Tristany estan forçats per la poció a trobar-se i cometre adulteri. Tot i que el típic personatge noble de llegenda medieval hauria d'estar avergonyit per tals actes, la poció de l'amor que els controla allibera Tristany i Isolda d'aquesta responsabilitat. D'aquesta manera, Béroul els presenta com a víctimes. Els consellers del rei intenten jutjar-la per adulteri, però, una vegada i una altra, la parella es val de trucs per preservar la seva façana d'innocència. Finalment, l'efecte de la poció s'acaba i els dos amants són lliures de continuar. El final de Béroul és moral i ambigu. Difereix dels seus contemporanis com Chrétien de Troyes i afegeix una mica de mística a la llegenda de Tristany. A més, d'acord amb el mite cèltic, Tristany posseeix un cavall anomenat Bel Joeor.

Pel que fa a Thomas d'Anglaterra, va ser un poeta anglonormand del segle XII. La seva versió de la llegenda de Tristany i Isolda va ser escrita en francès, i només ens n'han arribat vuit fragments, que corresponen a l'última part de la història i es calcula que representen prop d'una sisena part de l'obra completa. 

La versió de Thomas s'ha titllat freqüentment de "cortès" perquè privilegia la queixa lírica, l'anàlisi del sentiment amorós i una certa introspecció. L'acció és molt reduïda pel que fa al relat de Béroul i es veu en tot moment supeditada a les pulsions afectives dels personatges, que a més adquireixen una dimensió cortesana que no tenen en la versió de Béroul: així, s'eviten els episodis massa escabrosos i realistes, com el d'Isolda amb els leprosos; s'insisteix en les qualitats de Tristany com a músic d'arpa i es descriuen amb profusió els fasts del seguici de la reina, les estàtues de la sala de les imatges, etc. No obstant això, en aquesta versió els monòlegs de Tristany incideixen en tres aspectes: la recerca de la felicitat, el desig de canvi, la novelté (noblesa), i els turments que causen la gelosia i el desig sexual, que són per a Thomas la tomba de l'amor humà.

Entre els nombrosos autors que narren la llegenda dels dos amants, s'hi inclou també Maria de França (1160-1215), considerada la primera escriptora coneguda en llengua francesa. A l'Edat Mitjana van ser molt populars els seus Lais, contes en vers escrits en francès antic continental, copiats pels escribes anglonormands. Doncs bé, en l'anomenat Lai de Chèvrefeuille (Lai del lligabosc), Maria de França relata el retorn de Tristany per veure la seva amant, amb qui es comunica gràcies a les lletres que grava en un avellaner. Escriu l'autora que

La seva sort era semblant a la del lligabosc que s'enrosca en l'avellaner: quan s'hi ha enredat i agafat i trepat al voltant del seu tronc, junts poden continuar vivint, però si algú vol separar-los, l'avellaner mor immediatament i el mateix li esdevé al lligabosc.

Les paraules que Tristany inscriu al tronc de l'arbre diuen: "Dolça amiga, així és de nosaltres: ni vós sense mi, ni jo sense vós". 

Eilhart von Oberge, un poeta alemany de finals del segle XII, va basar-se en la versió de Béroul per escriure un Tristany en alemany i en prosa. Aquesta és la versió més antiga que es conserva completa de la història dels dos amants en qualsevol llengua. Es considera que Eilhart va adaptar la seva obra d'una primitiva versió en francès, probablement la mateixa utilitzada per Béroul, però les diferències entre els dos Tristanys (el de Béroul i el d'Eilhart) suggereixen que el poeta germànic no va ser particularment fidel a l'original. Alguns dels episodis que apareixen en els fragments que han perviscut de Béroul són alterats o suprimits per Eilhart, com per exemple el controvertit jurament de fidelitat d'Isolda al seu espòs el rei Marc (on ella jura que no ha tingut cap home "entre les seves cames" a part del rei i un vagabund -en realitat Tristany disfressat- que l'ha ajudat a travessar un riu carregant-la a coll-i-be)

El Tristany (o Tristrant) d'Eilhart també preserva escenes que no havien perviscut en els fragments que ens han arribat de la versió francesa, especialment el final, amb la tràgica mort dels dos amants.  

El trobador i poeta èpic Gottfried d'Estrasburg va escriure una nova versió del Tristany en llengua alemanya, datada a començament del segle XIII. L'obra, però, restà incompleta a causa de la mort del seu autor. 

El text ens ha arribat a través d'onze manuscrits complets dels quals dos són del segle XIII i quatre del segle XIV, així com d'uns 14 fragments. Alguns poetes del segle XIV intentaren completar l'obra. El tema central, l'amor adulterí de Tristany envers Isolda a causa d'un misteriós filtre d'amor, ja era conegut: procedia, tal com altres episodis de l'obra, de la llegenda cèltic-irlandesa de vora l'any 800 (s. IX). Gottfried no canvià el tema, però li proporcionà un rerafons místic. Tampoc renuncià al filtre d'amor (el famós beuratge), que només podia justificar el tema en l'ambient de la cort de llavors, però situà l'amor de Tristany i Isolda al marge i per sobre del fet de la transgressió de la moral en el sentit cristià.

En el relat de Gottfried, la innocència del sentiment amorós, tant en Tristany com en Isolda, és tan gran que després d'haver compartit el beuratge cap dels dos no gosa confessar què és allò que el mortifica, i s'ho amaguen l'un a l'altre a causa dels dubtes i la vergonya. Llavors es produeix un diàleg deliciós entre tots dos que, per desgràcia, no trobarem més endavant en la versió de Bédier:

Charles Marie Joseph Bédier (1864-1938) fou un filòleg romanista francès, especialista en literatura medieval. Professor i membre de l'Acadèmia de la Llengua francesa, va ser deixeble de Gaston Paris, qui sempre exercí una gran influència sobre ell. Durant la Primera Guerra Mundial, gràcies al fet de conèixer la llengua alemanya, es va posar a disposició de l'estat major del seu país. D'aquesta manera fou capaç de traduir els dietaris dels soldats alemanys morts i publicar dos llibres de contingut patriòtic: Els crims alemanys segons els seus testimonis i Com Alemanya intenta justificar els seus crims. 

Amb l'arribada de la pau (1918), Bédier consagra la seva vida a l'estudi de les obres més importants de la literatura francesa de l'Edat Mitjana: així naixerà la seva obra Les legendes épiques (1908-1913), on posà èmfasi a "considerar les obres tal com són, en els textos existents", enlloc de dedicar-se a cercar hipotètics models perduts de les cançons de gesta. És a dir, que segons Bédier les cançons de gesta (com la Cançó de Rotllan) no són contemporànies dels fets que relaten, sinó que serien posteriors, del segle XI. Fins aleshores, s'havia considerat que aquestes obres eren el resultat d'aplegar els poemes lírico-èpics compostos immediatament després d'una gran batalla. Per contra, Bédier creu que les cançons de gesta eren obres escrites per poetes conscients d'estar elaborant una obra d'art. D'aquesta visió sobre la gènesi de l'èpica se'n diu teoria individualista, perquè posa l'accent en l'art d'un sol poeta, contradient així l'opinió d'altres grans medievalistes, com el seu mestre Gaston Paris o Ramón Menéndez Pidal, que defensaven que les cançons de gesta eren una obra col·lectiva (composta per diversos autors), el fruit d'una compilació de fragments sobre un mateix tema. 

La feina de Bédier, doncs, girà a l'entorn del problema dels orígens; examinant totes les obres d'aquella època, les compara, les classifica i, finalment, arriba a una conclusió sorprenent: que els textos més antics presenten tots un fons comú d'elements disposats en un ordre constant, que podria conduir a un mateix origen. Aquesta forma de pensar de Bédier és precisament la que el duria a escriure una versió de versions de la llegenda de Tristany i Isolda.

Però Joseph Bédier va ser, també, un extraodinari prosista. Només algú amb un gran domini de la llengua podia ser capaç de refondre i completar els diversos fragments que existien dels antics romans tristanians del segle XII, una gesta que fins llavors ningú no havia gosat dur a terme, ni tan sols els poetes romàntics que tant admiraven la llegenda dels dos amants. Com afirma Gaston Paris, citat per Carles Riba a la Nota preliminar: 

Si ens hagués pervingut de la llegenda una redacció francesa completa, M. Bédier, per fer conèixer aquesta llegenda als lectors contemporanis, s'hauria limitat a donar-ne una traducció fidel. El destí singular que ha volgut que no ens arribés sinó en fragments dispersos, l'ha obligat a assumir una part més activa, per a la qual no bastava d'ésser un savi, per a la qual calia ésser un poeta...

Per redactar el seu Tristany, Bédier es basà sobretot en les versions de Béroul i de Thomas (vegeu l'apartat Primeres versions). Es tendeix a creure que Béroul, que va escriure l'obra en versos octosíl·labs i en dialecte normand, es fa ressò d'una versió primitiva de la llegenda, més èpica i violenta, més realista. Mentre que Thomas hauria adaptat la història als paràmetres de l'amor cortès imperant a la seva època (s. XII), fent-ne doncs una versió més romàntica. 

El mèrit de Bédier consisteix a haver sabut conjugar aquests dos punts de vista, el de Béroul i el de Thomas, tot completant el conjunt amb els altres fragments que ens han arribat (Eilhart, Gottfried, etc.). El resultat és sorprenent; Bédier aconsegueix que el lector contemporani tingui sempre la impressió d'estar llegint un text antic d'inspiració cèltica, i no una versió moderna del mite. 

Carles Riba (1893-1959) tenia vint-i-vuit anys quan decidí emprendre la traducció del Tristany i Isolda de Joseph Bédier. A desgrat de la seva joventut, Riba ja era reconegut com a poeta per la publicació del seu segon recull de poemes, les Estances, de 1919. Aquest llibre constituí una novetat rutilant en l'ambient literari d'aquells anys, ja que l'autor aconseguia forjar una llengua literària que li permetia expressar els més variats estats anímics, en la línia dels romàntics alemanys, especialment Goethe i Hölderlin, o del nostre Ausiàs March. 

De tota manera, aquestes primeres passes com a poeta van quedar en un segon pla a causa del renom de què ja gaudia Riba com a traductor i professor. A partir de 1916, data del seu casament amb la també poetessa Clementina Arderiu, havia començat a exercir de professor de literatura a l'Escola de Bibliotecàries. A més, sota la protecció de Josep Carner, treballa de traductor per a l'Editorial Catalana i col·labora amb altres editorials i revistes relacionades amb el Noucentisme, com ara La Veu de Catalunya i La Revista —en aquesta darrera, assíduament des de la seva fundació fins al 1919. Porta a terme tasques molt diverses a les editorials, essencialment traduccions, entre les quals destaquen Històries extraordinàries (1915) i Els assassins de la Morgue (1916), totes dues d'Edgar Allan Poe, o els llibres bíblics de Rut i el Càntic dels Càntics, que Riba traduí de l'hebreu.

Poc després va viatjar a Alemanya, on va estudiar sota la direcció de Karl Vossler a Munic (1922). Va completar la formació clàssica amb viatges a Itàlia i Grècia durant la dècada del 1920. En aquesta mateixa època, va col·laborar amb Pompeu Fabra en l'elaboració del Diccionari general de la llengua catalana.

El 1925 Francesc Cambó li atorga la càtedra de grec de la Fundació Bernat Metge, especialitzada en estudis clàssics, amb la qual cosa Riba obté l'oportunitat de dedicar-se professionalment a la traducció dels clàssics. Precisament, les seves traduccions més preuades són les que va fer de l'Odissea d'Homer (1919) i dels grans dramaturgs grecs de l'Antiguitat (Èsquil, Sòfocles i Eurípides).

La traducció del Tristany i Isolda es va publicar el 1921 i representa, com totes les que va fer, tal com ho expressa Martí de Riquer, «un extraordinari enriquiment del català literari, constret amb mà mestra a traslladar des d’allò més eteri i vague a allò més abstracte i subtil, l’expressió popular i l’expressió culta.» 

Riba va mirar de respectar el llenguatge arcaïtzant i medieval de l'original francès de Bédier, la qual cosa fa que la seva lectura, per al lector actual, constitueixi tot un repte. Per exemple, fa servir arcaismes propis del català medieval i altres cultismes que fa cent ja anys eren desuets: “seüssos” (gossos conillers), “abrinat” (prim; fr. grèle ‘prim, gràcil’), “pros” (virtuós, respectable; fr. preux ‘esforçat, brau’),“volenters” (voluntàriament), “girfalc” (falcó sagrat), “certes” (certament), “anap” (vas), “home ligi” (vassall directe - “homme lige”), “forfet” (partici de “forfer”, delinquir), “juí” (judici), “aspidar” (travessar), “ascona” (llança), “flató” (bosc?) (“sota un flató lleuger d’aurons” IX: “sous un bois léger d’erables”) i moltes altres. Tot plegat proporciona al conjunt un to elegant, de ressons nobles, que va més enllà de la mera traducció per entrar en la categoria d'obra poètica.