Antologia: Keats, Hugo, Brontë, Whitman

Victor Hugo (Besançon 1802 - París 1885) és, segurament, la figura literària més important del Romanticisme francès i fins i tot de tot el segle XIX, tant per la seva abundosa i innovadora producció poètica, novel·lística i dramàtica, com per la seva significació pública. Fill d'un oficial de l'exèrcit de Napoleó, va seguir el seu pare per Itàlia i Espanya, fins que la mare es va voler establir a París i el va educar en les seves pròpies conviccions monàrquiques i catòliques, oposades a les del pare (republicà). El noi Hugo, encara adolescent, ja mostrava una colossal ambició: amb només 14 anys va escriure: "Je veux être Chateaubriand ou rien" (Vull ser Chateaubriand o res), la qual cosa, tenint en compte que François-René de Chateaubriand era en aquells moments la figura indiscutible de les lletres franceses, ja diu molt de la mentalitat del jove Hugo. Amb 17 anys guanyava el primer premi de l'Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc, i encoratjat per aquest guardó, va abandonar els estudis de Matemàtiques i va abraçar la carrera literària. El 1822 publicava el seu primer llibre de poemes i es va casar amb Adèle Foucher. L'any següent apareixia la seva primera novel·la. El 1827 s'estrena la seva primera obra dramàtica, Cromwell, al pròleg de la qual advoca per la superació de les convencions clàssiques, sobretot la unitat de temps i lloc. Però quan intenta posar en pràctica aquestes teories en el drama Hernani (1830), ocasiona un escàndol majúscul: el públic i la crítica francesos es divideixen agrament entre "antics" i "moderns", és a dir entre seguidors del teatre clàssic i seguidors del nou teatre romàntic liderat per Hugo. 

A partir d'aquest moment, Victor Hugo ja no para: el 1831 publica la seva novel·la Nostra Senyora de París, que fou també un èxit esclatant (us sona? aquella que tracta de la tràgica història d'amor entre el geperut Quasimodo i la gitana Esmeralda). Als 30 anys, doncs, Hugo ja era una celebritat a tot Europa en tots els gèneres literaris. Continua escrivint i publicant obres memorables: Fulles de tardor (1831), Els cants del crepuscle (1835), Les veus interiors (1837)... fins que, arran de la mort en accident de la seva filla Léopoldine, que el va afectar profundament, s'atura durant 10 anys per dedicar-se en exclusiva als poemes desolats de Les Contemplacions (1843), entre els quals el cèlebre Demain dès l'aube, que comença així:

                           Demà, a trenc d'alba, a l'hora en què els camps blanquegen,

                                              jo marxaré. Veus? jo sé que tu m'esperes.

                                               Aniré pel bosc, aniré per la muntanya.

                                            Ja no puc romandre lluny de tu més temps. 

Mentrestant, es manifesten les ambicions polítiques de l'escriptor: qui havia estat primer un reialista (monàrquic) com la mare, i després un bonapartista (republicà) com el pare, ara s'afirma com un demòcrata liberal i humanitari: «On el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia; on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber, vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». El 1848 fou elegit diputat de la Segona República Francesa i tot seguit membre de l'Assemblea Nacional. Però amb el cop d'estat del 1851, es va haver d'exiliar per la seva oposició a Lluís Napoleó, primer a Bèlgica i després a les illes del Canal (de la Mànega): Jersey i Guernsey, on va viure fins al 1870. El llarg exili va acréixer el seu prestigi polític, però sobretot va resultar un període de fecunda creativitat: ja hem esmentat Les Contemplacions (1856), i cal afegir-hi La llegenda dels segles (1859), i la celebradíssima novel·la Els miserables (1862), que el convertí en un clàssic popular. 

El 1870, a la caiguda de Napoleó III i amb la instauració de la Tercera República, Hugo va tornar a França i va ser elegit membre de l'Assemblea Nacional i del Senat. Havien estat 20 anys d'exili. 

Fins a la seva mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada. Va morir el 22 de maig del 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Ací és el combat del dia i de la nit.» Va ser dipositat en primer lloc al cementiri de Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó, el temple on reposen els homes i les dones que han marcat la història de França.

La caixa fúnebre de l'escriptor es va mantenir durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es diu que va ser visitada per uns 3 milions de persones, un fet insòlit en aquella època i que no s'ha repetit mai més. I és que Victor Hugo potser va ser l'última gran figura literària d'un temps en què els escriptors eren el referent social per excel·lència, el model a imitar tant per les elits més cultes com per les classes més desafavorides.