Antologia: Keats, Hugo, Brontë, Whitman

John Keats (Londres, 1795 - Roma, 1821) va ser el poeta líric més pur dels tres grans poetes de la segona generació romàntica anglesa (Byron, Shelley, Keats), i el que menys temps va tenir per desenvolupar un talent natural fora del comú. Va néixer al si d'una família més aviat modesta, cosa que li va vetar l'accés a una formació superior com la que havien pogut tenir Byron o Shelley. De ben petit va quedar orfe de pare i mare (igual que Hölderlin) i va haver d'entrar d'aprenent d'apotecari, però de seguida va comprendre que la poesia li reclamava dedicació completa. Es va consagrar, doncs, pel seu compte a l'estudi de la literatura, i el 1817 va publicar el seu primer títol, Poemes, que va passar inadvertit. L'any següent, la publicació d'Endimió li va valdre crítiques despietades, basades més en l'origen social del poeta que no pas en els seus valors literaris. Per aquesta època va conèixer Fanny Brawne i se'n va enamorar, tot i que no s'hi va arribar a casar. La tardor de 1818, el poeta va entrar en l'any prodigiós en què havia d'escriure quasi tots els poemes que l'han fet immortal: Hiperió, La vigília de Santa Agnès, La belle dame sans merci, les 6 odes, Làmia i La caiguda d'Hiperió, entre altres. I tot plegat sense deixar d'escriure mai un bon nombre de cartes, que permeten seguir punt per punt el desenvolupament del jove poeta i de la seva obra. 

L'any 1820 se li va manifestar la tuberculosi que ja havia fet estralls a la seva família. Per consell dels metges, Keats va partir cap a Itàlia, buscant un clima més càlid, però va arribar a Roma pel novembre, tot just per empitjorar i morir pel febrer del 1821, a vint-i-cinc anys d'edat. En poc més de cinc anys havia nascut, crescut i mort un dels més grans poetes de la llengua anglesa. No va voler a la seva tomba sinó aquest epitafi: 

Pel que fa la seva poètica, Keats, com dèiem més amunt, va voler practicar la poesia pura, és a dir, una poesia clara, gens ampul·losa, desproveïda de connotacions filosòfiques o didàctiques. Quan la poesia assolia aquesta perfecció, l'entusiasmava fins al punt de creure que "el bell escriure és, després del ben obrar, la cosa més alta del món". Aquest plantejament arriba a la seva perfecció en la seva "Oda a una urna grega", que acaba amb aquests versos: