Antologia: Keats, Hugo, Brontë, Whitman

John Keats (Londres, 1795 - Roma, 1821) va ser el poeta líric més pur dels tres grans poetes de la segona generació romàntica anglesa (Byron, Shelley, Keats), i el que menys temps va tenir per desenvolupar un talent natural fora del comú. Va néixer al si d'una família més aviat modesta, cosa que li va vetar l'accés a una formació superior com la que havien pogut tenir Byron o Shelley. De ben petit va quedar orfe de pare i mare (igual que Hölderlin) i va haver d'entrar d'aprenent d'apotecari, però de seguida va comprendre que la poesia li reclamava dedicació completa. Es va consagrar, doncs, pel seu compte a l'estudi de la literatura, i el 1817 va publicar el seu primer títol, Poemes, que va passar inadvertit. L'any següent, la publicació d'Endimió li va valdre crítiques despietades, basades més en l'origen social del poeta que no pas en els seus valors literaris. Per aquesta època va conèixer Fanny Brawne i se'n va enamorar, tot i que no s'hi va arribar a casar. La tardor de 1818, el poeta va entrar en l'any prodigiós en què havia d'escriure quasi tots els poemes que l'han fet immortal: Hiperió, La vigília de Santa Agnès, La belle dame sans merci, les 6 odes, Làmia i La caiguda d'Hiperió, entre altres. I tot plegat sense deixar d'escriure mai un bon nombre de cartes, que permeten seguir punt per punt el desenvolupament del jove poeta i de la seva obra. 

L'any 1820 se li va manifestar la tuberculosi que ja havia fet estralls a la seva família. Per consell dels metges, Keats va partir cap a Itàlia, buscant un clima més càlid, però va arribar a Roma pel novembre, tot just per empitjorar i morir pel febrer del 1821, a vint-i-cinc anys d'edat. En poc més de cinc anys havia nascut, crescut i mort un dels més grans poetes de la llengua anglesa. No va voler a la seva tomba sinó aquest epitafi: 

Pel que fa la seva poètica, Keats, com dèiem més amunt, va voler practicar la poesia pura, és a dir, una poesia clara, gens ampul·losa, desproveïda de connotacions filosòfiques o didàctiques. Quan la poesia assolia aquesta perfecció, l'entusiasmava fins al punt de creure que "el bell escriure és, després del ben obrar, la cosa més alta del món". Aquest plantejament arriba a la seva perfecció en la seva "Oda a una urna grega", que acaba amb aquests versos: 

Victor Hugo (Besançon 1802 - París 1885) és, segurament, la figura literària més important del Romanticisme francès i fins i tot de tot el segle XIX, tant per la seva abundosa i innovadora producció poètica, novel·lística i dramàtica, com per la seva significació pública. Fill d'un oficial de l'exèrcit de Napoleó, va seguir el seu pare per Itàlia i Espanya, fins que la mare es va voler establir a París i el va educar en les seves pròpies conviccions monàrquiques i catòliques, oposades a les del pare (republicà). El noi Hugo, encara adolescent, ja mostrava una colossal ambició: amb només 14 anys va escriure: "Je veux être Chateaubriand ou rien" (Vull ser Chateaubriand o res), la qual cosa, tenint en compte que François-René de Chateaubriand era en aquells moments la figura indiscutible de les lletres franceses, ja diu molt de la mentalitat del jove Hugo. Amb 17 anys guanyava el primer premi de l'Acadèmia dels Jocs Florals de Tolosa de Llenguadoc, i encoratjat per aquest guardó, va abandonar els estudis de Matemàtiques i va abraçar la carrera literària. El 1822 publicava el seu primer llibre de poemes i es va casar amb Adèle Foucher. L'any següent apareixia la seva primera novel·la. El 1827 s'estrena la seva primera obra dramàtica, Cromwell, al pròleg de la qual advoca per la superació de les convencions clàssiques, sobretot la unitat de temps i lloc. Però quan intenta posar en pràctica aquestes teories en el drama Hernani (1830), ocasiona un escàndol majúscul: el públic i la crítica francesos es divideixen agrament entre "antics" i "moderns", és a dir entre seguidors del teatre clàssic i seguidors del nou teatre romàntic liderat per Hugo. 

A partir d'aquest moment, Victor Hugo ja no para: el 1831 publica la seva novel·la Nostra Senyora de París, que fou també un èxit esclatant (us sona? aquella que tracta de la tràgica història d'amor entre el geperut Quasimodo i la gitana Esmeralda). Als 30 anys, doncs, Hugo ja era una celebritat a tot Europa en tots els gèneres literaris. Continua escrivint i publicant obres memorables: Fulles de tardor (1831), Els cants del crepuscle (1835), Les veus interiors (1837)... fins que, arran de la mort en accident de la seva filla Léopoldine, que el va afectar profundament, s'atura durant 10 anys per dedicar-se en exclusiva als poemes desolats de Les Contemplacions (1843), entre els quals el cèlebre Demain dès l'aube, que comença així:

                           Demà, a trenc d'alba, a l'hora en què els camps blanquegen,

                                              jo marxaré. Veus? jo sé que tu m'esperes.

                                               Aniré pel bosc, aniré per la muntanya.

                                            Ja no puc romandre lluny de tu més temps. 

Mentrestant, es manifesten les ambicions polítiques de l'escriptor: qui havia estat primer un reialista (monàrquic) com la mare, i després un bonapartista (republicà) com el pare, ara s'afirma com un demòcrata liberal i humanitari: «On el coneixement només és d'un home, s'imposa la monarquia; on és d'un grup d'homes, ha de deixar el seu lloc a l'aristocràcia. I quan tothom té accés al saber, vol dir que ha arribat el temps de la democràcia». El 1848 fou elegit diputat de la Segona República Francesa i tot seguit membre de l'Assemblea Nacional. Però amb el cop d'estat del 1851, es va haver d'exiliar per la seva oposició a Lluís Napoleó, primer a Bèlgica i després a les illes del Canal (de la Mànega): Jersey i Guernsey, on va viure fins al 1870. El llarg exili va acréixer el seu prestigi polític, però sobretot va resultar un període de fecunda creativitat: ja hem esmentat Les Contemplacions (1856), i cal afegir-hi La llegenda dels segles (1859), i la celebradíssima novel·la Els miserables (1862), que el convertí en un clàssic popular. 

El 1870, a la caiguda de Napoleó III i amb la instauració de la Tercera República, Hugo va tornar a França i va ser elegit membre de l'Assemblea Nacional i del Senat. Havien estat 20 anys d'exili. 

Fins a la seva mort, l'any 1885, va ser una de les figures tutelars de la república reinstaurada —així com una referència literària incontestada. Va morir el 22 de maig del 1885, pronunciant, segons la llegenda, aquests darrers mots: «Ací és el combat del dia i de la nit.» Va ser dipositat en primer lloc al cementiri de Père-Lachaise, però l'1 de juny va ser traslladat definitivament al Panteó, el temple on reposen els homes i les dones que han marcat la història de França.

La caixa fúnebre de l'escriptor es va mantenir durant bastants dies sota l'Arc de Triomf, on es diu que va ser visitada per uns 3 milions de persones, un fet insòlit en aquella època i que no s'ha repetit mai més. I és que Victor Hugo potser va ser l'última gran figura literària d'un temps en què els escriptors eren el referent social per excel·lència, el model a imitar tant per les elits més cultes com per les classes més desafavorides.

Emily Brontë (1818 - 1848) era la segona filla de la família del pastor anglicà Patrick Brontë, que es va instal·lar l'any 1824 a la parròquia de Haworth, al mig dels aspres turons erms del Yorkshire Occidental, al nord d'Anglaterra (avui una gran regió postindustrial). A la mort de la mare, els quatre fills sobrevivents es van refugiar en un món imaginat, el de Gondal i Angria, del qual van sorgir els seus primers impulsos creatius, en forma de poemes i relats. Les dues germanes grans, Charlotte i Emily, van estudiar francès i alemany durant un temps a Brussel·les, però aviat van tornar a Haworth. En descobrir Charlotte el talent poètic d'Emily, es va decidir a emprendre l'any 1846 la publicació de les poesies de les tres germanes: Charlotte, Emily i Anne (sota els pseudònims de Currer, Ellis i Acton, per eludir el prejudici de l'època contra les dones escriptores). L'any següent, encara sota pseudònim, va aparèixer la novel·la d'Emily Wuthering Heights, traduïda com a Cims borrascosos -impròpiament, si tenim en compte que es tracta d'un topònim i que als erms de Yorkshire no hi ha pas cims, sinó tot just turons. Avui és considerada de forma unànime com una de les millors novel·les romàntiques, i no tan sols en llengua anglesa. 

Destacable per la densitat de l'escriptura, el rigor de la construcció i per un idealisme romàntic molt influït pels poetes i filòsofs alemanys, sovint Cims borrascosos ha estat comparada amb una tragèdia grega o shakespeariana per la seva obscura intensitat. Però la innovadora construcció de la novel·la va deixar perplexos els crítics de l'època, i el reconeixement del seu mèrit es va veure eclipsat per l'èxit esclatant de la seva germana Charlotte, que havia publicat la novel·la Jane Eyre el mateix any. El geni d'Emily Brontë no s'evidenciarà amb claredat més que a les acaballes del segle XIX.

Emily, talentosa i somniadora, mai no va reeixir en les seves relacions amb el món exterior. Una segona temptaviva d'escolarització i després un primer lloc com a institutriu, es van saldar amb sengles fracassos. A Brussel·les va esdevenir una excel·lent pianista, amb una destacada predilecció per Beethoven. Però, acabats els estudis, va retornar a Haworth, on va fer de mestressa de casa del presbiteri i va dividir la resta de la seva vida entre les feines domèstiques, les passejades pel camp i l'escriptura.

Va escriure molta poesia utilitzant els personatges del país imaginari de Gondal, o relativa a la seua experiència personal amb la natura o a les seues opinions filosòfiques. Alguns dels seus poemes relaten experiències de tipus místic. Els poemes més reeixits d'Emily la situen al primer rengle de la poesia del seu temps i donen una idea del que hauria pogut arribar a fer si no hagués mort als trenta anys de tuberculosi.

Pel que fa a Cims borrascosos, ha estat portada al cinema en diverses ocasions i amb fortuna desigual. L'adaptació més valorada universalment és la que William Wyler dirigí el 1939 amb Laurence Olivier, Merle Oberon i David Niven en els principals papers protagonistes. El 1953 el cineasta aragonès Luis Buñuel en va fer una adaptació, rodada a Mèxic, que resulta encara més fidel a la novel·la, ja que Buñuel no es preocupa gens per adaptar-la al gust de Hollywood, i així pot rescatar l'esperit dramàtic, romàntic i extremat dels personatges. L'última adaptació cinematogràfica de la novel·la és de 2011, de la directora Andrea Arnold, però potser és més destacable la de 1992, protagonitzada per Juliette Binoche, Ralph Fiennes i Janet McTeer. 

Walt Whitman (1819 - 1892) representa l'eclosió d'una poesia genuïnament nord-americana en llengua anglesa, emancipada per fi de la tradició britànica en particular i de l'europea en general. Walter Whitman, conegut ja des d'infant com a Walt, va néixer al si d'una família sense recursos. Als onze anys va haver de deixar l'escola per contribuir a l'economia familiar fent d'aprenent de diversos oficis. Més endavant, va exercir de mestre d'escola rural i, més tard, de periodista. L'any 1885 va publicar ell mateix una primera versió, de només dotze poemes, de Leaves of Grass (Fulles d'herba), el títol que va anar reeditant i expandint al llarg de la seva vida fins a convertir-lo en un gruixut volum d'uns quants centenars de pàgines. Durant la guerra civil nord-americana (1861-1865) es va oferir com a infermer voluntari als hospitals, experiència que el va sotragar tan profundament que després va declarar que la guerra l'havia fet com a home -i com a poeta. Després del conflicte, va aconseguir una modesta col·locació de funcionari, que tanmateix quasi va perdre, acusat d'escriure poesia "immoral". El 1873 va sofrir una paràlisi que el va condemnar a la pràctica immobilitat durant la resta de la seva vida.

La seva poesia, emmirallada en la llibertat rítmica dels versets bíblics, va aparèixer de bon començament com una concepció innovadora en el context de la poesia romàntica, i no tan sols a Amèrica. Talment una èpica fragmentària, la poesia de Whitman converteix l'home democràtic en heroi d'una nova societat, d'un nou temps (i d'un nou país). Fins i tot la recerca de la pròpia identitat (Cant de mi mateix) es produeix en el context d'una identitat coral. Tot i partir d'una observació detallada de la realitat concreta, la seva poesia s'eleva a un transcendentalisme característic de la visió romàntica de l'univers. Als Estats Units, aquest transcendentalisme és fill de l'obra filosòfica de Ralph Waldo Emerson i dels escrits llibertaris de Henry David Thoreau.