Voltaire i el segle de les Llums

Denis Diderot és un dels filòsofs francesos més elogiats de la Il·lustració, però, en la seva època, va ser també un dels pensadors més incòmodes i odiats de la seva generació. Naixia un 5 d’octubre de 1713.

Diderot va néixer a Langres, al nord-est francès. Des de ben jove va deixar clar el seu potent intel·lecte, motiu pel qual ingressà, a l’edat de quinze anys, al famós col·legi Louis-le-Grand, per esdevenir un jesuïta; el seu inconformisme, però, ben aviat el portà a canviar de tendència i passar-se als jansenistes, la branca més inconformista de l’Església catòlica i que representava una certa oposició política a l’Antic Règim. 

Denis Diderot (1713-84). Foto: Wikipedia

El gal va ser un dels pensadors més capaços de la Il·lustració, i el seu coneixement era molt gran: havia estudiat llatí, grec, anglès, italià, matemàtiques, filosofia i era un bon coneixedor dels autors de la seva època. Però malgrat això i ser amic dels grans filòsofs del moment, Diderot mai arribà a gaudir en el seu moment de la bona fama dels seus contemporanis. Tampoc en l’amor fou massa afortunat, ja que el seu casament amb Anne-Toinette Champion (1710-96) el 1743 sempre fou molt infeliç i hi hagué molt poca afinitat intel·lectual. 

Va conèixer Jean-Jacques Rousseau, el 1742, en un cafè. Era, en aquells moments, conegut pels seus dots amb els escacs.

Aquestes experiències formaren el seu caràcter, el qual sempre el portà a no preocupar-se mai massa per obtenir reconeixement social (al contrari que un dels seus grans amics, el també gran Jean-Baptiste d’Alembert).

Els seus escrits (començant pels seus Pensaments filosòfics, el 1743) serien cada vegada més coneguts per la policia parisenca; i no perquè hi congreguessin massa, sinó perquè els seus continguts eren altament subversius, cosa que, de retruc, li aportà un cert ressò… Però també patiment, com demostrà el seu empresonament a Vincennes per la seva Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). El cop va ser tan dur per al pensador que arribà a fer una confessió on renegava de l’esperit de les seves obres i prometia no tornar a escriure res sense autorització prèvia… Tot i que aquest fet el convertiria també en un màrtir del lliure pensament en la França de Lluís XV (1715-74). 

Lluís XV (1715-74). La França oficial va tenir en Diderot un dels seus pitjors enemics

El 1746 va escriure la seva primera obra original, Les Pensées philosophiques (Pensaments filosòfics), on s'associa amb el deisme, i va presentar un petit assaig sobre la suficiència de la religió natural. Un any més tard va escriure La promenade du sceptique (El passeig de l'escèptic), on  planteja tres vies possibles en l'actuació humana a més de presentar una crítica cap a les extravagàncies del catolicisme. Poc després, l'any 1749, amb la Lettre sur les Aveugles (Carta sobre els cecs), se li atorga ja l'etiqueta original de pensador, i en aquesta obra mostra la dependència de les idees de l'home respecte als seus cinc sentits. Unes altres narracions a destacar són La religieuse (La religiosa), on planteja el fet real d'una monja que ingressa a un convent forçadament i, a partir d'aquí, critica la vida als convents. També s'ha de senyalar l'obra Jacques le fataliste (Jacques el fatalista) de 1796, on analitza la psicologia del lliure albir, i destaca perquè utilitza el gènere del diàleg, plantejant un col·loqui obert entre Jacques i el seu amo. Le neveu de Rameau (El nebot de Rameau), és un altre diàleg amb un personatge real de l'època, el músic Rameau, i això li serví per criticar la societat i mostrar les complexitats de la ment humana. 

Tardanament va anar comentant extensament la Histoire philosophique et politique des deux Indes (Història filosòfica i política de les Índies), de Raynal, on feia un al·legat contra el colonialisme i assenyalava la importància de les civilitzacions no europees per a la cultura occidental.

Però la seva millor fita fou ser el cervell de l’Encyclopédie, una de les obres més importants del segle XVIII i un dels llegats més transcendentals que deixà la Il·lustració. L’Enciclopèdia no només pretenia ensenyar coneixements o dogmes, sinó que també pretenia formar l'esperit i informar la ment; un llegat que uns anys més tard cristal·litzaria políticament en la Revolució Francesa (1789). 

(Font: Marc Geli Taberner, revista Ab Origine; i entrada de la Viquipèdia)