Voltaire i el segle de les Llums

El segle XVIII, el primer de l'Edat Moderna -la data de la Revolució Francesa, 1789, és considerada generalment com la del seu inici-, serà de gran trascendència intel·lectual. Moltes de les seves idees són vigents en l'actualitat.

Rep també el nom d'Edat de la Raó o Segle de les Llums, perquè els pensadors d'aquesta època posen en dubte molts elements religiosos, socials i polítics heretats dels segles anteriors, per bé que alguns aspectes culturals del segle XVII són a la base del seu edifici ideològic: per exemple, el racionalisme de Descartes i l'empirisme de Locke. També és el segle en què s'inicia la química moderna i fan un gran avenç els estudis de física, gràcies a Antoine de Lavoisier i a Isaac Newton. Un altre científic d'importància cabdal, Carl von Linné, classificarà les espècies de tal manera que la seva taxonomia és encara actual.

En aquest segle s'inicia la primera vacunació, la de la verola. Es milloren les comunicacions, especialment les marítimes, i amb el descobriment de la màquina de vapor, modificada per Watt, comença en les darreres dècades la primera Revolució Industrial a Anglaterra. Amb tot, no deixa de ser també un segle d'enormes desigualtats, la lluita contra les quals durà a la Revolució Francesa.

Antoine de Lavoisier, Isaac Newton i Carl von Linné.

La Il·lustració. L'Enciclopèdia Francesa

El conjunt de corrents filosòfics i idees polítiques i socials que influeixen en el nou pensament és l'anomenat moviment de la Il·lustració. Es considera que neix a França amb l'Enciclopèdia Francesa, publicada entre 1751 i 1772, dirigida per Denis Diderot (1713 – 1784) i Jean le Rond d'Alembert (1717 – 1783), i en la qual van col·laborar els intel·lectuals més importants de l'època, entre d'altres Voltaire i Jean Jacques Rousseau. L'Enciclopèdia Francesa pretenia recollir ordenats alfabèticament els coneixements de manera crítica i raonada, fugint d'explicacions religioses i seguint un esperit científic, pràgmàtic i laic. Conté més de 70.000 articles que sintetitzen els sabers de l'època.

Amb la Il·lustració, les idees van començar a expandir-se, per bé que els i·lustrats eren pocs. L'aparició de salons, els cafès i la correspondència dels viatges les van anar difonent per tot Europa, si bé la censura tenia cura que no es difongués allò que anava contra el poder reial en diversos llocs d'Europa. La Gran Bretanya i els Països Baixos eren molt més liberals i foren el refugi de nombrosos filòsofs i intel·lectuals.

El despotisme il·lustrat

En alguns països d'Europa, el despotisme il·lustrat, el lema del qual era el famós “tot per al poble, però sense el poble”, va ser la conseqüència de la Il·lustració en les formes de govern. Es van crear organismes de control del poder absolut adequats a cada territori i els reis van deixar de ser considerats representants de Déu. La Revolució Francesa acabarà amb la monarquia absoluta com a forma de govern donant pas al nou règim. Alguns sobirans europeus, com ara Frederic de Prússia, Caterina de Rússia o Maria Teresa d'Àustria, van aplicar algunes idees de la Il·lustració als seus regnats i fins i tot van ser amics de filòsofs importants.

El neoclassicisme

La Il·lustració volia un art útil, mesurat, clar, ordenat. França continua les seves tendències del classicisme del s. XVII. L'art defensa els preceptes clàssics de senzillesa i proporcionalitat i rebutja l'ornamentació exagerada. L'arquitectura s'ocupa de la construcció d'edificis civils -escoles, bibliotques, hospitals, museus, etc. La pintura seguia els models romans de les ceràmiques i dels baixos relleus conservats. L'escultura, que disposava de més models que la pintura, s'inspirava en les obres escultòriques gregues i romanes que s'extreien de les excavacions arqueològiques. Generalment, s'esculpia en marbre blanc i bona part de la temàtica de les obres era mitològica.

Escultura Eros i Psique d'Antonio Canova i pintura La mort de Sòcrates de Jacques-Louis David

La literatura del XVIII

Si ens fixem en la literatura francesca, considerada la de més influència del segle, cal destacar el gènere assagístic, la gran figura del qual és Voltaire. També abunda la narrativa que té objectius didàctics: entre aquesta, cal destacar Les cartes perses de Charles Louis de Secondat (1689 - 1755), el baró de Montesquieu. És una obra no molt extensa, epistolar, en què uns perses viatgen per Europa i altres llocs, tot escrivint-se cartes amb amics del seu país. Descriuen la societat occidental, especialment Frnança, amb mirada crítica.

Altres escriptors importants del període són Pierre Augustin de Beaumarchais, autor d'obres teatrals com El barber de Sevilla o Les noces de Figaro, o el ginebrí Jean-Jacques Rousseau, un dels més importants filòsofs del segle. Les seves obres principals són El contracte social i Émile. En la primera exposa allò que constituirà les bases de la democràcia moderna. A l'Émile tracta de l'educació dels éssers humans a través de l'educació del personatge Émile i fa una defensa de l'ésser humà com a ésser bo per naturalesa. Rousseau és un dels precursors del Romanticisme.

La narrativa considerada més actual, emperò, és la de la novel·la anglesa de la Gran Bretanya. És una narrativa de caràcter realista, influida per Cervantes i la novel·la picaresca espanyola del segle XVII. Hi destaquen obres com Robinson Crusoe de Daniel Defoe, Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift, Tom Jones de Henry Fielding i Tristam Shandy de Laurence Sterne.

Retrats de Jean-Jacques Rousseau i Jonathan Swift 

Escriptor i filòsof, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va ser un home marcat per un caràcter difícil, un personatge solitari, contradictori, inestable, passional i afectat per la mania persecutòria. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa van arribar a convertir-lo, fins a un cert punt, en un inadaptat social. Sense entendre aquest vessant heterogeni que el convertia en un personatge intempestiu del seu temps no podem comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la Raó moderna. Fortament desconfiat del progrés i de la Raó, la seva obra anuncia la sensibilitat romàntica.

Retrat de Rousseau pintat per Allan Ramsey el 1766 

Nascut a Ginebra (Suïssa) el 1712, orfe i d’orígens humils, Rousseau va créixer amb els seus oncles, als quals va considerar els seus segons pares tanmateix, amb només setze anys ja va abandonar el seu nucli familiar perquè considerava que se’l tractava injustament. Des d’aquest moment, la seva vida va caracteritzar-se per la dependència respecte els seus protectors. Així, entre 1728 i 1740 va viure a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influiria en la seva conversió al catolicisme, tot i que el 1754 tornaria a processar el calvinisme. Professionalment, va exercir de preceptor a Lió, fins que el 1742 va arribar a París, on es relacionaria amb enciclopedistes com Voltaire, Diderot, Rameau i D’Alembert i tindria cinc fills de Thérèse Lavasseur, els quals acabarien en un orfenat.

Rousseau va donar-se a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon va atorgar, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en el qual refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no havien contribuït a la depuració dels costums, sinó que els havien corromput, tesi que tornaria a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. D’aquesta manera, mitjançant els Discursos, Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

El 1757 va haver de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg, tot traslladant-se a una casa propera a la que habitava aquest. Des d’aleshores va viure consagrat a les que havien de convertir-se en les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no va ser publicada fins el 1762; Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), novel·la sentimental de passió i de virtut; i Émile ou De l’éducation (1762), cèlebre novel·la pedagògica, la part religiosa de la qual (Profession de foi d’un vicaire savoyard) va comportar que l’obra fos condemnada immediatament pel Parlament de París i que l’autor hagués de fugir de França.

En aquestes obres Jean-Jacques Rousseau mostra el seu pensament en tot el seu esplendor. Aquest filòsof il·lustrat rebutjava tant el dogma del pecat original com la tesi hobbesiana de que l’home és un llop per a l’home. Rousseau creia que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.

Segons postulava, tot això només es pot corregir mitjançant l’educació i una organització política i social adequada. D’aquesta manera, en la seva obra El contracte social, Rousseau rebutja la monarquia i recolza la república, la qual defineix com “el govern legítim”. A més, considerava que “l’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat”. Possiblement, sigui a través d’aquesta reflexió com millor podem entendre Rousseau i la seva influència tant en el desenvolupament de la Il·lustració com en el republicanisme propi de la Revolució francesa.

La nova concepció política que s’introduïa des del pensament il·lustrat francès redibuixava el pensament de l’absolutisme de l’Antic Règim per posar l’accent en els conceptes de voluntat general i de poble sobirà. En aquest sentit, Rousseau considerava que les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Tanmateix, Rousseau creia que el poder residia en el poble i que aquest era capaç de governar-se sense la necessitat de la figura del monarca absolutista que imposés la seva autoritat. La seva proposta, doncs, es fonamentava en el dret natural, segons el qual el veritable poder que regeix les societats és la voluntat general que vigila el benestar de tots els ciutadans. D’aquesta manera, en El contracte social podem llegir: “Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com una part indivisible del tot”. És a dir, possiblement sense proposar-s’ho, Rousseau estava obrint les portes al pensament que conduiria cap a la Revolució i a la concepció democràtica de la societat.

En aquest nou escenari social dibuixat pel filòsof, tots els ciutadans reconeixerien l’autoritat de la Raó per esdevenir un cos polític governat per una llei comú, una llei fonamentada en el dret natural i que, en conseqüència, naixeria de la mateixa comunitat política. En definitiva, el poble seria l’únic cos polític legitimat per establir les lleis que regirien la nova societat. És a dir, Rousseau esbossa un sistema democràtic fonamentat en el govern dels ciutadans lliures, els quals arriben  a un acord comú, un contracte social.

Respecte de l’educació, a l’Émile, partint de la premissa de la bondat de la naturalesa i l’ésser humà, Rousseau proclama: “Assigneu als nens més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més de si mateixos i exigir menys dels altres”. És a dir, el filòsof considerava que el potencial intel·lectual dels infants havia de desenvolupar-se al ritme de la naturalesa i no al que marcava aquella societat que corrompia la bondat natural de l’individu. L’educació seria la clau de volta perquè l’individu assoleixi la seva llibertat: “Naixem capacitats per aprendre, però sense saber ni conèixer res”.

Refugiat a Neuchâtel per la censura i persecució del seu pensament i la seva polèmica obra, nous conflictes amb les autoritats locals van fer-li acceptar, el 1766, la invitació de David Hume per anar a Anglaterra. Però l’any següent ja tornaria al continent. Des d’aleshores erraria per tot França, primer sota nom fals i després, rehabilitat per les autoritats, de forma legal. Sempre imbuït per la característica mania persecutòria i dedicat en exclusiva als polèmics i autojustificatoris escrits autobiogràfics –les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782)–, la seva precària salut mental acabaria per portar-lo a la mort el 1778 amb seixanta-sis anys.

(Font: Vicente Moreno Cullell, revista Sàpiens 28/06/2012)

Denis Diderot és un dels filòsofs francesos més elogiats de la Il·lustració, però, en la seva època, va ser també un dels pensadors més incòmodes i odiats de la seva generació. Naixia un 5 d’octubre de 1713.

Diderot va néixer a Langres, al nord-est francès. Des de ben jove va deixar clar el seu potent intel·lecte, motiu pel qual ingressà, a l’edat de quinze anys, al famós col·legi Louis-le-Grand, per esdevenir un jesuïta; el seu inconformisme, però, ben aviat el portà a canviar de tendència i passar-se als jansenistes, la branca més inconformista de l’Església catòlica i que representava una certa oposició política a l’Antic Règim. 

Denis Diderot (1713-84). Foto: Wikipedia

El gal va ser un dels pensadors més capaços de la Il·lustració, i el seu coneixement era molt gran: havia estudiat llatí, grec, anglès, italià, matemàtiques, filosofia i era un bon coneixedor dels autors de la seva època. Però malgrat això i ser amic dels grans filòsofs del moment, Diderot mai arribà a gaudir en el seu moment de la bona fama dels seus contemporanis. Tampoc en l’amor fou massa afortunat, ja que el seu casament amb Anne-Toinette Champion (1710-96) el 1743 sempre fou molt infeliç i hi hagué molt poca afinitat intel·lectual. 

Va conèixer Jean-Jacques Rousseau, el 1742, en un cafè. Era, en aquells moments, conegut pels seus dots amb els escacs.

Aquestes experiències formaren el seu caràcter, el qual sempre el portà a no preocupar-se mai massa per obtenir reconeixement social (al contrari que un dels seus grans amics, el també gran Jean-Baptiste d’Alembert).

Els seus escrits (començant pels seus Pensaments filosòfics, el 1743) serien cada vegada més coneguts per la policia parisenca; i no perquè hi congreguessin massa, sinó perquè els seus continguts eren altament subversius, cosa que, de retruc, li aportà un cert ressò… Però també patiment, com demostrà el seu empresonament a Vincennes per la seva Lettre sur les aveugles (Carta sobre els cecs). El cop va ser tan dur per al pensador que arribà a fer una confessió on renegava de l’esperit de les seves obres i prometia no tornar a escriure res sense autorització prèvia… Tot i que aquest fet el convertiria també en un màrtir del lliure pensament en la França de Lluís XV (1715-74). 

Lluís XV (1715-74). La França oficial va tenir en Diderot un dels seus pitjors enemics

El 1746 va escriure la seva primera obra original, Les Pensées philosophiques (Pensaments filosòfics), on s'associa amb el deisme, i va presentar un petit assaig sobre la suficiència de la religió natural. Un any més tard va escriure La promenade du sceptique (El passeig de l'escèptic), on  planteja tres vies possibles en l'actuació humana a més de presentar una crítica cap a les extravagàncies del catolicisme. Poc després, l'any 1749, amb la Lettre sur les Aveugles (Carta sobre els cecs), se li atorga ja l'etiqueta original de pensador, i en aquesta obra mostra la dependència de les idees de l'home respecte als seus cinc sentits. Unes altres narracions a destacar són La religieuse (La religiosa), on planteja el fet real d'una monja que ingressa a un convent forçadament i, a partir d'aquí, critica la vida als convents. També s'ha de senyalar l'obra Jacques le fataliste (Jacques el fatalista) de 1796, on analitza la psicologia del lliure albir, i destaca perquè utilitza el gènere del diàleg, plantejant un col·loqui obert entre Jacques i el seu amo. Le neveu de Rameau (El nebot de Rameau), és un altre diàleg amb un personatge real de l'època, el músic Rameau, i això li serví per criticar la societat i mostrar les complexitats de la ment humana. 

Tardanament va anar comentant extensament la Histoire philosophique et politique des deux Indes (Història filosòfica i política de les Índies), de Raynal, on feia un al·legat contra el colonialisme i assenyalava la importància de les civilitzacions no europees per a la cultura occidental.

Però la seva millor fita fou ser el cervell de l’Encyclopédie, una de les obres més importants del segle XVIII i un dels llegats més transcendentals que deixà la Il·lustració. L’Enciclopèdia no només pretenia ensenyar coneixements o dogmes, sinó que també pretenia formar l'esperit i informar la ment; un llegat que uns anys més tard cristal·litzaria políticament en la Revolució Francesa (1789). 

(Font: Marc Geli Taberner, revista Ab Origine; i entrada de la Viquipèdia)

Jean le Rond d'Alembert (París, 16 de novembre 1717 - París, 24 d'octubre 1783) fou un matemàtic i filòsof francès, un dels fundadors i cervells pensants de l'Enciclopèdia francesa. 

La seva filosofia es caracteritzà per la tolerància en general i l'escepticisme en el camp de la religió i de la metafísica. S'especialitzà en filosofia natural i redactà el Discurs preliminar de l'Encyclopédie, codirigida amb Denis Diderot, on estableix:

"No podem esperar conèixer la naturalesa mitjançant hipòtesis vagues i arbitràries, sinó per l'estudi reflexiu dels fenòmens, per la comparació que farem dels uns amb els altres, per l'art de reduir, en la mesura del possible, un gran nombre de fenòmens a un de sol que pugui ser vist com el seu principi."

D'Alembert representa un nou tipus d'intel·lectual, capaç de liderar la nova xarxa internacional d'institucions científiques (d'altra banda, molt vinculades als estats que les financen), i alhora d'exercir un assagisme independent i políticament compromès. A banda del Discurs preliminar, va redactar articles molt diversos a l'Enciclopèdia, principalment sobre matemàtiques i literatura. Amic de Voltaire i Diderot, fou un dels protagonistes més destacats en la lluita del Segle de les Llums contra l'absolutisme polític i religiós.

Abordà les matemàtiques mitjançant la física, amb el problema dels tres cossos (impossibilitat de trobar equacions de les trajectòries - inestabilitat del sistema), la precessió dels equinoccis (raó del lliscament de les estacions), les cordes vibrants (diferents tipus de vibració - aplicació a la música). Això el dugué a estudiar les equacions diferencials i les equacions en derivades parcials que havia estudiat en l'Analyse démontrée de Charles René Reyneau. També trobà un criteri per a distingir una sèrie convergent d'una de divergent, el criteri de d'Alembert.

La seva obra mestra fou el Tractat de dinàmica de 1743, en què enuncià el teorema que duu el seu nom (principi de d'Alembert). D'altra banda, el teorema fonamental de l'àlgebra rep en alguns països el nom de teorema de d'Alembert-Gauss, ja que el matemàtic francès fou el primer a donar una prova gairebé completa d'aquest teorema. 

Va morir a París el 29 d'octubre de 1783, quan ja gaudia de la reputació de ser un dels pensadors més originals i eminents de la Il·lustració francesa. Va ser enterrat en una fossa comuna ja que era un ateu recalcitrant. 

(Fonts: entrades respectives de Viquipèdia & Wikipedia)

François Marie Arouet (París, 1694 - 1778), que adoptà el pseudònim de Voltaire, és considerat l'autor més important del segle XVIII francès. Com a escriptor, tocà gairebé tots els gèneres: teatre, poesia, novel·les, assaig i obres científiques i històriques.

Voltaire va nèixer a París i, després de rebre una educació clàssica per part dels jesuïtes, de jove va conèixer els ambients llibertins i cortesans. Va estudiar dret per a satisfer el seu pare, notari de professió, i va treballar a l'embaixada francesa a L'Haia, però des de ben aviat va saber que allò a què realment es volia dedicar era l'escriptura. La seva primera tragèdia Èdip, estrenada a París el 1718, fou un èxit que establí la seva reputació i marcà l'inici d'una fulgurant carrera literària. Aquest mateix any, Voltaire fou empresonat durant uns mesos a la presó de la Bastilla, arran d'un comentari satíric sobre el rei. De fet, Voltaire es caracteritzà pel fet de ser molt crític amb el poder i amb l'Església Catòlica (defensava la llibertat de religió i d'expressió així com la separació entre l'Església i l'Estat) i protagonitzà molts enfrontaments amb personatges notables. Això el dugué a enfrontar-se a una altra pena de presó i, finalment, exiliar-se uns anys a Anglaterra, del 1726 al 1729.

La seva següent obra important fou el poema èpic Henriade, dedicat al rei Enric IV, i amb el qual criticà el fanatisme religiós i la discòrdia civil. A Anglaterra escrigué també assajos en anglès sobre les guerres civils franceses i sobre la poesia èpica des d'Homer fins a Milton, i el 1732 estrenà una altra tragèdia, Zaire, també de gran èxit. De poc després és el seu assaig Cartes filosòfiques en què parla sobre les actituds de la Gran Bretanya, que tant admirava en comparació a les franceses, respecte la política, el govern, la religió, la literatura i la ciència. Aquesta obra va suposar un escàndol a França pel fet com argumentava que la monarquia constitucional britànica era més desenvolupada i respectuosa amb els drets humans i la tolerància religiosa que no pas la francesa. El llibre fou cremat en públic i Voltaire va haver d'abandonar París novament. Refugiat al Castell de Cirey-sur-Blaise, va seguir escrivint obres teatrals i obres de recerca històrica i científica.

El 1750 va ser acollit a Prússia pel rei Frederic el Gran, que era admirador de la seva obra. Instal·lat a la cort prussiana, Voltaire seguí escrivint obres, entre les quals destaca el relat Micromégas, una de les primeres obres del gènere de la ciència ficció: tracta sobre l'arribada a la Terra d'ambaixadors d'un altre planeta que presencien les bogeries de l'espècie humana. La tècnica d'utilitzar la figura dels estrangers per a fer comentaris crítics sobre la civilització occidental era força popular en aquesta època (l'havia fet servir també, com hem vist, Montesquieu a les Cartes perses, i el mateix Voltaire la tornaria a fer servir a la seva obra Zadig).

Les relacions amb Frederic el Gran amb el temps es van deteriorar i Voltaire, després d'intentar tornar a París sense èxit degut a una prohibició de Lluís XV, i d'una curta estada a Ginebra, es va instal·lar el 1758 a una propietat que va comprar al poblet francès de Ferney, molt a prop de la frontera amb Suïssa, per tal de poder exiliar-se ràpidament en cas de necessitat. Allí hi va tenir una vida retirada durant 18 anys i és on va escriure l'obra per la qual és més conegut: Càndid, o l'optimisme, completada i publicada el 1759. També es va dedicar a rebre convidats il·lustres com ara el filòsof Adam Smith, l'escriptor i aventurer Giacomo Casanova, l'historiador i polític anglès Edward G. Gibbon o el polític i científic americà Benjamin Franklin. Una altra obra important d'aquest període fou el Diccionari filosòfic (1764), una sèrie d'articles sobre la història i els dogmes del cristianisme.

Voltaire no va tornar a París fins el 1778, quan hi va estrenar la seva última tragèdia, Irene, que va tenir una gran acollida per part del públic i suposà un retorn triomfal a la seva ciutat d'origen. Va morir aquell mateix any. Se li va denegar un enterrament cristià a París degut a les seves dures crítiques contra l'Església, així que va ser enterrat en secret pels seus amics a l'abadia de Scellières a la Campanya. El 1791, però, l'Assemblea Nacional de França, que considerava Voltaire un important precursor de la Revolució Francesa de 1789, va traslladar les seves restes al Panteó de París.

Càndid, o l'optimisme, publicada el 1759 durant el retir de Voltaire a la seva residència de Ferney, és, tal com dèiem, l'obra més coneguda del seu autor i, probablement, de tot el segle XVIII francès. Es tracta d'una novel·la curta (en francès, nouvelle; en anglès, novella), és a dir, una narració de menor extensió que una novel·la, però major que un conte.

Podríem inscriure l'obra dins del subgènere de la sàtira i del conte filosòfic. De fet, cal tenir en compte que totes les obres de Voltaire, ja fossin teatrals, poètiques, narratives, històriques o científiques, sempre tenien una intenció filosòfica i l'afany de fer reflexionar de manera crítica els lectors o espectadors sobre qüestions morals, socials, polítiques, existencials, religioses, etc. Si bé Càndid és l'obra més coneguda de Voltaire, cal no perdre de vista que es tracta tan sols d'un centenar de pàgines dins de les desenes de milers de pàgines que ocupa la resta de la seva obra, a la qual cal afegir-hi més de 20.000 cartes.

Al moment de la seva publicació, Càndid va causar molta controvèrsia. Encara que Voltaire, a la primera pàgina de l'obra, presenta la novel·la com si fos una traducció de l'alemany per part del “Doctor Ralph” i que no va admetre en públic que ell en fos el vertader autor, la seva autoria es va considerar evident i no va ser posada en dubte. Després de la publicació, el llibre fou denunciat tant per les autoritats civils com religioses pels atacs que contenia contra els governs francès i d'altres nacions i l'Església. Tot i que el llibre va ser prohibit, en menys d'un any ja se n'havien venut entre vint i trenta mil còpies i se n'havien fet 20 edicions diferents. L'efecte transgressor de l'obra es va deixar notar fins a principis del segle XX, quan als Estats Units encara estava prohibit i era considerat un llibre obscè.

Fonts, influències i inspiració

Càndid s'erigeix com una paròdia humorística i una resposta crítica a determinats gèneres literaris, moviments filosòfics i autors. En primer lloc, cal notar que està escrita a la manera de les bildungsroman, també conegudes com a novel·les de formació o educació. Aquest gènere, molt popularitzat durant la Il·lustració, se centra a descriure l'evolució psicològica i moral del seu protagonista mitjançant una trama plena d'aventures, viatges i pas del temps, i normalment descriu el pas de l'adolescència o la jovenesa a l'adultesa. Abans de Càndid ja s'havia publicat una paròdia important d'aquest gènere, Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, que molt probablement fou una de les influències de Voltaire. Igual que el personatge de Càndid, Gulliver viatja a moltes nacions remotes i pateix una llarga successió d'infortunis.

L'objectiu principal de Voltaire amb Càndid, emperò, és fer una crítica de la doctrina filosòfica de l'optimisme propugnada pel filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz (1646 – 1716), segons la qual Déu és una deïtat benevolent, tot està de la millor manera que podria estar i vivim en el millor dels móns possibles. El 1755, pocs anys abans que Voltaire escrigués Càndid, es va produir un gran terratrèmol a Lisboa que ocasionà terribles destrosses i acabà amb la vida de desenes de milers de persones. Aquest fet, juntament amb la Guerra dels Set Anys i altres calamitats de l'època, van fer que Voltaire rebutgés amb vehemència l'optimisme filosòfic de Leibniz. A l'obra, el personatge del filòsof Pangloss, mentor de Càndid, representa la filosofia de Leibniz, mentre que Martí, el filòsof que Càndid troba a Surinam i que es converteix en el seu nou company de viatge, encarna la filosofia pessimista oposada a la de Leibniz. El mateix terratrèmol de Lisboa apareix en un dels capítols de l'obra, quan Càndid visita Portugal, i els nombrosos combats bèl·lics descrits a la novel·la són un correlat directe dels conflictes bèl·lics que es vivien a Europa i les seves colònies als altres continents.

Argument i estructura

L'argument de l'obra consisteix a fer passar Càndid d'una desgràcia a una altra sense descans. A cada capítol descobrim una nova forma de maldat: assassinats, violacions, naufragis, terratrèmols, guerres, fanatisme, execucions, antropofàgia, esclavatge, estafes, etc. Una de les principals característiques del protagonista és la seva extrema credulitat, ingenuïtat i simplicitat sentimental: com que Càndid ha estat instruït en l'optimisme pel filòsof Pangloss, sempre intenta trobar una justificació a la màxima “tot està de la millor manera possible i vivim en el millor dels mons possibles” i no deixa mai de confiar-hi, per terribles que siguin les situacions per què passa. Al final de l'obra, però, després de tots els viatges i les aventures, finalment canviarà d'opinió.

L'obra està dividida en trenta capítols. Des del punt de vista argumental, podríem agrupar-los en tres blocs, a la manera de les novel·les picaresques i d'aventures que Càndid imita. El primer bloc constitueix el plantejament de l'acció fins a un primer clímax i transcorre a Europa, el segon el desenvolupament de les aventures de Càndid a Amèrica i el tercer la seva ressolució a Europa, novament, i a l'Imperi Otomà.

El recurs al viatge que fa servir  Voltaire també segueix l'estructura de llibres de viatge, molt usuals en els segles CVII-XVIII. En literatura són especialment rellevants el Viatges de Gulliver de Jonathan Switt.

Segueix la següent estructura:

1. Capítols I-IX: transcorre entre Westfàlia (Alemanya), Bulgària, Lisboa (Portugal) i diferents llocs d'Espanya fins a Cadis.

2. Viatge al nou món: capítols: X-XII: entre la fonda de Sierra Morena i el viatge marítim fins a Buenos Aires (Argentina).

"No hi ha dubte: el millor dels mons possibles és el nou món" (Càndid, pàg. 48).

3. País dels Orelluts i Eldorado: llocs inexistents, inventats: l'únic espai on pot existir la felicitat: sense diners: els diamants i l'or són per ells còdols del camí.

La Majestat d'Eldorado comenta: "No entenc aquesta fal·lera que teniu els europeus pel nostre fang de color groc; però emporteu-vos-en tant com vulgueu, i que us sigui de profit." (Càndid, pàg. 93)

4. Capítols XX-XXX: Retorn a Europa amb l'objectiu d'arribar a Venècia, la ciutat lliure. Per arribar-hi, Càndid farà un llarg recorregut per França (Bordeus, París...) amb intenció d'arribar a Anglaterra per Portsmouth, cosa que desestimen: "Càndid es va quedar tan estabornit i tan parat pel que havia vist i pel que havia sentit, que no va voler ni posar els peus en aquella terra" (pp. 1291-30). En aquest punt, Voltaire manifesta la rivalitat endèmica entre els dos països. Finalment posen rumb a Venècia tornant per l'Atlàntic (Lisboa) i entrant al Mediterrani per l'estret de Gibraltar. Encara abans d'acabar l'obra fan un viatge a Constantinoble.

Acció i personatges: la ironia i l'humor

Filòsofs: Pangloss i Martí i l'esclau Cacambo (a partir del capítol XIV).

Pangloss representa a Leibniz i a la seva teoria de l'harmonia universal que Voltaire tira per terra en el llibre.

Crítica a les institucions eclesiàstiques i polítiques, constantment assenyalades per la corrupció moral. Molt concretament:

- La Inquisició amb l'auto de fe que té lloc a Lisboa.

- Els jesuïtes: instal·lats a Paraguai.

La societat es planteja com una estructura basada en el poder a través de la submissió d'uns sobre els altres i en què les dones tenen la pitjor part:

En són mostra: la història de Conegunda, de la Vella (filla del papa Urbà X) i, finalment, de Paquita.

També dedica força espai a descriure la societat literària i cultural del segle XVII-XVIII: els salons de París on es troba l'alta societat, regits per dames. Voltaire els dedica els capítols: XXII i XXIII. es refereix als crítics literaris (els "gassetillers", p. 116) i defensa la seva escriptura (p. 120).

I en torna a parlar, en el capítol XXV dedicat al senyor Pococurante, el noble venecià, en què repassen els autors clàssics de la biblioteca del noble: Homer, Virgili, Horaci... En aquesta descripció d'autors Voltaire aprofita per malparlar dels autors que no li agraden i de defensar-ne, o deixar en més bon lloc, els que considera importants. Sobretot Sèneca (p. 143), per la vida serena i tranquil·la que proposa.

Estil i gènere: el conte filosòfic

La sàtira de Càndid consisteix a contraposar de manera irònica fets tràgics i comèdia. Els esdeveniments horribles amb què topa Càndid estan descrits amb tant de detall que esdevenen humorístics. També contribueix a fer-los humorístics la repetició excessiva i exagerada i el ritme ràpid que converteixen l'argument de l'obra en molt improbable, si bé tots els tipus de mals que s'hi relaten són ben reals i succeïen a l'època en què s'escrigué. Sota aquesta aparença graciosa, doncs, s'hi amaga una dura crítica de la civilització europea d'aquell moment. Voltaire critica França i Prússia per la Guerra dels Set Anys, Portugal per la inquisició i la Gran Bretanya per l'execució l'almirall John Byng. De la mateixa manera, també ataca l'orde dels Jesuïtes, retratant-los com esclavitzadors de les poblacions indígenes de Sud-Amèrica.

 Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid.

Voltaire aconsegueix en aquest relat una simbiosi de l’univers literari, filosòfic i científic. Una barreja d’astronomia, filosofia, joc literari i també de sàtira personal contra un contemporani seu, Fontenelle, secretari de l’Acadèmia, un «home que res no havia inventat, però que sabia donar bon compte les invencions dels altres». El fil narratiu és molt prim i té únicament la funció d’agitar i difondre unes idees més que no de representar uns individus. És una mostra de l’estil transparent i àgil de Voltaire, de l’art de dissoldre tot un sistema mitjançant una història breu, amb una actitud sorneguera, aparentment ingènua i innocent.

Estil i gènere: el conte filosòfic

La sàtira de Càndid consisteix a contraposar de manera irònica fets tràgics i comèdia. Els esdeveniments horribles amb què topa Càndid estan descrits amb tant de detall que esdevenen humorístics. També contribueix a fer-los humorístics la repetició excessiva i exagerada i el ritme ràpid que converteixen l'argument de l'obra en molt improbable, si bé tots els tipus de mals que s'hi relaten són ben reals i succeïen a l'època en què s'escrigué. Sota aquesta aparença graciosa, doncs, s'hi amaga una dura crítica de la civilització europea d'aquell moment. Voltaire critica França i Prússia per la Guerra dels Set Anys, Portugal per la inquisició i la Gran Bretanya per l'execució l'almirall John Byng. De la mateixa manera, també ataca l'orde dels Jesuïtes, retratant-los com esclavitzadors de les poblacions indígenes de Sud-Amèrica.

Conclusió de l'obra

Al capítol final de l'obra Voltaire proposa una solució moral que fa feliç l'home. Càndid, Pangloss, Martí i la resta de companys visiten un “dervix de molta anomenada, que passava pel millor filòsof de Turquia” i li consulten “per què ha estat creat un animal tan estrany com l'home” i el perquè de tant de mal a la terra. Com a resposta, el dervix descriu els éssers humans com ratolins en un vaixell enviat per un rei a Egipte. La comoditat dels ratolins no preocupa gens ni mica al rei. Quan Pangloss comunica al dervix el seu desig de parlar amb ell sobre grans qüestions filosòfiques (algunes d'elles fonamentals de la doctrina optimista) com els efectes i les causes, el millor dels mons possibles, l'origen del mal, la naturalesa humana o l'harmonia preestablerta, el dervix “li tanca la porta als nassos”.

A continuació, mentre tornen a casa reben la notícia de més successos cruels i terribles (“havien escanyat el muftí i dos visirs del banc i havien empalat una colla d'amics seus”) i es troben amb un vell que pren la fresca a la porta de casa seva. Quan Pangloss li pregunta si sap com es diu el muftí que han escanyat, el vell respon que ell ni sap ni ha sabut mai com es diu, que mai no s'assabenta de res del que passa a Constantinoble i que només es dedica a vendre els fruits de l'hort que treballa. L'estil de vida sossegat i retirat sense preocupacions polítiques ni filosòfiques del vell impressiona Càndid, que creu que aquest vell “s'ha forjat un destí molt millor que el dels sis reis” amb qui ell i Martí van tenir l'honor de sopar.

Quan Pangloss intenta donar-li una explicació filosòfica sobre el perill de les grandeses, Càndid li respon que el que han de fer és treballar l'hort. Pangloss torna a fer un raonament ètic i diu que l'home no ha nascut per al repòs i Martí sentencia que el que han de fer és treballar sense pensar perquè és “l'única manera de fer la vida suportable”. Des d'aquest moment, se'ns diu que Càndid i els seus amics comencen a viure tranquil·lament dedicats a les tasques de la llar i de la terra. Finalment, Pangloss torna a fer un raonament filosòfic per a defensar per enèssima vegada la doctrina optimista de Leibniz i diu a Càndid que si no haguessin passat per tots els patiments pels quals han passat, mai haurien arribat a tenir aquesta nova vida de tranquil·litat. Com a resposta, Càndid, ignorant la insistència de Pangloss a trobar explicacions filosòfiques per tot, simplement li diu que han de cultivar el seu hort, o “jardí” en el francès original.

Sembla ser, doncs, que Voltaire, amb Càndid, ha fet un repàs de la seva pròpia existència: la candidesa de quan era jove, els viatges, la maduració de l'esperit, i en últim terme, la vida retirada al camp, al poble de Ferney, on volia “cultivar el seu jardí”. Efectivament, Voltaire s'ocupava ell mateix de tenir cura dels jardins a la seva residència de Ferney i, en les seves cartes, afirmava que la jardineria era un passatemps molt important per a mantenir-se vertaderament ocupat. Aquest “jardí” del final de la novel·la es pot interpretar de diverses maneres. En el sentit social i humà, el jardí que hem de cultivar és el món sencer. Si pensem en l'època de composició de l'obra, també pot fer referència a la vida retirada que proposava Voltaire als seus col·legues de professió, per tal d'escriure i contribuir a l'Enciclopèdia. El que és clar, però, és que Càndid, al final de l'obra, s'adona que la vida senzilla i retirada, sense trencar-se el cap per intentar-se explicar els mals del món, dedicat només a les ocupacions més necessàries com ara alimentar-se i evitar l'avorriment, és preferible a una vida dedicada a preocupacions filosòfiques i a trobar sentit a l'existència humana. Aquesta existència humana, considerant l'univers sencer, és una minúcia tan insignificant com els ratolins d'un vaixell.