Voltaire i el segle de les Llums

El segle XVIII, el primer de l'Edat Moderna -la data de la Revolució Francesa, 1789, és considerada generalment com la del seu inici-, serà de gran trascendència intel·lectual. Moltes de les seves idees són vigents en l'actualitat.

Rep també el nom d'Edat de la Raó o Segle de les Llums, perquè els pensadors d'aquesta època posen en dubte molts elements religiosos, socials i polítics heretats dels segles anteriors, per bé que alguns aspectes culturals del segle XVII són a la base del seu edifici ideològic: per exemple, el racionalisme de Descartes i l'empirisme de Locke. També és el segle en què s'inicia la química moderna i fan un gran avenç els estudis de física, gràcies a Antoine de Lavoisier i a Isaac Newton. Un altre científic d'importància cabdal, Carl von Linné, classificarà les espècies de tal manera que la seva taxonomia és encara actual.

En aquest segle s'inicia la primera vacunació, la de la verola. Es milloren les comunicacions, especialment les marítimes, i amb el descobriment de la màquina de vapor, modificada per Watt, comença en les darreres dècades la primera Revolució Industrial a Anglaterra. Amb tot, no deixa de ser també un segle d'enormes desigualtats, la lluita contra les quals durà a la Revolució Francesa.

Antoine de Lavoisier, Isaac Newton i Carl von Linné.

La Il·lustració. L'Enciclopèdia Francesa

El conjunt de corrents filosòfics i idees polítiques i socials que influeixen en el nou pensament és l'anomenat moviment de la Il·lustració. Es considera que neix a França amb l'Enciclopèdia Francesa, publicada entre 1751 i 1772, dirigida per Denis Diderot (1713 – 1784) i Jean le Rond d'Alembert (1717 – 1783), i en la qual van col·laborar els intel·lectuals més importants de l'època, entre d'altres Voltaire i Jean Jacques Rousseau. L'Enciclopèdia Francesa pretenia recollir ordenats alfabèticament els coneixements de manera crítica i raonada, fugint d'explicacions religioses i seguint un esperit científic, pràgmàtic i laic. Conté més de 70.000 articles que sintetitzen els sabers de l'època.

Amb la Il·lustració, les idees van començar a expandir-se, per bé que els i·lustrats eren pocs. L'aparició de salons, els cafès i la correspondència dels viatges les van anar difonent per tot Europa, si bé la censura tenia cura que no es difongués allò que anava contra el poder reial en diversos llocs d'Europa. La Gran Bretanya i els Països Baixos eren molt més liberals i foren el refugi de nombrosos filòsofs i intel·lectuals.

El despotisme il·lustrat

En alguns països d'Europa, el despotisme il·lustrat, el lema del qual era el famós “tot per al poble, però sense el poble”, va ser la conseqüència de la Il·lustració en les formes de govern. Es van crear organismes de control del poder absolut adequats a cada territori i els reis van deixar de ser considerats representants de Déu. La Revolució Francesa acabarà amb la monarquia absoluta com a forma de govern donant pas al nou règim. Alguns sobirans europeus, com ara Frederic de Prússia, Caterina de Rússia o Maria Teresa d'Àustria, van aplicar algunes idees de la Il·lustració als seus regnats i fins i tot van ser amics de filòsofs importants.

El neoclassicisme

La Il·lustració volia un art útil, mesurat, clar, ordenat. França continua les seves tendències del classicisme del s. XVII. L'art defensa els preceptes clàssics de senzillesa i proporcionalitat i rebutja l'ornamentació exagerada. L'arquitectura s'ocupa de la construcció d'edificis civils -escoles, bibliotques, hospitals, museus, etc. La pintura seguia els models romans de les ceràmiques i dels baixos relleus conservats. L'escultura, que disposava de més models que la pintura, s'inspirava en les obres escultòriques gregues i romanes que s'extreien de les excavacions arqueològiques. Generalment, s'esculpia en marbre blanc i bona part de la temàtica de les obres era mitològica.

Escultura Eros i Psique d'Antonio Canova i pintura La mort de Sòcrates de Jacques-Louis David

La literatura del XVIII

Si ens fixem en la literatura francesca, considerada la de més influència del segle, cal destacar el gènere assagístic, la gran figura del qual és Voltaire. També abunda la narrativa que té objectius didàctics: entre aquesta, cal destacar Les cartes perses de Charles Louis de Secondat (1689 - 1755), el baró de Montesquieu. És una obra no molt extensa, epistolar, en què uns perses viatgen per Europa i altres llocs, tot escrivint-se cartes amb amics del seu país. Descriuen la societat occidental, especialment Frnança, amb mirada crítica.

Altres escriptors importants del període són Pierre Augustin de Beaumarchais, autor d'obres teatrals com El barber de Sevilla o Les noces de Figaro, o el ginebrí Jean-Jacques Rousseau, un dels més importants filòsofs del segle. Les seves obres principals són El contracte social i Émile. En la primera exposa allò que constituirà les bases de la democràcia moderna. A l'Émile tracta de l'educació dels éssers humans a través de l'educació del personatge Émile i fa una defensa de l'ésser humà com a ésser bo per naturalesa. Rousseau és un dels precursors del Romanticisme.

La narrativa considerada més actual, emperò, és la de la novel·la anglesa de la Gran Bretanya. És una narrativa de caràcter realista, influida per Cervantes i la novel·la picaresca espanyola del segle XVII. Hi destaquen obres com Robinson Crusoe de Daniel Defoe, Els viatges de Gulliver de Jonathan Swift, Tom Jones de Henry Fielding i Tristam Shandy de Laurence Sterne.

Retrats de Jean-Jacques Rousseau i Jonathan Swift