Voltaire i el segle de les Llums

Escriptor i filòsof, Jean-Jacques Rousseau (1712-1778), va ser un home marcat per un caràcter difícil, un personatge solitari, contradictori, inestable, passional i afectat per la mania persecutòria. La seva sensibilitat per la natura, els seus costums senzills i una susceptibilitat malaltissa van arribar a convertir-lo, fins a un cert punt, en un inadaptat social. Sense entendre aquest vessant heterogeni que el convertia en un personatge intempestiu del seu temps no podem comprendre el seu pensament, centrat en una quasi utòpica exaltació de la natura i del sentiment, en contraposició a l’estat concret de la civilització i a les preteses possibilitats de la Raó moderna. Fortament desconfiat del progrés i de la Raó, la seva obra anuncia la sensibilitat romàntica.

Retrat de Rousseau pintat per Allan Ramsey el 1766 

Nascut a Ginebra (Suïssa) el 1712, orfe i d’orígens humils, Rousseau va créixer amb els seus oncles, als quals va considerar els seus segons pares tanmateix, amb només setze anys ja va abandonar el seu nucli familiar perquè considerava que se’l tractava injustament. Des d’aquest moment, la seva vida va caracteritzar-se per la dependència respecte els seus protectors. Així, entre 1728 i 1740 va viure a Chambéry sota la protecció de la baronessa de Warens, la qual influiria en la seva conversió al catolicisme, tot i que el 1754 tornaria a processar el calvinisme. Professionalment, va exercir de preceptor a Lió, fins que el 1742 va arribar a París, on es relacionaria amb enciclopedistes com Voltaire, Diderot, Rameau i D’Alembert i tindria cinc fills de Thérèse Lavasseur, els quals acabarien en un orfenat.

Rousseau va donar-se a conèixer amb l’obtenció del premi que l’Acadèmia de Dijon va atorgar, el 1750, al seu Discours sur les sciences et les arts, en el qual refusava l’optimisme dels enciclopedistes, confiats en la força de progrés de la cultura, i afirmava que les arts i les ciències no sols no havien contribuït a la depuració dels costums, sinó que els havien corromput, tesi que tornaria a defensar, el 1755, al Discours sur l’origine de l’inégalité parmi les hommes. D’aquesta manera, mitjançant els Discursos, Rousseau considerava corrupta la societat en què vivia perquè creia que estava dominada per la set de riquesa, la competitivitat i la injustícia, opinió que el va allunyar de Voltaire i de la majoria dels enciclopedistes.

El 1757 va haver de cercar la protecció del mariscal de Luxemburg, tot traslladant-se a una casa propera a la que habitava aquest. Des d’aleshores va viure consagrat a les que havien de convertir-se en les seves tres grans obres: Du contrat social ou Principes du droit politique, que havia començat a redactar el 1754 i no va ser publicada fins el 1762; Julie ou la Nouvelle Héloïse (1761), novel·la sentimental de passió i de virtut; i Émile ou De l’éducation (1762), cèlebre novel·la pedagògica, la part religiosa de la qual (Profession de foi d’un vicaire savoyard) va comportar que l’obra fos condemnada immediatament pel Parlament de París i que l’autor hagués de fugir de França.

En aquestes obres Jean-Jacques Rousseau mostra el seu pensament en tot el seu esplendor. Aquest filòsof il·lustrat rebutjava tant el dogma del pecat original com la tesi hobbesiana de que l’home és un llop per a l’home. Rousseau creia que l’home és bo per naturalesa i que és la societat aquella que perverteix la seva natura, tot allunyant-lo de l’estat natural per instaurar-lo en un ordre artificial fonamentat en l’opressió dels dèbils per aquells més forts i en la potenciació de les rivalitats. És a dir, la societat corromp l’home i el converteix en un ésser insolidari.

Segons postulava, tot això només es pot corregir mitjançant l’educació i una organització política i social adequada. D’aquesta manera, en la seva obra El contracte social, Rousseau rebutja la monarquia i recolza la república, la qual defineix com “el govern legítim”. A més, considerava que “l’home neix lliure, però en tot moment es troba encadenat”. Possiblement, sigui a través d’aquesta reflexió com millor podem entendre Rousseau i la seva influència tant en el desenvolupament de la Il·lustració com en el republicanisme propi de la Revolució francesa.

La nova concepció política que s’introduïa des del pensament il·lustrat francès redibuixava el pensament de l’absolutisme de l’Antic Règim per posar l’accent en els conceptes de voluntat general i de poble sobirà. En aquest sentit, Rousseau considerava que les persones estableixen una llei que regula la convivència social i cedeixen la seva sobirania a un poder superior, representat per un govern i unes institucions. Però el govern i les institucions tenen l’obligació de legislar i governar per al bé comú, o en cas contrari les persones poden rebel·lar-se i deposar-los.

Tanmateix, Rousseau creia que el poder residia en el poble i que aquest era capaç de governar-se sense la necessitat de la figura del monarca absolutista que imposés la seva autoritat. La seva proposta, doncs, es fonamentava en el dret natural, segons el qual el veritable poder que regeix les societats és la voluntat general que vigila el benestar de tots els ciutadans. D’aquesta manera, en El contracte social podem llegir: “Cadascú de nosaltres posa en comú la seva persona i tot el seu poder sota la suprema direcció de la voluntat general; i cada membre és considerat com una part indivisible del tot”. És a dir, possiblement sense proposar-s’ho, Rousseau estava obrint les portes al pensament que conduiria cap a la Revolució i a la concepció democràtica de la societat.

En aquest nou escenari social dibuixat pel filòsof, tots els ciutadans reconeixerien l’autoritat de la Raó per esdevenir un cos polític governat per una llei comú, una llei fonamentada en el dret natural i que, en conseqüència, naixeria de la mateixa comunitat política. En definitiva, el poble seria l’únic cos polític legitimat per establir les lleis que regirien la nova societat. És a dir, Rousseau esbossa un sistema democràtic fonamentat en el govern dels ciutadans lliures, els quals arriben  a un acord comú, un contracte social.

Respecte de l’educació, a l’Émile, partint de la premissa de la bondat de la naturalesa i l’ésser humà, Rousseau proclama: “Assigneu als nens més llibertat i menys imperi, deixeu-los fer més de si mateixos i exigir menys dels altres”. És a dir, el filòsof considerava que el potencial intel·lectual dels infants havia de desenvolupar-se al ritme de la naturalesa i no al que marcava aquella societat que corrompia la bondat natural de l’individu. L’educació seria la clau de volta perquè l’individu assoleixi la seva llibertat: “Naixem capacitats per aprendre, però sense saber ni conèixer res”.

Refugiat a Neuchâtel per la censura i persecució del seu pensament i la seva polèmica obra, nous conflictes amb les autoritats locals van fer-li acceptar, el 1766, la invitació de David Hume per anar a Anglaterra. Però l’any següent ja tornaria al continent. Des d’aleshores erraria per tot França, primer sota nom fals i després, rehabilitat per les autoritats, de forma legal. Sempre imbuït per la característica mania persecutòria i dedicat en exclusiva als polèmics i autojustificatoris escrits autobiogràfics –les Confessions (1782 i 1789), els tres diàlegs Rousseau juge de Jean-Jacques (1789) i Les rêveries du promeneur solitaire (1782)–, la seva precària salut mental acabaria per portar-lo a la mort el 1778 amb seixanta-sis anys.

(Font: Vicente Moreno Cullell, revista Sàpiens 28/06/2012)