Voltaire i el segle de les Llums

Acció i personatges: la ironia i l'humor

Filòsofs: Pangloss i Martí i l'esclau Cacambo (a partir del capítol XIV).

Pangloss representa a Leibniz i a la seva teoria de l'harmonia universal que Voltaire tira per terra en el llibre.

Crítica a les institucions eclesiàstiques i polítiques, constantment assenyalades per la corrupció moral. Molt concretament:

- La Inquisició amb l'auto de fe que té lloc a Lisboa.

- Els jesuïtes: instal·lats a Paraguai.

La societat es planteja com una estructura basada en el poder a través de la submissió d'uns sobre els altres i en què les dones tenen la pitjor part:

En són mostra: la història de Conegunda, de la Vella (filla del papa Urbà X) i, finalment, de Paquita.

També dedica força espai a descriure la societat literària i cultural del segle XVII-XVIII: els salons de París on es troba l'alta societat, regits per dames. Voltaire els dedica els capítols: XXII i XXIII. es refereix als crítics literaris (els "gassetillers", p. 116) i defensa la seva escriptura (p. 120).

I en torna a parlar, en el capítol XXV dedicat al senyor Pococurante, el noble venecià, en què repassen els autors clàssics de la biblioteca del noble: Homer, Virgili, Horaci... En aquesta descripció d'autors Voltaire aprofita per malparlar dels autors que no li agraden i de defensar-ne, o deixar en més bon lloc, els que considera importants. Sobretot Sèneca (p. 143), per la vida serena i tranquil·la que proposa.

Estil i gènere: el conte filosòfic

La sàtira de Càndid consisteix a contraposar de manera irònica fets tràgics i comèdia. Els esdeveniments horribles amb què topa Càndid estan descrits amb tant de detall que esdevenen humorístics. També contribueix a fer-los humorístics la repetició excessiva i exagerada i el ritme ràpid que converteixen l'argument de l'obra en molt improbable, si bé tots els tipus de mals que s'hi relaten són ben reals i succeïen a l'època en què s'escrigué. Sota aquesta aparença graciosa, doncs, s'hi amaga una dura crítica de la civilització europea d'aquell moment. Voltaire critica França i Prússia per la Guerra dels Set Anys, Portugal per la inquisició i la Gran Bretanya per l'execució l'almirall John Byng. De la mateixa manera, també ataca l'orde dels Jesuïtes, retratant-los com esclavitzadors de les poblacions indígenes de Sud-Amèrica.

 Entre la vasta producció de Voltaire, els contes són els que més retenen l’atenció dels lectors actuals i els que expressen d’una manera més fidel el seu esperit. Voltaire va trobar en el conte, o en la paràbola filosòfica, la forma més còmoda, més flexible, per expressar aquell enjogassament amb què toca els temes més diversos i amb què fa les al·lusions més intencionades, aquell gust per la llibertat i pel joc mental, aquella “gaieté infernale” a què es referia Madame de Stäel. Com sol passar en la història de la literatura, aquestes obres, que Voltaire va redactar com un entreteniment enmig de l’elaboració més feixuga i més lenta d’obres d’història i de filosofia, sense cap esforç deliberat, van donar com a resultat una obra mestra com Càndid.

Voltaire aconsegueix en aquest relat una simbiosi de l’univers literari, filosòfic i científic. Una barreja d’astronomia, filosofia, joc literari i també de sàtira personal contra un contemporani seu, Fontenelle, secretari de l’Acadèmia, un «home que res no havia inventat, però que sabia donar bon compte les invencions dels altres». El fil narratiu és molt prim i té únicament la funció d’agitar i difondre unes idees més que no de representar uns individus. És una mostra de l’estil transparent i àgil de Voltaire, de l’art de dissoldre tot un sistema mitjançant una història breu, amb una actitud sorneguera, aparentment ingènua i innocent.