Voltaire i el segle de les Llums

Estil i gènere: el conte filosòfic

La sàtira de Càndid consisteix a contraposar de manera irònica fets tràgics i comèdia. Els esdeveniments horribles amb què topa Càndid estan descrits amb tant de detall que esdevenen humorístics. També contribueix a fer-los humorístics la repetició excessiva i exagerada i el ritme ràpid que converteixen l'argument de l'obra en molt improbable, si bé tots els tipus de mals que s'hi relaten són ben reals i succeïen a l'època en què s'escrigué. Sota aquesta aparença graciosa, doncs, s'hi amaga una dura crítica de la civilització europea d'aquell moment. Voltaire critica França i Prússia per la Guerra dels Set Anys, Portugal per la inquisició i la Gran Bretanya per l'execució l'almirall John Byng. De la mateixa manera, també ataca l'orde dels Jesuïtes, retratant-los com esclavitzadors de les poblacions indígenes de Sud-Amèrica.

Conclusió de l'obra

Al capítol final de l'obra Voltaire proposa una solució moral que fa feliç l'home. Càndid, Pangloss, Martí i la resta de companys visiten un “dervix de molta anomenada, que passava pel millor filòsof de Turquia” i li consulten “per què ha estat creat un animal tan estrany com l'home” i el perquè de tant de mal a la terra. Com a resposta, el dervix descriu els éssers humans com ratolins en un vaixell enviat per un rei a Egipte. La comoditat dels ratolins no preocupa gens ni mica al rei. Quan Pangloss comunica al dervix el seu desig de parlar amb ell sobre grans qüestions filosòfiques (algunes d'elles fonamentals de la doctrina optimista) com els efectes i les causes, el millor dels mons possibles, l'origen del mal, la naturalesa humana o l'harmonia preestablerta, el dervix “li tanca la porta als nassos”.

A continuació, mentre tornen a casa reben la notícia de més successos cruels i terribles (“havien escanyat el muftí i dos visirs del banc i havien empalat una colla d'amics seus”) i es troben amb un vell que pren la fresca a la porta de casa seva. Quan Pangloss li pregunta si sap com es diu el muftí que han escanyat, el vell respon que ell ni sap ni ha sabut mai com es diu, que mai no s'assabenta de res del que passa a Constantinoble i que només es dedica a vendre els fruits de l'hort que treballa. L'estil de vida sossegat i retirat sense preocupacions polítiques ni filosòfiques del vell impressiona Càndid, que creu que aquest vell “s'ha forjat un destí molt millor que el dels sis reis” amb qui ell i Martí van tenir l'honor de sopar.

Quan Pangloss intenta donar-li una explicació filosòfica sobre el perill de les grandeses, Càndid li respon que el que han de fer és treballar l'hort. Pangloss torna a fer un raonament ètic i diu que l'home no ha nascut per al repòs i Martí sentencia que el que han de fer és treballar sense pensar perquè és “l'única manera de fer la vida suportable”. Des d'aquest moment, se'ns diu que Càndid i els seus amics comencen a viure tranquil·lament dedicats a les tasques de la llar i de la terra. Finalment, Pangloss torna a fer un raonament filosòfic per a defensar per enèssima vegada la doctrina optimista de Leibniz i diu a Càndid que si no haguessin passat per tots els patiments pels quals han passat, mai haurien arribat a tenir aquesta nova vida de tranquil·litat. Com a resposta, Càndid, ignorant la insistència de Pangloss a trobar explicacions filosòfiques per tot, simplement li diu que han de cultivar el seu hort, o “jardí” en el francès original.

Sembla ser, doncs, que Voltaire, amb Càndid, ha fet un repàs de la seva pròpia existència: la candidesa de quan era jove, els viatges, la maduració de l'esperit, i en últim terme, la vida retirada al camp, al poble de Ferney, on volia “cultivar el seu jardí”. Efectivament, Voltaire s'ocupava ell mateix de tenir cura dels jardins a la seva residència de Ferney i, en les seves cartes, afirmava que la jardineria era un passatemps molt important per a mantenir-se vertaderament ocupat. Aquest “jardí” del final de la novel·la es pot interpretar de diverses maneres. En el sentit social i humà, el jardí que hem de cultivar és el món sencer. Si pensem en l'època de composició de l'obra, també pot fer referència a la vida retirada que proposava Voltaire als seus col·legues de professió, per tal d'escriure i contribuir a l'Enciclopèdia. El que és clar, però, és que Càndid, al final de l'obra, s'adona que la vida senzilla i retirada, sense trencar-se el cap per intentar-se explicar els mals del món, dedicat només a les ocupacions més necessàries com ara alimentar-se i evitar l'avorriment, és preferible a una vida dedicada a preocupacions filosòfiques i a trobar sentit a l'existència humana. Aquesta existència humana, considerant l'univers sencer, és una minúcia tan insignificant com els ratolins d'un vaixell.