Voltaire i el segle de les Llums

Càndid, o l'optimisme, publicada el 1759 durant el retir de Voltaire a la seva residència de Ferney, és, tal com dèiem, l'obra més coneguda del seu autor i, probablement, de tot el segle XVIII francès. Es tracta d'una novel·la curta (en francès, nouvelle; en anglès, novella), és a dir, una narració de menor extensió que una novel·la, però major que un conte.

Podríem inscriure l'obra dins del subgènere de la sàtira i del conte filosòfic. De fet, cal tenir en compte que totes les obres de Voltaire, ja fossin teatrals, poètiques, narratives, històriques o científiques, sempre tenien una intenció filosòfica i l'afany de fer reflexionar de manera crítica els lectors o espectadors sobre qüestions morals, socials, polítiques, existencials, religioses, etc. Si bé Càndid és l'obra més coneguda de Voltaire, cal no perdre de vista que es tracta tan sols d'un centenar de pàgines dins de les desenes de milers de pàgines que ocupa la resta de la seva obra, a la qual cal afegir-hi més de 20.000 cartes.

Al moment de la seva publicació, Càndid va causar molta controvèrsia. Encara que Voltaire, a la primera pàgina de l'obra, presenta la novel·la com si fos una traducció de l'alemany per part del “Doctor Ralph” i que no va admetre en públic que ell en fos el vertader autor, la seva autoria es va considerar evident i no va ser posada en dubte. Després de la publicació, el llibre fou denunciat tant per les autoritats civils com religioses pels atacs que contenia contra els governs francès i d'altres nacions i l'Església. Tot i que el llibre va ser prohibit, en menys d'un any ja se n'havien venut entre vint i trenta mil còpies i se n'havien fet 20 edicions diferents. L'efecte transgressor de l'obra es va deixar notar fins a principis del segle XX, quan als Estats Units encara estava prohibit i era considerat un llibre obscè.

Fonts, influències i inspiració

Càndid s'erigeix com una paròdia humorística i una resposta crítica a determinats gèneres literaris, moviments filosòfics i autors. En primer lloc, cal notar que està escrita a la manera de les bildungsroman, també conegudes com a novel·les de formació o educació. Aquest gènere, molt popularitzat durant la Il·lustració, se centra a descriure l'evolució psicològica i moral del seu protagonista mitjançant una trama plena d'aventures, viatges i pas del temps, i normalment descriu el pas de l'adolescència o la jovenesa a l'adultesa. Abans de Càndid ja s'havia publicat una paròdia important d'aquest gènere, Els viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, que molt probablement fou una de les influències de Voltaire. Igual que el personatge de Càndid, Gulliver viatja a moltes nacions remotes i pateix una llarga successió d'infortunis.

L'objectiu principal de Voltaire amb Càndid, emperò, és fer una crítica de la doctrina filosòfica de l'optimisme propugnada pel filòsof Gottfried Wilhelm Leibniz (1646 – 1716), segons la qual Déu és una deïtat benevolent, tot està de la millor manera que podria estar i vivim en el millor dels móns possibles. El 1755, pocs anys abans que Voltaire escrigués Càndid, es va produir un gran terratrèmol a Lisboa que ocasionà terribles destrosses i acabà amb la vida de desenes de milers de persones. Aquest fet, juntament amb la Guerra dels Set Anys i altres calamitats de l'època, van fer que Voltaire rebutgés amb vehemència l'optimisme filosòfic de Leibniz. A l'obra, el personatge del filòsof Pangloss, mentor de Càndid, representa la filosofia de Leibniz, mentre que Martí, el filòsof que Càndid troba a Surinam i que es converteix en el seu nou company de viatge, encarna la filosofia pessimista oposada a la de Leibniz. El mateix terratrèmol de Lisboa apareix en un dels capítols de l'obra, quan Càndid visita Portugal, i els nombrosos combats bèl·lics descrits a la novel·la són un correlat directe dels conflictes bèl·lics que es vivien a Europa i les seves colònies als altres continents.

Argument i estructura

L'argument de l'obra consisteix a fer passar Càndid d'una desgràcia a una altra sense descans. A cada capítol descobrim una nova forma de maldat: assassinats, violacions, naufragis, terratrèmols, guerres, fanatisme, execucions, antropofàgia, esclavatge, estafes, etc. Una de les principals característiques del protagonista és la seva extrema credulitat, ingenuïtat i simplicitat sentimental: com que Càndid ha estat instruït en l'optimisme pel filòsof Pangloss, sempre intenta trobar una justificació a la màxima “tot està de la millor manera possible i vivim en el millor dels mons possibles” i no deixa mai de confiar-hi, per terribles que siguin les situacions per què passa. Al final de l'obra, però, després de tots els viatges i les aventures, finalment canviarà d'opinió.

L'obra està dividida en trenta capítols. Des del punt de vista argumental, podríem agrupar-los en tres blocs, a la manera de les novel·les picaresques i d'aventures que Càndid imita. El primer bloc constitueix el plantejament de l'acció fins a un primer clímax i transcorre a Europa, el segon el desenvolupament de les aventures de Càndid a Amèrica i el tercer la seva ressolució a Europa, novament, i a l'Imperi Otomà.

El recurs al viatge que fa servir  Voltaire també segueix l'estructura de llibres de viatge, molt usuals en els segles CVII-XVIII. En literatura són especialment rellevants el Viatges de Gulliver de Jonathan Switt.

Segueix la següent estructura:

1. Capítols I-IX: transcorre entre Westfàlia (Alemanya), Bulgària, Lisboa (Portugal) i diferents llocs d'Espanya fins a Cadis.

2. Viatge al nou món: capítols: X-XII: entre la fonda de Sierra Morena i el viatge marítim fins a Buenos Aires (Argentina).

"No hi ha dubte: el millor dels mons possibles és el nou món" (Càndid, pàg. 48).

3. País dels Orelluts i Eldorado: llocs inexistents, inventats: l'únic espai on pot existir la felicitat: sense diners: els diamants i l'or són per ells còdols del camí.

La Majestat d'Eldorado comenta: "No entenc aquesta fal·lera que teniu els europeus pel nostre fang de color groc; però emporteu-vos-en tant com vulgueu, i que us sigui de profit." (Càndid, pàg. 93)

4. Capítols XX-XXX: Retorn a Europa amb l'objectiu d'arribar a Venècia, la ciutat lliure. Per arribar-hi, Càndid farà un llarg recorregut per França (Bordeus, París...) amb intenció d'arribar a Anglaterra per Portsmouth, cosa que desestimen: "Càndid es va quedar tan estabornit i tan parat pel que havia vist i pel que havia sentit, que no va voler ni posar els peus en aquella terra" (pp. 1291-30). En aquest punt, Voltaire manifesta la rivalitat endèmica entre els dos països. Finalment posen rumb a Venècia tornant per l'Atlàntic (Lisboa) i entrant al Mediterrani per l'estret de Gibraltar. Encara abans d'acabar l'obra fan un viatge a Constantinoble.