Voltaire i el segle de les Llums

François Marie Arouet (París, 1694 - 1778), que adoptà el pseudònim de Voltaire, és considerat l'autor més important del segle XVIII francès. Com a escriptor, tocà gairebé tots els gèneres: teatre, poesia, novel·les, assaig i obres científiques i històriques.

Voltaire va nèixer a París i, després de rebre una educació clàssica per part dels jesuïtes, de jove va conèixer els ambients llibertins i cortesans. Va estudiar dret per a satisfer el seu pare, notari de professió, i va treballar a l'embaixada francesa a L'Haia, però des de ben aviat va saber que allò a què realment es volia dedicar era l'escriptura. La seva primera tragèdia Èdip, estrenada a París el 1718, fou un èxit que establí la seva reputació i marcà l'inici d'una fulgurant carrera literària. Aquest mateix any, Voltaire fou empresonat durant uns mesos a la presó de la Bastilla, arran d'un comentari satíric sobre el rei. De fet, Voltaire es caracteritzà pel fet de ser molt crític amb el poder i amb l'Església Catòlica (defensava la llibertat de religió i d'expressió així com la separació entre l'Església i l'Estat) i protagonitzà molts enfrontaments amb personatges notables. Això el dugué a enfrontar-se a una altra pena de presó i, finalment, exiliar-se uns anys a Anglaterra, del 1726 al 1729.

La seva següent obra important fou el poema èpic Henriade, dedicat al rei Enric IV, i amb el qual criticà el fanatisme religiós i la discòrdia civil. A Anglaterra escrigué també assajos en anglès sobre les guerres civils franceses i sobre la poesia èpica des d'Homer fins a Milton, i el 1732 estrenà una altra tragèdia, Zaire, també de gran èxit. De poc després és el seu assaig Cartes filosòfiques en què parla sobre les actituds de la Gran Bretanya, que tant admirava en comparació a les franceses, respecte la política, el govern, la religió, la literatura i la ciència. Aquesta obra va suposar un escàndol a França pel fet com argumentava que la monarquia constitucional britànica era més desenvolupada i respectuosa amb els drets humans i la tolerància religiosa que no pas la francesa. El llibre fou cremat en públic i Voltaire va haver d'abandonar París novament. Refugiat al Castell de Cirey-sur-Blaise, va seguir escrivint obres teatrals i obres de recerca històrica i científica.

El 1750 va ser acollit a Prússia pel rei Frederic el Gran, que era admirador de la seva obra. Instal·lat a la cort prussiana, Voltaire seguí escrivint obres, entre les quals destaca el relat Micromégas, una de les primeres obres del gènere de la ciència ficció: tracta sobre l'arribada a la Terra d'ambaixadors d'un altre planeta que presencien les bogeries de l'espècie humana. La tècnica d'utilitzar la figura dels estrangers per a fer comentaris crítics sobre la civilització occidental era força popular en aquesta època (l'havia fet servir també, com hem vist, Montesquieu a les Cartes perses, i el mateix Voltaire la tornaria a fer servir a la seva obra Zadig).

Les relacions amb Frederic el Gran amb el temps es van deteriorar i Voltaire, després d'intentar tornar a París sense èxit degut a una prohibició de Lluís XV, i d'una curta estada a Ginebra, es va instal·lar el 1758 a una propietat que va comprar al poblet francès de Ferney, molt a prop de la frontera amb Suïssa, per tal de poder exiliar-se ràpidament en cas de necessitat. Allí hi va tenir una vida retirada durant 18 anys i és on va escriure l'obra per la qual és més conegut: Càndid, o l'optimisme, completada i publicada el 1759. També es va dedicar a rebre convidats il·lustres com ara el filòsof Adam Smith, l'escriptor i aventurer Giacomo Casanova, l'historiador i polític anglès Edward G. Gibbon o el polític i científic americà Benjamin Franklin. Una altra obra important d'aquest període fou el Diccionari filosòfic (1764), una sèrie d'articles sobre la història i els dogmes del cristianisme.

Voltaire no va tornar a París fins el 1778, quan hi va estrenar la seva última tragèdia, Irene, que va tenir una gran acollida per part del públic i suposà un retorn triomfal a la seva ciutat d'origen. Va morir aquell mateix any. Se li va denegar un enterrament cristià a París degut a les seves dures crítiques contra l'Església, així que va ser enterrat en secret pels seus amics a l'abadia de Scellières a la Campanya. El 1791, però, l'Assemblea Nacional de França, que considerava Voltaire un important precursor de la Revolució Francesa de 1789, va traslladar les seves restes al Panteó de París.