«Frankenstein» de Mary Shelley (2)

Aquesta estructura —una mica enrevessada, tot s'ha de dir— s'emmarca en un format que abans hem anomenat «relat dins el relat» (en anglès, story within a story) i també rep el nom de «narració emmarcada» (frame story). 

La narració emmarcada o relat dins del relat sol implicar diversos nivells de text i diversos narradors/receptors, també interns. Al mateix temps, es diferencia l'espai i el temps de cada nivell de discurs. En aquest sentit, Frankenstein ofereix un bon exemple de múltiples narracions emmarcades: el personatge de Robert Walton comenta per carta a la seva germana la història que li va explicar el dr. Victor Frankenstein; al seu torn, el relat del doctor conté la història de la criatura narrada en 1a persona: i per la seva banda, la història de la criatura conté, de forma abreujada, la història de la família De Lacey (narrada en 3a persona).

D'aquesta manera, en Frankenstein trobem: 

1. El temps i espai de Robert Walton

El temps intern és de mig any, entre el desembre i l'agost del mateix any 17... 

L'espai, com s'ha dit més amunt, és a l'oceà Àrtic. 

2. El de Victor Frankenstein

La narració del doctor Frankenstein abasta, de fet, tota la seva vida, però l'acció que ens interessa més com a lectors —perquè és la que es relaciona directament amb la creació de la criatura— es troba des del moment que Victor se'n va a estudiar a la universitat d'Ingolstadt (p. 54) fins a la persecució del monstre al pol Nord, on Victor trobarà el capità Walton.

Així, al capítol 19, per exemple, diu que ja han passat 3 anys des que se'n va anar a estudiar a Ingolstadt (Baviera, Alemanya). Prèviament, al capítol 18, havia iniciat un periple de dos anys de viatges. D'entrada tenia el propòsit de visitar Anglaterra, on s'havia d'instal·lar una temporada amb el seu amic Henry Clerval, però finalment, sortint d'Estrasburg, decideixen seguir el curs del Rin fins a Rotterdam, des d'on prendran el vaixell que els ha de dur a la Gran Bretanya. Després de romandre uns mesos a Londres, els dos amics viatgen a Escòcia, però quan arriben a Perth el Victor li diu a Clerval que vol continuar tot sol. 

El doctor F. visita, doncs, en solitari les illes Òrcades escoceses—«un paisatge desolat i terrorífic»— on un dia topa amb la seva criatura, s'hi enfronta i, horroritzat, el matí següent embarca en un petit esquif que el deixa a la deriva fins que, a l'últim, arriba a les costes d'Irlanda (capítols 18-20), on es veu immers en un judici per la mort —a mans del monstre— del seu amic Clerval. 

En total (tot i que enlloc no es precisa) han passat uns 5 o 6 anys abans en Victor no decideix retornar a Ginebra per reunir-se amb la seva família i sobretot amb l'Elizabeth, que no ha deixat d'escriure-li cartes plenes d'amor i enyorança. 

Però després del seu retorn i del feliç casament amb la seva cosina, la mort d'Elizabeth el precipita en un deliri de venjança que el portarà a perseguir el monstre per terres ignotes (esmenta, entre altres, Tartària i Rússia), fins arribar «als eterns gels del nord» —és a dir, a l'Àrtic que Robert Walton explorava i on el trobarà al final del llibre.