«Frankenstein» de Mary Shelley (2)

Estructura de l'obra: narració emmarcada 

L'estructura d'un text constitueix la forma en què els esdeveniments —l'acció— s'organitzen dins la novel·la. L'estructura més utilitzada habitualment sol ser la cronològica, on els esdeveniments s'expliquen al lector en l'ordre en què succeeixen. Tanmateix, l'estructura de Frankenstein és molt més complexa. Mary Shelley fa servir la tècnica denominada narració emmarcada (o relat dins el relat). En una narració emmarcada, la història principal s'explica dins d'un marc determinat (penseu en una pintura que ocupés tota la tela del quadre). Però a Frankenstein, M. Shelley enceta la història dins un marc narratiu —les cartes de Walton a la seva germana— abans d'introduir-nos a la narració principal —el relat d'en Victor— i després encabeix dins d'aquesta la història del monstre (explicada per ell mateix) i el seu procés d'aprenentatge amb la família De Lacey. Traslladat al món de la pintura, seria com un quadre dins un quadre dins un altre quadre. Podeu comparar-ho també amb la típica disposició de les nines russes.

Tenim, doncs, tres narradors diferents. Com a lectors, ens assabentem de l'expedició polar de Robert Walton amb les seves pròpies paraules: per exemple, quan coneix Victor Frankenstein, la narració ens arriba a través de les cartes que Walton escriu a la seva germana. A continuació és Victor qui esdevé el narrador principal, ja que figura que li està explicant a Walton la seva vida. Finalment, coneixem el relat de les desventures de la criatura explicades per ella mateixa a Victor, el seu creador —però no hem de perdre de vista que tot plegat ho està contant Victor a Walton, i Walton a nosaltres, els lectors, mitjançant el recurs de les cartes. A l'últim, la novel·la torna a adoptar el punt de vista del doctor i finalitza reprenent de nou la veu narrativa de Walton.

Per què ho fa, això, l'autora del llibre? Doncs perquè emprant una estructura narrativa tan complexa, Shelley pot conduir gradualment el lector a les idees centrals de la novel·la, les quals, si les hagués presentat de forma ordenada i relatades per un narrador omniscient, podrien haver suscitat el rebuig i la incredulitat del lector. En canvi, amb aquest recurs narratiu, quan arribem a la història del monstre explicada per ell mateix, ja estem preparats per creure que és capaç de parlar i argumentar d'una manera lògica i racional, cosa que probablement no hagués resultat creïble si l'estructura de l'obra hagués estat més convencional. 

2. En el pròleg a la 3a edició de l'obra, de 1831, és la mateixa autora qui ens introdueix la novel·la. Mary Shelley escriu un extens preludi on explica com, ja de ben petita, li agradava gargotejar quaderns amb històries sorgides de la seva imaginació. Després ens trasllada a aquell fred i boirós estiu de 1816 i als quatre singulars personatges que s'aplegaren a la Villa Diodati vora el llac Leman. Així, admet que fou Lord Byron qui proposà «We will each write a ghost story» (ara cadascú de nosaltres escriurà una història de fantasmes). Tots comencen a escriure la seva, però ella es queda en blanc: «vaig sentir aquella buida incapacitat d'invenció que és la misèria més gran d'un autor», confessa. Fins que és testimoni d'una conversa entre els dos poetes anglesos: 

I és llavors, arran d'aquesta conversa, quan s'encén l'esca de la seva imaginació. Aquella nit no pot dormir, i les imatges del «pàl·lid estudiant d'arts profanes agenollat a la vora de la cosa que havia creat» i del monstre que, dut a la vida pel funcionament d'algun giny poderós, ja comença a bellugar-se, s'apoderaran de la seva ment. L'endemà al matí, M. Shelley ja té la seva història. D'entrada tan sols pensava fer-ne un conte, un relat breu; però el seu marit la convenç perquè desenvolupi la trama més extensament. 

Narrador intern 1: Robert Walton

L'acció de la novel·la es distribueix en 23 capítols, però el narrador és intern i l'obra pren forma epistolar. Així, el relat de Victor Frankenstein ens arriba a través d'un personatge interposat —el capità Robert Walton.

Walton pretén fer una travessa marítima per l'Àrtic (concretament, fins a Arkhangel'sk) i en la seva primera escala, a Sant Petersburg (Rússia), li escriu un seguit de cartes a la seva germana Margaret, a qui imaginem casada, ja que les missives estan dirigides "A la senyora Saville", que viu a Londres.

Narrador intern 2: Victor Frankenstein 

A partir d'aquí, és el doctor Frankenstein qui explica la seva pròpia història en primera persona (hem d'entendre que l'explica a Walton). Aquest relat dins el relat s'estén des del capítol 1 (pàg. 41) fins al 23 (pàg. 277). Constitueix, en essència, la narració principal, la que reconstrueix els fets que van conduir el científic suís a concebre i engendrar la seva criatura, i les conseqüències funestes d'aquest acte.

Narrador intern 3: Frankenstein (el monstre) 

Cal recordar que al llarg de l'obra la criatura artificial pren la paraula en alguns capítols (del 10 al 15). La part més extensa i important és la de l'observador innocent que aprèn de la vida: aprèn a viure, a estimar, a llegir.... i tot gràcies a la família (un pare, el seu fill i la seva filla) que habita en una cabana al bosc, a la vora del cobert on Frankenstein viu d'amagat. En aquest punt, el relat introdueix l'exotisme propi del Romanticisme: l'enamorada del Felix —el fill— és una jove àrab anomenada Safie; tots tres han hagut de fugir de París, on el pare de la Safie—un comerciant turc— ha estat jutjat i condemnat per raons no gaire clares. El Felix allibera el turc a canvi de la promesa que el deixarà casar-se amb la seva filla, la qual, en realitat, no és ben bé turca, ja que la seva mare era una àrab de religió cristiana. Quan el pare decideix incomplir la promesa que havia fet al jove francès i retornar a Turquia amb la seva filla, aquesta es rebel·la, l'abandona i se'n va a Alemanya, que és on la família del Felix ha trobat aixopluc, per retrobar-se amb el seu promès (cap.13).

Victor reprèn el relat (narrador 2)

Capítols 16 al 23. El doctor narra la seva tornada a casa després de l'entrevista amb la seva criatura als Alps, el llarg viatge amb el seu amic Henry Clerval, el retorn a Ginebra i el casament amb l'Elizabeth, la mort d'aquesta a mans del monstre (en compliment de la sinistra promesa que li havia fet al seu creador), la persecució que emprèn nord enllà per acabar amb la vida de la bèstia, fins arribar a les terres àrtiques on es trobarà amb el capità Robert Walton.

Walton reprèn el relat (narrador 1)

Acabada la narració de Victor Frankenstein, ara és Walton qui reprèn el relat: per fer-ho envia una cinquena carta a la seva germana: la de 26 d'agost de 17... (p. 277): «Margaret, has llegit aquesta història estranya i terrible. ¿No sents que la sang se't glaça d'horror, com a mi?». Com és lògic —i anticipant-se al que la seva germana deu estar pensant— llavors es pregunta sobre la versemblança del relat: «El seu relat és coherent. Sembla ser la pura veritat». Per demostrar-ho, Frankenstein li ha mostrat les cartes d'en Felix i de la Safie, però recordem que, abans de trobar el doctor, els mariners que acompanyen Walton havien distingit al lluny la figura de la criatura fugint també en trineu. 

D'altra banda, Walton també comenta que en el relat del seu diari hi ha intervingut —com a editor, diguéssim— el mateix protagonista. «Frankenstein ha descobert que jo prenia notes sobre la seva història. Ha demanat de veure-les i les ha esmenades i augmentades en molts llocs...». El capità anglès assenyala que el temps transcorregut mentre el doctor F. desgranava la seva història i ell en prenia apunts fou d'una setmana. 

Aquesta estructura —una mica enrevessada, tot s'ha de dir— s'emmarca en un format que abans hem anomenat «relat dins el relat» (en anglès, story within a story) i també rep el nom de «narració emmarcada» (frame story). 

La narració emmarcada o relat dins del relat sol implicar diversos nivells de text i diversos narradors/receptors, també interns. Al mateix temps, es diferencia l'espai i el temps de cada nivell de discurs. En aquest sentit, Frankenstein ofereix un bon exemple de múltiples narracions emmarcades: el personatge de Robert Walton comenta per carta a la seva germana la història que li va explicar el dr. Victor Frankenstein; al seu torn, el relat del doctor conté la història de la criatura narrada en 1a persona: i per la seva banda, la història de la criatura conté, de forma abreujada, la història de la família De Lacey (narrada en 3a persona).

D'aquesta manera, en Frankenstein trobem: 

1. El temps i espai de Robert Walton

El temps intern és de mig any, entre el desembre i l'agost del mateix any 17... 

L'espai, com s'ha dit més amunt, és a l'oceà Àrtic. 

2. El de Victor Frankenstein

La narració del doctor Frankenstein abasta, de fet, tota la seva vida, però l'acció que ens interessa més com a lectors —perquè és la que es relaciona directament amb la creació de la criatura— es troba des del moment que Victor se'n va a estudiar a la universitat d'Ingolstadt (p. 54) fins a la persecució del monstre al pol Nord, on Victor trobarà el capità Walton.

Així, al capítol 19, per exemple, diu que ja han passat 3 anys des que se'n va anar a estudiar a Ingolstadt (Baviera, Alemanya). Prèviament, al capítol 18, havia iniciat un periple de dos anys de viatges. D'entrada tenia el propòsit de visitar Anglaterra, on s'havia d'instal·lar una temporada amb el seu amic Henry Clerval, però finalment, sortint d'Estrasburg, decideixen seguir el curs del Rin fins a Rotterdam, des d'on prendran el vaixell que els ha de dur a la Gran Bretanya. Després de romandre uns mesos a Londres, els dos amics viatgen a Escòcia, però quan arriben a Perth el Victor li diu a Clerval que vol continuar tot sol. 

El doctor F. visita, doncs, en solitari les illes Òrcades escoceses—«un paisatge desolat i terrorífic»— on un dia topa amb la seva criatura, s'hi enfronta i, horroritzat, el matí següent embarca en un petit esquif que el deixa a la deriva fins que, a l'últim, arriba a les costes d'Irlanda (capítols 18-20), on es veu immers en un judici per la mort —a mans del monstre— del seu amic Clerval. 

En total (tot i que enlloc no es precisa) han passat uns 5 o 6 anys abans en Victor no decideix retornar a Ginebra per reunir-se amb la seva família i sobretot amb l'Elizabeth, que no ha deixat d'escriure-li cartes plenes d'amor i enyorança. 

Però després del seu retorn i del feliç casament amb la seva cosina, la mort d'Elizabeth el precipita en un deliri de venjança que el portarà a perseguir el monstre per terres ignotes (esmenta, entre altres, Tartària i Rússia), fins arribar «als eterns gels del nord» —és a dir, a l'Àrtic que Robert Walton explorava i on el trobarà al final del llibre.

Les dues històries es troben al final, en el moment que Victor Frankenstein mor i apareix el monstre (cap. 23). Novament, el capità Walton esdevé el narrador intern de la història, però ara l'acció es fa més real perquè és el mateix monstre que se li presenta i li parla.

A banda d'aquesta estructura general, són les cartes que emplenen la novel·la i en fan avançar l'acció. Entre moltes altres, cal destacar:

1. Carta del 18 de març de 17... des de Ginebra. Elisabeth Lavenza, la cosina de Victor, li notifica la primera mort, la de Wilson Frankenstein, el seu germà petit. Capítol 5.

2. Carta del 12 de maig de 17... També des de Ginebra, Alphonse Frankenstein, el pare de Victor, l'informa de la mort de Wilson i li suplica que hi torni per consolar la família. Capítol 6.

3. Carta del 18 de maig de 17... des de Ginebra, d'Elisabeth Lavenza: li demana a Victor si encara es vol casar amb ella, tal com les famílies i ells mateixos havien disposat. Capítol 21.

4. Carta del 12 de setembre de 17... des d'Arkhangel'sk, de Robert Walton. És l'última carta del llibre, i Walton hi explica la mort de Victor Frankenstein i la seva trobada amb la criatura. Capítol 23.

La geografia i el viatge

Situada geogràficament entorn de Ginebra i els Alps suïssos, Frankenstein és també un llibre de viatges. El viatge hi és fonamental: els personatges es desplacen físicament per l'Europa central i Gran Bretanya, per Rússia i el pol Nord. 

El viatge té un sentit simbòlic dins del Romanticisme. Els paisatges que M. Shelley descriu a la novel·la li serveixen per recalcar el caràcter sublim i sagrat de la Natura, i el risc que comporta el fet d'immiscir-se en els seus secrets ocults. De fet, Frankenstein presenta tots els ingredients de la Natura descrits en altres grans obres del Romanticisme: escenaris gòtics i tenebrosos alternen amb espais exòtics i d'altres que, en canvi, inspiren serenitat a l'esperit. Els itineraris desesperats del protagonista responen a les forces de la mort i la destrucció que el persegueixen arreu. L'únic consol que obté Victor Frankenstein al llarg d'aquest vagareig desesperat prové de la contemplació de la Natura, ja sigui el cim majestuós del Mont Blanc o la solitària reclusió de les illes Òrcades. El desolat i glacial oceà Àrtic, cobert amb la seva fràgil superfície de gel, accentua la desolació i la fragilitat de la ment del doctor, obsedit en la recerca de la seva criatura. 

El periple de Frankenstein respon a l'esquema «persecució - fugida», però com tothom sap, un no pot fugir d'ell mateix. I aquest esquema inclou el mateix capità Walton, qui admet que ha emprès la seva expedició al pol Nord inspirat per les seves lectures juvenils, particularment el Poema del Vell Mariner, de Samuel T. Coleridge, un dels primers poetes anglesos romàntics (p. 26). A més a més, l'exploració àrtica de Walton respon a la idea —també romàntica— del «viatge al desconegut». Viatge al desconegut ho és, així mateix, la investigació científica que duu a terme Frankenstein, i que el porta a terrenys nous i inexplorats —i, com es veurà, extremament perillosos. 

La natura

La descripció de la natura imponent —boscos, muntanyes i oceans— descrita en tota la seva força i bellesa, forma part central de l'obra. Es relaciona tant amb l'atracció pels descobriments que hi havia al segle XVIII i l'obertura de noves rutes geogràfiques (de fet, aquest era l'objectiu de Robert Walton en viatjar al Pol nord)* com amb el Romanticisme, que veu en el paisatge un mirall dels processos interns que viuen els personatges. En aquest sentit, cal destacar que l'únic moment en què el monstre és feliç és trobant-se sol al bosc, allunyat dels homes, com el bon salvatge de Rousseau. D'altra banda, les converses que tenen Victor Frankenstein amb la seva criatura solen ser enmig de la natura, com quan es troben dalt del cim del Mont Blanc.

Frankenstein descriu magistralment el contrast entre la bellesa de la Natura i la lletjor del monstre creat per Victor. La diferència entre el que és natural i el que és artificial no pot ser més punyent. Així, mentre la criatura és repugnant i abominable, els paisatges naturals de la vall de Chamonix són idíl·lics i encalmats. 

La descripció de la natura contrasta amb l'escenari urbà de Ginebra, envoltat de muralles, estret, hostil per a l'esperit romàntic, sempre delerós dels espais oberts i de la natura no domesticada. 

Victor Frankenstein no va tenir en compte que tota acció desencadena una reacció oposada. En intentar manipular artificialment la Natura, aquesta se li gira en contra. Després de la mort d'en William i la Justine, els paisatges formidables de les valls alpines ja no li susciten l'emoció que abans sentia en les seves excursions. Només al final, quan el mal ja és irreparable, comprèn que l'ésser humà no ha d'interferir en els processos naturals i que aquest fou el seu principal error. 

En conseqüència, la Natura actua certament com un agent reparador per al creador de Frankenstein, però tan sols quan ja és massa tard. 

Encara que seria molt llarg d'explicar, la lectura de Frankenstein ofereix un entramat ingent de citacions de poemes romàntics i de referències a altres obres literàries (no totes romàntiques, per cert). Es tracta d'un joc que anomenem d'intertextualitat, això és, les relacions que s'estableixen entre diversos textos literaris a partir de citacions o de referències.

A tall d'exemple, l'educació de la criatura artificial es fa a través d'uns llibres que troba dins una maleta abandonada al bosc; són aquests: 

- El Paradís perdut, de John Milton

La influència d’aquesta obra del segle XVII en el Frankenstein de Mary Shelley és enorme. No oblidem que l’autora anglesa encapçala el llibre amb una citació d’El Paradís perdut: «És que vaig demanar-vos, Creador, que de l’argila em modeléssiu home? És que vaig sol·licitar-vos que m’aixequéssiu de la foscor?» Aquesta citació denota la intenció de l’autora de posar èmfasi en la responsabilitat que qualsevol creador té sobre les seves obres. Ni Adam va demanar de ser creat, ni tampoc ho va demanar Frankenstein. En tots dos casos, la decisió recau directament en els seus creadors, així com la responsabilitat per les possibles conseqüències que tingui aquesta decisió, o pels mals que pugui causar. Encapçalant el seu llibre amb aquesta cita, Shelley ens diu que el culpable de tot el que succeeix a la novel·la és Victor Frankenstein, en haver volgut anar més enllà dels límits humans. 

Pel que fa a la interpretació que el monstre fa de l’obra de Milton, allò que més l’admira és «la descripció d’un Déu omnipotent que lluita contra les seves criatures». Es tracta, sens dubte, d’una referència a la seva pròpia creació per part de Victor Frankenstein. El problema és que, quan es compara amb Adam, hi surt perdent: enlloc d’una criatura perfecta, feliç i pròspera, Frankenstein és deforme, dissortat i es troba sol. És per això que s’identifica més amb la figura de Satanàs, «perquè sovint, com ell, quan veia la felicitat dels meus protectors creixia dins meu el fel amarg de l’enveja». En realitat, Satanàs és el veritable protagonista de l’obra de Milton, presentat com un personatge orgullós i ambiciós que, després de desafiar Déu i ser derrotat i exiliat a l'infern, decideix venjar-se del Totpoderós mitjançant els éssers humans que acaba de crear. Els paral·lelismes amb la història de Frankenstein són evidents. 

- Vides paral·leles, de Plutarc

Luci Mestre Plutarc (també conegut com a Plutarc de Queronea) fou un historiador i assagista grec que va viure en temps de la Grècia romana (al segle I, sota el domini de l’imperi romà). El que més interessa a Frankenstein d’aquest volum —on s’hi poden trobar, entre altres, les biografies d’Alexandre Magne, de Juli Cèsar o del filòsof Cató— és que «em va ensenyar pensaments elevats: em va alçar per damunt les meves pròpies dissortades reflexions per admirar i estimar els herois d’èpoques passades». És a dir, que el llibre de Plutarc actua en Frankenstein com un exemple didàctic transmès per aquells homes de l'Antiguitat que es van distingir per la seva virtut i el seu coratge. Curiosament, la criatura se sent atreta pels personatges que exemplifiquen la serenitat d'esperit per damunt de la bel·licositat: «Admirava els legisladors pacífics (Numa, Soló i Licurg) més que no pas Ròmul i Teseu».

- Les penes del jove Werther, de Johann W. Goethe. 

Aquesta breu obra epistolar del poeta alemany és la que més impressiona el monstre. «S’hi examinen tantes opinions i s’hi encenen tantes llums sobre el que fins aleshores havien estat per a mi temes foscos, que vaig trobar-hi una font inexhaurible de meditació i astorament. (…) Vaig considerar Werther l’ésser més diví que mai hagués vist o imaginat; era un personatge sense pretensions i ben enfonsat. Era com si les disquisicions sobre la mort i el suïcidi haguessin estat calculades per omplir-me d’astorament». Frankenstein acaba plorant quan el protagonista s’engega un tret al pit per acabar amb el seu patiment intern; no és difícil advertir que en certa manera intueix el que acabarà fent ell mateix davant un món hostil que el rebutja i un creador que es nega a acceptar-lo tal com és.

Són obres que la criatura comenta, en fa una valoració i les compara (pàgs. 168-170). No es tracta de llibres qualssevol; són lectures que li serviran per demanar-se qui és ell, és a dir, que l'ajudaran de manera significativa en el seu procés d'autoconeixement. «La possessió d’aquells tresors em va proporcionar un immens plaer. Contínuament estudiava i m’exercitava la ment amb aquelles històries, mentre els meus amics eren a les feines habituals».

Pel que fa als poemes, observem, entre altres, la inclusió de versos dels autors romàntics de la generació anterior a Mary Shelley, alguns dels quals freqüentaven la casa del seu pare, el filòsof William Godwin. Dos exemples:

- The Rime of the Ancien Mariner, de Samuel T. Coleridge (pàg. 74)

- Lines Composed a Few Miles above Tintern Abbey, de William Wordsworth (pàg. 207).

 Sense oblidar que al llibre també hi trobem un fragment del poema del seu company i marit, Percy B. Shelley: Mutability (pàg. 127).

- El año del verano que nunca llegó, de William Ospina (2015)

«El punto de partida de El año del verano que nunca llegó es la erupción del volcán indonesio Tambora en 1815, la mayor registrada en la historia, que provocó desastres naturales por todo el mundo y convirtió 1816 en ese famoso "año sin verano". En Ginebra, junto al lago Lemán, en la Villa Diodati, coincidieron unos días de junio Lord Byron, Percy Bysshe Shelley, Mary Godwin (futura Mary Shelley), John William Polidori, Claire Clairmont, la condesa Potocka y Matthew Lewis. El resto lo sabemos: durante tres noches que duraron tres días, los jóvenes escritores románticos jugaron a escribir el relato más terrorífico que pudieran imaginar.»

- Mary Shelley: la muerte del monstruo, de Julio César Iglesias y Raquel Lagartos (cómic, 2018)

«Mary Shelley: La muerte del monstruo es una biografía especulativa que explora la trágica vida de Mary Shelley y la psique del monstruo, espejo roto de la autora. Con ocasión del 200 aniversario, esta edición especial revisada incluye bocetos, escenas descartadas, un nuevo prólogo a cambio de Fernando Marías, una cronobiografía de Mary Shelley y una guía de personajes.»

- FranKisstein, de Jeannette Winterson (2019). 

«Un viatge en el temps ple de jocs en què apareixen Mary Shelley en plena creació de Frankenstein, una Anglaterra post-Brexit on la intel·ligència artificial ha avançat a passos gegantins i un estrany manicomi on es troben el creador i el seu relat.»

- Frankenstein a Bagdad, d'Ahmed Saadawi (2019)

«Esta vez el personaje que encarna el anhelo fáustico de desafiar a los dioses no es un científico con una mente insaciable de poder y conocimiento, sino Hadi, un pobre trapero que pretende neutralizar la devastación causada por los bombardeos y los atentados. La bomba de un terrorista suicida descuartiza a su mejor amigo. No es la única víctima, pero sí la que pone un rostro al sufrimiento. El médico que se ocupa de los cadáveres le muestra los restos humanos que han podido librarse de la destrucción, invitándole a llevarse lo que desee. Ante la imposibilidad de celebrar un sepelio normal, le sugiere que utilice los despojos para componer un cuerpo y enterrarlo como si fuera el de su amigo.»