«Frankenstein» de Mary Shelley (2)

Estructura de l'obra: narració emmarcada 

L'estructura d'un text constitueix la forma en què els esdeveniments —l'acció— s'organitzen dins la novel·la. L'estructura més utilitzada habitualment sol ser la cronològica, on els esdeveniments s'expliquen al lector en l'ordre en què succeeixen. Tanmateix, l'estructura de Frankenstein és molt més complexa. Mary Shelley fa servir la tècnica denominada narració emmarcada (o relat dins el relat). En una narració emmarcada, la història principal s'explica dins d'un marc determinat (penseu en una pintura que ocupés tota la tela del quadre). Però a Frankenstein, M. Shelley enceta la història dins un marc narratiu —les cartes de Walton a la seva germana— abans d'introduir-nos a la narració principal —el relat d'en Victor— i després encabeix dins d'aquesta la història del monstre (explicada per ell mateix) i el seu procés d'aprenentatge amb la família De Lacey. Traslladat al món de la pintura, seria com un quadre dins un quadre dins un altre quadre. Podeu comparar-ho també amb la típica disposició de les nines russes.

Tenim, doncs, tres narradors diferents. Com a lectors, ens assabentem de l'expedició polar de Robert Walton amb les seves pròpies paraules: per exemple, quan coneix Victor Frankenstein, la narració ens arriba a través de les cartes que Walton escriu a la seva germana. A continuació és Victor qui esdevé el narrador principal, ja que figura que li està explicant a Walton la seva vida. Finalment, coneixem el relat de les desventures de la criatura explicades per ella mateixa a Victor, el seu creador —però no hem de perdre de vista que tot plegat ho està contant Victor a Walton, i Walton a nosaltres, els lectors, mitjançant el recurs de les cartes. A l'últim, la novel·la torna a adoptar el punt de vista del doctor i finalitza reprenent de nou la veu narrativa de Walton.

Per què ho fa, això, l'autora del llibre? Doncs perquè emprant una estructura narrativa tan complexa, Shelley pot conduir gradualment el lector a les idees centrals de la novel·la, les quals, si les hagués presentat de forma ordenada i relatades per un narrador omniscient, podrien haver suscitat el rebuig i la incredulitat del lector. En canvi, amb aquest recurs narratiu, quan arribem a la història del monstre explicada per ell mateix, ja estem preparats per creure que és capaç de parlar i argumentar d'una manera lògica i racional, cosa que probablement no hagués resultat creïble si l'estructura de l'obra hagués estat més convencional.