|
QUAN JO ERA UN NOI...
Quan jo era un noi
un déu em salvà sovint
de la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
confiat i bo
amb les flors del boscatge
i els oratjols del cel
jugaven amb mi.
I tal com tu el cor
de les plantes alegres,
quan elles cap a tu
els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor,
Pare Sol!, i com Endimió
jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
fidels i amorosos!
Si sabéssiu
com us ha estimat la meva ànima!
Poc llavors us cridava
jo encara pel nom, tampoc
vosaltres m'anomenàveu
mai, com els altres homes entre ells s'anomenen,
com si es coneguessin.
Però us coneixia
millor que no pas els homes
jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l'èter,
el mot de l'home no l'he entès mai.
M'ha criat l'harmonia
del murmuriós boscatge,
i he après d'estimar
entre les flors.
En braços dels déus m'he fet gran.
(Traducció de l'alemany: Carles Riba)
|