Poemes

L'infinit

Sempre vaig estimar aquest humil turó                                                                         

i aquesta barda que em priva de veure

l'últim horitzó de més enllà.

Mes, assegut i contemplant immensos

espais per damunt seu i sobrehumans 

silencis i una quietud fondíssima, 

jo em retrobo amb el meu pensament. Tant, que per poc,

el cor no se m'espanta. I com que el vent

sento mormolejar entre les bardisses,

el silenci infinit a aquesta veu

vaig comparant: i allò etern em retorna

i les èpoques mortes i la d'ara

vivent, i el so que fa. Així en aquesta

immensitat se'm nega el pensament:

i naufragar m'és dolç en aquest mar.

_______________________________________________

Caminant sobre el mar de boira, de C. D. Friedrich

QUAN JO ERA UN NOI...

Quan jo era un noi
un déu em salvà sovint
de la fressa i la vara dels homes.
Llavors jo jugava
confiat i bo
amb les flors del boscatge
i els oratjols del cel
jugaven amb mi.

I tal com tu el cor
de les plantes alegres,
quan elles cap a tu
els dolços braços estenen,
Tu has alegrat el meu cor,
Pare Sol!, i com Endimió
jo era el teu predilecte,
Càndida Lluna!
Oh tots vosaltres, déus
fidels i amorosos!
Si sabéssiu
com us ha estimat la meva ànima!

Poc llavors us cridava
jo encara pel nom, tampoc
vosaltres m'anomenàveu
mai, com els altres homes entre ells s'anomenen,
com si es coneguessin.

Però us coneixia
millor que no pas els homes
jo hagi mai conegut!
Jo entenia el silenci de l'èter,
el mot de l'home no l'he entès mai.

M'ha criat l'harmonia
del murmuriós boscatge,
i he après d'estimar
entre les flors.
En braços dels déus m'he fet gran.

(Traducció de l'alemany: Carles Riba)

En el meu 36è aniversari

És hora que aquest cor calli per sempre,

vist que ja no pot fer parlar altres cors. 

Però, tot i que ja no puc ser estimat, 

deixeu-me que estimi encara!

.

Ja la tardor ha esgrogueït els meus dies,

les flors i els fruits de l'amor s'han acabat;

ja només em resten

els cucs, la malaltia i els laments!

.

El foc que em consumeix el pit

crema solitari com una illa volcànica;

cap torxa ja no gosa acostar-s'hi

-és una pira funeral!

.

L'esperança, el temor, el gelós desig,

la sofrença exaltada del dolor

i el poder de l'amor, ja no els puc sentir

tret de les seves fiblades.

.

Però no és així -ni és aquí-

i molt menys ara, que pensaments tan tristos m'han de trasbalsar,

en aquest lloc on la Glòria cobreix la tomba dels herois

o els cenyeix el front.

.

L'Espasa, l'Estendard i el Camp de batalla,

Grècia i la Glòria, veig al meu voltant!

L'Espartà, nat sobre el seu escut,

no fou més lliure que jo!

.

Desperta! (no Grècia -ella ja és desperta)

Desperta, esperit meu! pensa on

la teva sang pot retrobar el llac matern*

i compleix el teu deure!

.

Renuncia al ressorgiment de les passions,

indigne a la teva edat! A tu,

el somriure o el desdeny de la Bellesa

haurien de ser-te indiferents. 

.

Si la teva joventut et fa avergonyir, per què continuar vivint?

El país de la mort honorable

és aquí -vés al camp de batalla i lliura-hi

el teu últim alè!

.

Cerca -sovint la trobaràs abans-

la tomba d'un soldat, del millor;

llavors mira al teu voltant, tria un tros de terra

i reposa per sempre. 

.

(Trad. d'Albert Andrades)

Aquest és l'últim poema que Byron va escriure. Havia arribat a

Mesolongi (Grècia) el gener de 1824, per fer-se càrrec de

"l'exèrcit d'alliberament" que pretenia enfrontar-se als turcs.

La seva mort tingué lloc el 19 d'abril. 

(*) El "llac matern" és Grècia. Byron creia, com molts dels 

seus contemporanis, que els europeus moderns provenien 

dels antics grecs. 

                       Mutabilitat

Som com núvols que velen la lluna a mitjanit;

¡amb quina vivacitat s'apressen, brillen, tremolen,

tot travessant radiants la foscor! - Però aviat

la nit es clou al seu voltant, i desapareixen per sempre.

.

O com abandonades lires, de cordes dissonants,

que a cada acord responen de forma diferent,

i que en el seu fràgil bastiment cap melodia

no ressona igual en tornar-la a tocar. 

.

Dormim, i un malson pot torbar el nostre repòs;

Despertem, i un pensament errívol pot espatllar-nos el dia.

Riem, plorem, fantasiem o raonem,

acceptem les penes o les confiem a algú,

.

Tot és ben igual! Perquè, sigui joia o sigui dol,

el camí per on s'allunyarà ja està traçat. 

Potser el passat de l'home no sigui mai com el futur;

Potser tan sols perduri la Mutabilitat.

.

(Trad. d'Albert Andrades)