El Romanticisme

El subjectivisme entès com a rebuig de l'objectivitat neoclàssica imposada pel racionalisme il·lustrat. El jo personal esdevé clau en tots els aspectes, però els escriptors romàntics senten dubtes sobre la seva identitat, i arriben a deixar pas a un altre jo, un doble, alienat d'un mateix, al qual s'odia.

L'idealisme és un corrent filosòfic individualista i irracionalista, forjat a Alemanya a finals del segle XVIII per pensadors com Fichte i Schelling, que considera que l'art i l'artista només s'han de comprometre amb la Revolució, la Moral, l'Estètica o l'Art, prescindint de consideracions històriques o socials.

L'esceptisme deriva d'una desconfiança radical per part de l'artista, que arriba a a negar qualsevol altra realitat que no sigui el propi jo o les impressions del món exterior produïdes en el subjecte que el comtempla.

La imaginació és, per a l'artista romàntic, fonamental com a font d'inspiració i camp de continguts a desenvolupar en les seves obres. Si fins llavors l'obra artística es basava en el concepte d'imitació de la realitat, a partir del Romanticisme es tractarà de bastir una obra pròpia i sobretot original.

La ironia aporta efectes expressius que desmenteixen el sentit tètric que sol atribuir-se al Romanticisme. Ara bé, es tracta d'una ironia amarga, o en tot cas crítica i negativa. La ironia pot servir a l'artista romàntic com a via d'escapament de la desesperació.

El passat com a tema, establint amb ell una relació onírica, com a fugida d'un present no acceptat per la seva cruesa i lletjor. Es recorre sobretot a l'Edat Mitjana, època heroica, màgica i aventurera; però no a l'Edat Mitjana real, sinó a un temps mític, remot i idealitzat.

El localisme com a tema artístic i literari. Davant l'internacionalisme de la Il·lustració, l'artista romàntic, seguint els ensenyaments de J. G. Herder, subratlla el seu interès per allò quotidià, allò regional, les tradicions, la cultura popular, l'exaltació del nacionalisme i tot allò relatiu al poble com a motor de la Història.

Herder és considerat el pare del nacionalisme ideològic en ple sentit modern. Per a Herder la nació és un fenomen natural, un organisme viu amb ànima pròpia (concepció de nació pròpia del Romanticisme). La llengua expressa l'ànima del poble: com deia ell, el poble (Volk), no pas "la xurma" (Plebs). Així, les autèntiques nacions són les comunitats lingüístiques; per tant, hi resta implícit el posterior principi de les nacionalitats: els estats han de basar-se en les nacions lingüístiques realment existents. Herder defensa que la nació és un fet natural, perquè sorgeix de la vida mateixa del poble; però al mateix temps, evita tota racialització dels conceptes de llengua, poble o nació. Contràriament al que sostenen encara avui els seus detractors, Herder rebutja el xovinisme i la xenofòbia i defensa que totes les llengües són iguals en dignitat, i tots els pobles iguals en drets; per exemple, defensà expressament els drets dels lituans i dels pobles eslaus, començant pels que estaven sotmesos a estats alemanys.

Els poetes romàntics veuen la natura com a mostra de l'existència i grandesa del Creador i com un refugi per a les ànimes sensibles. Seguint els postulats de Rousseau, la natura actua com a defensora de l'individu davant la crueltat de la societat que anomenem "civilitzada". La natura és, també, un mirall de l'ànima: segons l'estat anímic de l'artista, un mateix paisatge pot esdevenir plàcid, inquietant o indiferent.

Ruptura amb tota norma formal o estètica, per oposició a la reglamentació neoclàssica. El creador es regeix només per la seva intuïció i sensibilitat, abandonant el racionalisme dels segles precedents i tornant a les creences irracionalistes de l'Edat Mitjana. Cada obra conté la seva pròpia llei estètica, que ha de perseguir l'originalitat per damunt de tot i la diversitat en la composició, barrejant gèneres literaris, metres i estrofes, la prosa i el vers, el còmic i el tràgic, etc.

El del geni romàntic és un concepte elaborat a Alemanya que considera el creador artístic, sobretot el poeta, com un ésser superior que està per damunt de tota regla i mesura vulgar. El geni és un rebel i un inconformista enfrontat a la societat, el qual fa de la seva pròpia vida el motor de la seva literatura i alhora fa, de la literatura, el motor de la seva vida, adoptant una posició elitista regida tan sols per la seva pròpia genialitat. Segons Schopenhauer, és propi del geni sofrir una sensibilitat exacerbada i un temperament apassionat, un ànim sovint sobreexcitat i un humor volàtil, tot plegat sota el domini persistent de la malenconia. Així, el geni tan aviat es perd en la boirina dels seus somnis com passa ràpidament a l'excitació més abrandada. D'aquesta manera, per als poetes romàntics el patiment intern és el primer indicador del geni i alhora el principal fonament de la seva creativitat artística.