El Romanticisme

Des de finals del segle XVIII s'inicien a Europa un seguit de canvis socials i econòmics que la transformaran com cap època anterior. Els més importants són la Revolució Francesa (1789), el triomf de la qual marca l'inici de l'anomenada Edat Contemporània, i la Revolució Industrial.

La Revolució Francesa propaga per tot Europa i bona part d'Amèrica (Estats Units s'havia independitzat el 1776) els seus ideals de “llibertat, igualtat i fraternitat”. La Revolució Industrial va de la mà del liberalisme econòmic i polític, del predomini de la burgesia i del sistema capitalista. A la majoria de països europeus i als Estats Units s'hi instauren règims parlamentaris. Als centres industrials calen treballadors i això ocasiona una migració cap a les ciutats. Aquests treballadors formaran el proletariat urbà. Burgesia i proletariat s'enfrontaran sovint.

Gravat alemany que representa l'execució amb guillotina de Lluís XVI el 1793, un dels esdeveniments més importants de la Revolució Francesa.

Les guerres contra Napoleó i l'exèrcit francès també faran que determinats països reivindiquin la seva identitat nacional i posin de relleu allò que els diferencia: d'aquesta manera, països com Grècia, Bèlgica o Polònia assoleixen la seva independència durant aquest període, mentre que algunes nacions, llengües i cultures que havien quedat sota l'influx de llengües més poderoses intenten “renèixer”: Catalunya i Galícia en són exemples a la Península Ibèrica, Occitània i Bretanya a França, Escòcia i Irlanda al Regne Unit. Però el Romanticisme també actuà com a aglutinador de diferències, com en els casos d'Itàlia o Alemanya, que es formaren com a estats unitaris en aquesta època. 

Pel que fa als aspectes culturals, cal destacar una més gran alfabetització que en èpoques anteriors, la qual cosa provoca un augment del nombre de lectors i, especialment, de lectores, i que comenci a desplegar-se una gran indústria editorial. És també destacable la presència de dones escriptores, segurament degut a les idees d'igualtat i al fet que s'inicia el feminisme: cal destacar que una de les primeres feministes fou Mary Wollstonecraft, mare de l'escriptora Mary Shelley. D'altra banda, la potent indústria editorial i el nou públic lector contribuiran que la literatura s'allunyi cada cop més del classicisme.

Alguns dels temes més recurrents de l'escriptor romàntic són: 

• la seva pròpia intimitat, els seus sentiments, els seus estats anímics, les seves preocupacions existencials
• la mort, els ambients sepulcrals
• el paisatge rústec, les ruïnes antigues, les altes muntanyes, el mar embravit, la selva salvatge
• els móns onírics, entresomiats
• els motius exòtics, els països orientals i nòrdics idealitzats, l'Edat Mitjana cavalleresca i trovadoresca
• la història i les llegendes nacionals
• les tradicions i costums regionals, el món popular i folclòric
• les preocupacions metafísiques, els problemes filosòfics i la filantropia
• les inquietuds polítiques i socials, el benestar de la Humanitat
• els drets dels pobles, el progrés i el futur de les nacions

Dels tres grans gèneres considerats clàssics, els escriptors romàntics van excel·lir especialment en poesia i teatre:

• La poesia assoleix el seu màxim desenvolupament gràcies a l'actitud individualista del Romanticisme, que cerca el coneixement i expressió dels sentiments més íntims, lliure de traves acadèmiques, estilístiques o socials, valorant per damunt de tot la inspiració, la fantasia i la intuïció, enfront de la reflexió, el realisme i la reglamentació.

• La narrativa cerca les passions i reaccions enèrgiques enfront de la ponderació i el conservadorisme burgès de la novel·la del segle XVIII. La fantasia i els sentiments amorosos són dos temes clau en la narrativa romàntica: la imaginació al davant del realisme, l'afectivitat al davant de l'objectivitat. D'altra banda, l'interès dels narradors romàntics pel passat idealitzat (especialment l'Edat Mitjana) els porta a conrear la novel·la històrica, com és el cas de Walter Scott. El gust dels romàntics pel misteri es reflecteix en la recreació de llegendes enigmàtiques (Bécquer).

• El teatre trenca amb les tres unitats neoclàssiques i deixa d'imitar l'antiguitat clàssica, triant temes de l'Europa medieval especialment. S'empra preferiblement el vers, o la barreja de prosa i vers. Els temes també es barregen: tràgic i còmic, popular i aristocràtic. El dramaturg romàntic sent preferència pels grans drames històrics, i sovint introdueix grans efectes escènics a les seves obres.

A Alemanya, a finals del segle XVIII, té lloc l'aparició d'un moviment que anticipava el Romanticisme. Es tracta de l'anomenat Sturm und Drang (“Tempesta i empenta”) que pren el nom d'una obra teatral. Aquest moviment cercava l'originalitat, la creació genial i l'expressió dels sentiments. És per això que és considerat el germen del romanticisme alemany.

L'obra més representativa d'aquest moviment fou Les desventures del jove Werther (1774) de Johann Wolfgang von Goethe (1749 – 1832), que tracta sobre l'amor impossible, acabat en suïcidi, del seu protagonista, Werther. L'obra tingué un gran èxit i per bé que el seu autor posteriorment no es considerà un romàntic pròpiament dit, suposà el tret de sortida del romanticisme alemany.

L'altre gran moviment que influencià el Romanticisme, al mateix temps que fou influenciat per aquest, fou l'idealisme filosòfic. Aquest fou una reacció al racionalisme que havia tingut el seu màxim desenvolupament amb Kant. Filòsofs molt influents com Fichte, Schelling o Hegel, tots ells alemanys, van tendir a valorar la intuïció subjectiva com a nou accés a la realitat per sobre de la raó.

Els poetes alemanys considerats ja plenament romàntics són Friedrich von Schiller (1759 – 1805), Fiedrich Hölderlin (1770 – 1843), Friedrich von Handerberg (Novalis) (1772 – 1801), Heinrich von Kleist i Heinrich Heine (1797 – 1856). Comentarem amb una mica més de detall els tres primers.

Schiller és l'autor de l'Oda a l'alegria, que Beethoven incorporaria a la Novena Simfonia, i de l'obra teatral Guillem Tell. Tingué una gran amistat amb Goethe i escrigué destacats assajos de pensament estètic, en els quals reivindicava, enfront de la poesia directa i objectiva neoclàssica, una poesia complexa, subjectiva i sentimental, característiques, com hem vist, fonamentals del Romanticisme.

Hölderlin, a través de la seva obra, fuig del seu món real i viatja cap a un món ideal que situa a la Grècia clàssica. A la seva novel·la epistolar Hipèrion, hi combina la nostàlgia de l'antiga Grècia, els ideals humanitaris i la intuïció de l'Absolut, expressant un desig de fusionar-s'hi i alhora una singularitat lúcida. Hölderlin considera el poeta un “portaveu”, a través del llenguatge poètic, molt més vàlid que el polític per a esdevenir conscient de les contradiccions humanes i fer-les desaparèixer en la bellesa de la creació artística. A més de novel·la, escrigué també poesia i teatre (Empèdocles).

Novalis no arribà als 30 anys però deixà per a la posteritat obres molt importants per a entendre el Romanticisme, la més important de les quals és Himnes a la nit. Estigué en contacte amb el Cercle de Jena, la ciutat on anà a estudiar dret el 1790, i del qual formaven part el filòsof Schelling o el també poeta (a part de filòsof) Schlegel. Els integrants d'aquest cercle es caracteritzaren pel seu afany de copsar l'absolut i l'infinit, cosa que no creien que es pogués fer de manera sistemàtica, sinó només a través d'una aproximació fragmentària.

El Romanticisme anglès comença segons els estudiosos amb les Lyrical Ballads (1798), publicació conjunta de William Wordsworth (1770 – 1850) i Samuel Coleridge (1772 – 1834). Són els anomenats poetes “lakistes”, pel fet que viuen a la regió de Cumberland, on hi ha llacs i les muntanyes més altes d'Anglaterra: és per això que la presència del paisatge i de la natura és constant en els poemes de les Balades. Wordsworth desenvolupà una visió panteista del món i lligà l'esperit de la natura amb una percepció desesperada d'aquest esperit, fent gala d'una sensibilitat gairebé animista. Fixeu-vos com, en el seu Pròleg a Balades líriques, parla de quin era el seu objectiu quan escrigué els seus poemes, per què va escollir un determinat tipus de personatges o com defineix la figura del poeta:

Així doncs, l'objectiu principal que em vaig proposar en aquests poemes fou escollir fets i situacions de la vida ordinària i relatar-los o descriure'ls tots, fins on fos possible, mitjançant una selecció del llenguatge que la gent utilitza a la vida real; i, al mateix temps, impregnar-los d'un cert toc d'imaginació per mitjà del qual les coses ordinàries haurien de presentar-se a l'enteniment d'una manera desacostumada.

Es va escollir, en general, camperols de classe baixa perquè en aquesta condició les passions essencials del cor troben un terreny millor on atènyer la seva maduresa, són més espontànies i utilitzen un llenguatge més pla i enèrgic.

El poeta dirigeix la seva atenció, sobretot, cap a aquest coneixement que tots els éssers humans portem en nosaltres i cap a aquestes afinitats que, sense més instrucció que la de la nostra vida diària, estem capacitats per a disfrutar. [...] És el defensor inamovible de la naturalesa humana; un defensor i protector que porta amb ell afinitat i amor a tots els llocs. Malgrat la diferència de terra i clima, de llengua i educació, de lleis i costums; malgrat les coses oblidades de manera natural i les coses eradicades amb violència, el poeta uneix, a través de la passió i el coneixement, el vast imperi de la societat humana estès per tota la terra i al llarg de tots els temps. Els objectes dels pensaments del poeta estan a qualsevol lloc; encara que els ulls i els sentits de l'ésser humà són, certament, els seus guies preferits, no obstant això anirà a qualsevol part on pugui trobar una atmosfera de sensacions en la qual es pugui elevar. La poesia és el primer i l'últim de tots els coneixements – és tan immortal com el cor de l'home.

L'altra gran figura de la primera etapa del Romanticisme anglès és William Blake (1757 – 1827). A part de poeta, també fou pintor i gravador. Tot i que no fou reconegut en vida, Blake és considerat actualment una figura clau i visionària en la història de la poesia i les arts visuals del Romanticisme. Els seus dibuixos són visions de la seva cosmogonia i els seus poemes expressions de la seva visió. Ell, Wordsworth i Coleridge són pilars totalment diversos sobre els quals se sustenta la primera generació de romàntics anglesos.

A la segona generació, molt influenciada també per aquests tres poetes, hi destaquen George Gordon Byron, conegut com a Lord Byron (1788 – 1824), Percy B. Shelley (1792 – 1822) i John Keats (1795 – 1821). Byron és considerat com el prototip de poeta romàntic per la seva vida i també per la seva obra. Després d'una vida llicenciosa, plena d'escàndols i d'amors incestuosos, va morir als 36 anys lluitant per la independència de Grècia enfront dels turcs. Escrigué una obra extensa i variada, en la qual apareixen els personatges més típics del romanticisme: pirates, diables, rebels... Entre l’any 1809 i el 1812 viatjà per la península Ibèrica, Grècia i Turquia i, en tornar, va publicar els dos primers cants del Pelegrinatge de Childe Harold, que el van convertir en un autor famós, a l'alçada de Goethe. Altres obres seves són El corsari, Don Juan, Prometeu o Cain. És en l'obra de Lord Byron on podem apreciar amb més intensitat aquells temes tan estimats pels poetes i artistes romàntics: l'obscur, l'irracional, els cementiris, la nit, les tempestes, la boira, els llocs i països exòtics...

Percy B. Shelley, com Lord Byron, marxa fora d'Anglaterra i, amb aquest i la seva dona Mary Shelley, l'autora de Frankenstein, viatgen per Europa. Alguns dels seus poemes són “Adonais”, “Himne a la bellesa”, “Mont Blanc” i “Prometeu alliberat”. Fou radical en la seva poesia i en les seves idees polítiques (les seves teories sobre economia i moralitat van influenciar Karl Marx i els seus escrits sobre resistència no violenta l'escriptor rus Tolstoi i el líder de la independència de l'Índia, Mahatma Gandhi). A diferència de la de Byron, la poesia de Shelley fou poc llegida i no assolí la fama durant el seu temps, però ben aviat després de la seva mort començà el seu gran reconeixement.

John Keats, considerat de tots tres el més actual i el més influent en la poesia posterior, fou especialment conegut per les seves Odes. Tot i que els seus poemes en general no foren gaire ben rebuts per part de la crítica contemporània de l'autor, la seva reputació va créixer després de la seva mort i, cap a finals del s. XIX, ja s'havia convertit en un dels poetes més estimats pels lectors anglesos. A diferència dels seus companys de generació, Keats era de classe social més baixa i tingué una formació acadèmica més feble que completà, però, de manera autodidacta. Tot això el durà a seguir un camí molt personal en què es barrejaran per igual elements personals amb altres de propis de l'època o manllevats de la mitologia grecollatina.

En la seva famosa oda “A la tardor”, que heu de llegir a l'Antologia de la poesia universal, hi manifesta una visió panteista i animista de la naturalesa. Les seves odes es caracteritzen per una gran imatgeria sensual. A través de l'èmfasi en imatges de la naturalesa, expressà les emocions humanes més intenses. Keats no se sentia identificat amb cap sistema religiós ni metafísic en el qual trobar una consolació transcendent; veia l'home nu i indefens enmig del camí de l'existència. Per a ell, l'únic consol possible fou la creació de bellesa i la seva percepció, i veié com a únic consol de l'home la pròpia obra. Això l'abocà a una visió tràgica de la vida, cada cop més crua, especialment des que contragué la tuberculosi, malaltia que l'acabaria portant a una mort prematura amb tan sols 25 anys.

Pel que fa a la narrativa, destaca l'escocès Walter Scott (1771 – 1832), creador de la novel·la històrica. Entre les seves moltes obres, podem trobar grans relats com Ivanhoe, Rob Roy, Quentin Durward i El pirata. Scott ens presenta una Edat Mitjana heroica i poc ajustada a la història real. Moltes de les seves obres han sigut adaptades al cinema.

També cal citar, per bé que escriuen quan el realisme ja havia començat, les tres germanes Brontë, Charlotte (1816 – 1855), Emily (1818 – 1848) i Anne (1820 – 1849), autores de novel·les d'intensa emoció, entre les quals destaca Cims borrascosos, d'Emily Brontë.

El Romanticisme francès fou més tardà que l'alemany o l'anglès. Madame de Stäel (1766 – 1817) i François-René de Chateaubriand (1768 – 1848) en són considerats els introductors. Els poetes més destacats, al seu torn, són Alphonse de Lamartine (1790 – 1869), Alfred de Musset (1810 – 1857) i Alfred de Vigny (1797 – 1863).

Però qui és considerat com a més important dels romàntics francesos és Victor Hugo (1802 – 1885), que escrigué obres poètiques (Orientals, El cant del crepuscle), teatrals (Hernani, Cromwell) i novel·les, les més conegudes de les quals són Nostra Senyora de París i Els miserables. Aquesta última, publicada quan ja tenia 60 anys, és l'obra amb més repercussió de la seva llarga carrera literària, i destil·la grans dosis d'imaginació i abundància creatives. Presenta una concepció del món “maniqueista”, és a dir, d'una forta i clara oposició entre el bé i el mal, molt pròpia de l'autor. És una digressió sobre la fraternitat humana i el progrés social, una obra humanitària que presenta un sistema social despietat com a responsable de la misèria, la injustícia i la indiferència dels seus paisans. El retrat heroic de la batalla de Waterloo i altres elements la converteixen també en una obra de marcat to èpic. Victor Hugo gaudí d'un gran èxit en vida i, si bé de jove era d'idees monàrquiques i catòliques, en la seva vellesa s'havia convertit en l'ídol de l'esquerra republicana. A la seva mort, se celebraren en honor seu uns grans funerals d'estat.

No podem deixar de comentar també la figura d'un altre escriptor francès d'aquest període de gran popularitat: Alexandre Dumas (1802 – 1870), conegut per ser l'autor de nombroses novel·les, entre les quals destaquen les molt famoses Els tres mosqueters i El comte de Montecristo.

El Romanticisme fou un període d'importància cabdal per a Itàlia ja que, sense anar més lluny, contribuí al procés de "renaixement" nacional anomenat Il Risorgimento, que tingué el seu inici el 1815 amb la fi del domini napoleònic i culminà el 1871, i suposà la reunificació política dels diversos estats de la península itàlica en un de sol.

Es considera Ugo Foscolo (1778 – 1827) el primer poeta romàntic italià. Fou també un revolucionari, que s'instal·là a Venècia i estudià a la Universitat de Pàdua. Prengué part en l'ambient polític tempestuós de l'època i adreçà una oda a Napoleó, tot esperant que aquest posés fi a l'oligarquia veneciana per a crear una república lliure. A part de la seva obra poètica, també destaca la seva novel·la Últimes cartes de Jacopo Ortis, molt inspirada en Les desventures del jove Werther de Goethe, però amb més contingut polític i amb un personatge l'extremada sensibilitat del qual acabarà conduint al suïcidi.

L'obra central del Risorgimento fou la novel·la Els promesos d'Alessandro Manzoni (1785 – 1873), imbuïda de missatge patriòtic i fonamental en el desenvolupament d'una llengua italiana moderna i unificada. Entre els seus temes hi ha la hipocresia, representada en el personatge del prelat Don Abbondio, la santedat heroica que es troba en altres sacerdots i la força indestructible de l'amor que uneix la parella protagonista, Renzo i Lucia, que han de lliurar una àrdua lluita per a poder retrobar-se i casar-se. Publicada en la seva versió definitiva el 1842, és una de les novel·les més famoses i llegides de la literatura italiana i ofereix una exploració puixant de la complexitat de la ment humana.

El poeta més valorat d'aquesta època fou Giacomo Leopardi (1798 – 1837). Nascut en una família de la petita aristocràcia romana, encara als Estats Pontificis, i amb certs problemes físics de la columna vertebral que foren responsables de la seva aparença contrafeta, tingué una infància solitària que el portà a un camí autodidacta. El seu pare li posà un preceptor, i Leopardi passà grans estones a la biblioteca familiar. El pare era molt conservador, però tot i així tenia una biblioteca amb tots els clàssics grecollatins i també els autors il·lustrats contemporanis francesos, ideològicament allunyats d'ell.

Així doncs, el jove Leopardi es familiaritza amb tot tipus de literatura i desenvolupa una de les personalitats intel·lectuals més notables de la història de la literatura. Des de la total solitud, crea una obra de riquesa cultural absoluta. Fou autor de dos grans monuments literaris: en poesia, els Cants, i en prosa, el Zibaldone, un dietari on sistematitzà les seves idees estètiques i filosòfiques. Els seus poemes són molt originals i particulars, amb estructures formals que van del més clàssic al més modern. Per bé que el públic no hi entrava fàcilment, aviat se'n va reconèixer el valor.

Amb el temps, Leopardi, educat en un cristianisme conservador, se n'allunya i desenvolupa una filosofia pròpia, tràgica com la de Keats, individualista com la de Byron, i també afirmativa de la voluntat heroica. Fou, tot i això, més obscur que Keats, ja que si en el poeta anglès la foscor solia anar acompanyada de llum, en Leopardi trobem composicions que expressen un abisme i una tenebra absoluts. 

El segle XIX pot considerar-se l'edat d'or de la literatura russa. Al començament (1790-1800) els escriptors russos van acusar la influència del moviment Sturm und Drang de les lletres alemanyes, però el romanticisme rus no assolí la maduresa fins al període ubicat entre els anys 1820-1840, amb autors d'alçada universal com ara Aleksandr S. Puixkin i Nikolai V. Gógol. 

El Romanticisme a Rússia (i el que avui és Ucraïna) va associar el que era propi i peculiar a la recuperació de l'antic esperit de comunitat popular a través de la recuperació de les velles mitologies eslaves i de tot aquell folclore que es considerà portador d'una herència històrica essencial que, a poc a poc, passà a ser valorada com irrenunciable. La recuperació de contes i llegendes esdevingué un baló d'oxígen per a la reactivació de certs valors que havien entrat en crisi. Tot això es conjugà amb una recerca intensa per mirar de trobar quines eren les veritables essències del seu art i la seva cultura. Aquest clima permeté generar un element diferencial en relació al romanticisme europeu occidental: el caràcter optimista i, amb ell, la superació de la desesperació dramàtica i de l'angoixa existencial. A partir del 1825, a més a més, s'incorpora l'element social, que cobrarà un protagonisme notable. 

Oficialment, el romanticisme rus es forjà al Cercle Arzamàs de San Petersburg entre el 1815 i el 1818, dirigit per Aleksander Puixkin, Vasili Zhukovski, Konstantin Batiushkov i Piotr Viazemski. Però com ja s'ha dit, la gran figura del moviment fou Puixkin. Aleksandr Serguèiev Puixkin (1799-1837) és considerat el poeta més important de la literatura russa i el pare de la llengua russa moderna. De jove fou desterrat a França, on va conèixer i es va familiaritzar amb les idees revolucionàries. És conegut tant pels seus grans drames, com ara Borís Godunov, com per les seves poesies sobre la història de Rússia. A més, el poble rus l’aprecia molt gràcies a les versions que va escriure sobre molts contes populars del país. En molts dels seus poemes evocà personatges de comportament marginal, com a mostra de rebuig als convencionalismes burgesos. La seva mort esdevinguda de manera tràgica, com si fos el protagonista d’una de les seves obres, va propiciar més encara la seva figura de gran autor. 

Puixkin fou pioner en l'ús de la llengua vernacla (el rus) en les seves obres, ja que els autors precedents feien servir el francès, que consideraven més culte i universal que la seva pròpia llengua. Va saber crear un estil narratiu, barreja de drama, romanç i sàtira, que des d'aleshores s'ha associat sempre a la literatura russa, i va influir poderosament en figures literàries posteriors, com ara Gógol, Dostoievski i Tolstoi, així com en els compositors Txaikovski i Mussorgski. Algunes de les seves principals obres, a part de Borís Gudonov, són El cavaller de bronze, La filla del capità, El Càucas i Un convent en el Kasbek.  

La dona de Puixkin, que després del seu matrimoni seguia tenint molts pretendents (alguns rumors hi inclouen el tsar en persona), fou el motiu de la mort de l’escriptor. El 27 de gener de 1837 va batre’s en duel amb un suposat amant de la seva dona, Georges d’Anthès; tots dos van resultar-ne ferits, i Puixkin va morir dos dies després de la baralla, a l’edat de trenta-set anys. Com a bon heroi romàntic.

Pel que fa a Nikolai Vassílievitx Gógol (1809-1852), cal dir que fou un bon amic de Puixkin, del qual rebé una influència profunda. Nascut a Soròtxintsi, de ben jove es traslladà a Sant Petersburg, on intentà fer d'actor, de pintor i d'historiador, sense èxit. Derivà cap a la literatura, tot conreant diversos registres i evolucionant des d'un incipient romanticisme fins a l'anomenat realisme crític. La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, encara que ell sempre va intentar aplicar-hi el lenitiu del sarcasme. 

Els seus treballs més importants són la novel·la o, com ell mateix ho descrivia, el poema èpic en prosa sobre l'heroi ucraïnès Taras Bulba (1835), la comèdia L'inspector general (1836), i sobretot la novel·la Les ànimes mortes (1842), un gran fresc sobre l'imperi rus encara feudal que ja truca a les portes del capitalisme. Escrigué una segona part d'aquesta novel·la, però l'acabà destruint pocs dies abans de morir. 

Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gógol». La seva influència sobre els grans narradors russos realistes (Turguènev, Tolstoi, Dostoievski) fou immensa.