El Romanticisme

El segle XIX pot considerar-se l'edat d'or de la literatura russa. Al començament (1790-1800) els escriptors russos van acusar la influència del moviment Sturm und Drang de les lletres alemanyes, però el romanticisme rus no assolí la maduresa fins al període ubicat entre els anys 1820-1840, amb autors d'alçada universal com ara Aleksandr S. Puixkin i Nikolai V. Gógol. 

El Romanticisme a Rússia (i el que avui és Ucraïna) va associar el que era propi i peculiar a la recuperació de l'antic esperit de comunitat popular a través de la recuperació de les velles mitologies eslaves i de tot aquell folclore que es considerà portador d'una herència històrica essencial que, a poc a poc, passà a ser valorada com irrenunciable. La recuperació de contes i llegendes esdevingué un baló d'oxígen per a la reactivació de certs valors que havien entrat en crisi. Tot això es conjugà amb una recerca intensa per mirar de trobar quines eren les veritables essències del seu art i la seva cultura. Aquest clima permeté generar un element diferencial en relació al romanticisme europeu occidental: el caràcter optimista i, amb ell, la superació de la desesperació dramàtica i de l'angoixa existencial. A partir del 1825, a més a més, s'incorpora l'element social, que cobrarà un protagonisme notable. 

Oficialment, el romanticisme rus es forjà al Cercle Arzamàs de San Petersburg entre el 1815 i el 1818, dirigit per Aleksander Puixkin, Vasili Zhukovski, Konstantin Batiushkov i Piotr Viazemski. Però com ja s'ha dit, la gran figura del moviment fou Puixkin. Aleksandr Serguèiev Puixkin (1799-1837) és considerat el poeta més important de la literatura russa i el pare de la llengua russa moderna. De jove fou desterrat a França, on va conèixer i es va familiaritzar amb les idees revolucionàries. És conegut tant pels seus grans drames, com ara Borís Godunov, com per les seves poesies sobre la història de Rússia. A més, el poble rus l’aprecia molt gràcies a les versions que va escriure sobre molts contes populars del país. En molts dels seus poemes evocà personatges de comportament marginal, com a mostra de rebuig als convencionalismes burgesos. La seva mort esdevinguda de manera tràgica, com si fos el protagonista d’una de les seves obres, va propiciar més encara la seva figura de gran autor. 

Puixkin fou pioner en l'ús de la llengua vernacla (el rus) en les seves obres, ja que els autors precedents feien servir el francès, que consideraven més culte i universal que la seva pròpia llengua. Va saber crear un estil narratiu, barreja de drama, romanç i sàtira, que des d'aleshores s'ha associat sempre a la literatura russa, i va influir poderosament en figures literàries posteriors, com ara Gógol, Dostoievski i Tolstoi, així com en els compositors Txaikovski i Mussorgski. Algunes de les seves principals obres, a part de Borís Gudonov, són El cavaller de bronze, La filla del capità, El Càucas i Un convent en el Kasbek.  

La dona de Puixkin, que després del seu matrimoni seguia tenint molts pretendents (alguns rumors hi inclouen el tsar en persona), fou el motiu de la mort de l’escriptor. El 27 de gener de 1837 va batre’s en duel amb un suposat amant de la seva dona, Georges d’Anthès; tots dos van resultar-ne ferits, i Puixkin va morir dos dies després de la baralla, a l’edat de trenta-set anys. Com a bon heroi romàntic.

Pel que fa a Nikolai Vassílievitx Gógol (1809-1852), cal dir que fou un bon amic de Puixkin, del qual rebé una influència profunda. Nascut a Soròtxintsi, de ben jove es traslladà a Sant Petersburg, on intentà fer d'actor, de pintor i d'historiador, sense èxit. Derivà cap a la literatura, tot conreant diversos registres i evolucionant des d'un incipient romanticisme fins a l'anomenat realisme crític. La seva obra està amarada de pessimisme i de tortura pel sentiment del pecat, encara que ell sempre va intentar aplicar-hi el lenitiu del sarcasme. 

Els seus treballs més importants són la novel·la o, com ell mateix ho descrivia, el poema èpic en prosa sobre l'heroi ucraïnès Taras Bulba (1835), la comèdia L'inspector general (1836), i sobretot la novel·la Les ànimes mortes (1842), un gran fresc sobre l'imperi rus encara feudal que ja truca a les portes del capitalisme. Escrigué una segona part d'aquesta novel·la, però l'acabà destruint pocs dies abans de morir. 

Si Puixkin és considerat el més gran poeta rus, Gógol és reconegut com el primer gran narrador de Rússia. Segons la sentència d'Eugène-Melchior de Vogüé, erròniament atribuïda a Dostoievski: «Tots nosaltres hem sortit del capot de Gógol». La seva influència sobre els grans narradors russos realistes (Turguènev, Tolstoi, Dostoievski) fou immensa.