El Romanticisme

El Romanticisme fou un període d'importància cabdal per a Itàlia ja que, sense anar més lluny, contribuí al procés de "renaixement" nacional anomenat Il Risorgimento, que tingué el seu inici el 1815 amb la fi del domini napoleònic i culminà el 1871, i suposà la reunificació política dels diversos estats de la península itàlica en un de sol.

Es considera Ugo Foscolo (1778 – 1827) el primer poeta romàntic italià. Fou també un revolucionari, que s'instal·là a Venècia i estudià a la Universitat de Pàdua. Prengué part en l'ambient polític tempestuós de l'època i adreçà una oda a Napoleó, tot esperant que aquest posés fi a l'oligarquia veneciana per a crear una república lliure. A part de la seva obra poètica, també destaca la seva novel·la Últimes cartes de Jacopo Ortis, molt inspirada en Les desventures del jove Werther de Goethe, però amb més contingut polític i amb un personatge l'extremada sensibilitat del qual acabarà conduint al suïcidi.

L'obra central del Risorgimento fou la novel·la Els promesos d'Alessandro Manzoni (1785 – 1873), imbuïda de missatge patriòtic i fonamental en el desenvolupament d'una llengua italiana moderna i unificada. Entre els seus temes hi ha la hipocresia, representada en el personatge del prelat Don Abbondio, la santedat heroica que es troba en altres sacerdots i la força indestructible de l'amor que uneix la parella protagonista, Renzo i Lucia, que han de lliurar una àrdua lluita per a poder retrobar-se i casar-se. Publicada en la seva versió definitiva el 1842, és una de les novel·les més famoses i llegides de la literatura italiana i ofereix una exploració puixant de la complexitat de la ment humana.

El poeta més valorat d'aquesta època fou Giacomo Leopardi (1798 – 1837). Nascut en una família de la petita aristocràcia romana, encara als Estats Pontificis, i amb certs problemes físics de la columna vertebral que foren responsables de la seva aparença contrafeta, tingué una infància solitària que el portà a un camí autodidacta. El seu pare li posà un preceptor, i Leopardi passà grans estones a la biblioteca familiar. El pare era molt conservador, però tot i així tenia una biblioteca amb tots els clàssics grecollatins i també els autors il·lustrats contemporanis francesos, ideològicament allunyats d'ell.

Així doncs, el jove Leopardi es familiaritza amb tot tipus de literatura i desenvolupa una de les personalitats intel·lectuals més notables de la història de la literatura. Des de la total solitud, crea una obra de riquesa cultural absoluta. Fou autor de dos grans monuments literaris: en poesia, els Cants, i en prosa, el Zibaldone, un dietari on sistematitzà les seves idees estètiques i filosòfiques. Els seus poemes són molt originals i particulars, amb estructures formals que van del més clàssic al més modern. Per bé que el públic no hi entrava fàcilment, aviat se'n va reconèixer el valor.

Amb el temps, Leopardi, educat en un cristianisme conservador, se n'allunya i desenvolupa una filosofia pròpia, tràgica com la de Keats, individualista com la de Byron, i també afirmativa de la voluntat heroica. Fou, tot i això, més obscur que Keats, ja que si en el poeta anglès la foscor solia anar acompanyada de llum, en Leopardi trobem composicions que expressen un abisme i una tenebra absoluts.