El Romanticisme

El Romanticisme anglès comença segons els estudiosos amb les Lyrical Ballads (1798), publicació conjunta de William Wordsworth (1770 – 1850) i Samuel Coleridge (1772 – 1834). Són els anomenats poetes “lakistes”, pel fet que viuen a la regió de Cumberland, on hi ha llacs i les muntanyes més altes d'Anglaterra: és per això que la presència del paisatge i de la natura és constant en els poemes de les Balades. Wordsworth desenvolupà una visió panteista del món i lligà l'esperit de la natura amb una percepció desesperada d'aquest esperit, fent gala d'una sensibilitat gairebé animista. Fixeu-vos com, en el seu Pròleg a Balades líriques, parla de quin era el seu objectiu quan escrigué els seus poemes, per què va escollir un determinat tipus de personatges o com defineix la figura del poeta:

Així doncs, l'objectiu principal que em vaig proposar en aquests poemes fou escollir fets i situacions de la vida ordinària i relatar-los o descriure'ls tots, fins on fos possible, mitjançant una selecció del llenguatge que la gent utilitza a la vida real; i, al mateix temps, impregnar-los d'un cert toc d'imaginació per mitjà del qual les coses ordinàries haurien de presentar-se a l'enteniment d'una manera desacostumada.

Es va escollir, en general, camperols de classe baixa perquè en aquesta condició les passions essencials del cor troben un terreny millor on atènyer la seva maduresa, són més espontànies i utilitzen un llenguatge més pla i enèrgic.

El poeta dirigeix la seva atenció, sobretot, cap a aquest coneixement que tots els éssers humans portem en nosaltres i cap a aquestes afinitats que, sense més instrucció que la de la nostra vida diària, estem capacitats per a disfrutar. [...] És el defensor inamovible de la naturalesa humana; un defensor i protector que porta amb ell afinitat i amor a tots els llocs. Malgrat la diferència de terra i clima, de llengua i educació, de lleis i costums; malgrat les coses oblidades de manera natural i les coses eradicades amb violència, el poeta uneix, a través de la passió i el coneixement, el vast imperi de la societat humana estès per tota la terra i al llarg de tots els temps. Els objectes dels pensaments del poeta estan a qualsevol lloc; encara que els ulls i els sentits de l'ésser humà són, certament, els seus guies preferits, no obstant això anirà a qualsevol part on pugui trobar una atmosfera de sensacions en la qual es pugui elevar. La poesia és el primer i l'últim de tots els coneixements – és tan immortal com el cor de l'home.

L'altra gran figura de la primera etapa del Romanticisme anglès és William Blake (1757 – 1827). A part de poeta, també fou pintor i gravador. Tot i que no fou reconegut en vida, Blake és considerat actualment una figura clau i visionària en la història de la poesia i les arts visuals del Romanticisme. Els seus dibuixos són visions de la seva cosmogonia i els seus poemes expressions de la seva visió. Ell, Wordsworth i Coleridge són pilars totalment diversos sobre els quals se sustenta la primera generació de romàntics anglesos.

A la segona generació, molt influenciada també per aquests tres poetes, hi destaquen George Gordon Byron, conegut com a Lord Byron (1788 – 1824), Percy B. Shelley (1792 – 1822) i John Keats (1795 – 1821). Byron és considerat com el prototip de poeta romàntic per la seva vida i també per la seva obra. Després d'una vida llicenciosa, plena d'escàndols i d'amors incestuosos, va morir als 36 anys lluitant per la independència de Grècia enfront dels turcs. Escrigué una obra extensa i variada, en la qual apareixen els personatges més típics del romanticisme: pirates, diables, rebels... Entre l’any 1809 i el 1812 viatjà per la península Ibèrica, Grècia i Turquia i, en tornar, va publicar els dos primers cants del Pelegrinatge de Childe Harold, que el van convertir en un autor famós, a l'alçada de Goethe. Altres obres seves són El corsari, Don Juan, Prometeu o Cain. És en l'obra de Lord Byron on podem apreciar amb més intensitat aquells temes tan estimats pels poetes i artistes romàntics: l'obscur, l'irracional, els cementiris, la nit, les tempestes, la boira, els llocs i països exòtics...

Percy B. Shelley, com Lord Byron, marxa fora d'Anglaterra i, amb aquest i la seva dona Mary Shelley, l'autora de Frankenstein, viatgen per Europa. Alguns dels seus poemes són “Adonais”, “Himne a la bellesa”, “Mont Blanc” i “Prometeu alliberat”. Fou radical en la seva poesia i en les seves idees polítiques (les seves teories sobre economia i moralitat van influenciar Karl Marx i els seus escrits sobre resistència no violenta l'escriptor rus Tolstoi i el líder de la independència de l'Índia, Mahatma Gandhi). A diferència de la de Byron, la poesia de Shelley fou poc llegida i no assolí la fama durant el seu temps, però ben aviat després de la seva mort començà el seu gran reconeixement.

John Keats, considerat de tots tres el més actual i el més influent en la poesia posterior, fou especialment conegut per les seves Odes. Tot i que els seus poemes en general no foren gaire ben rebuts per part de la crítica contemporània de l'autor, la seva reputació va créixer després de la seva mort i, cap a finals del s. XIX, ja s'havia convertit en un dels poetes més estimats pels lectors anglesos. A diferència dels seus companys de generació, Keats era de classe social més baixa i tingué una formació acadèmica més feble que completà, però, de manera autodidacta. Tot això el durà a seguir un camí molt personal en què es barrejaran per igual elements personals amb altres de propis de l'època o manllevats de la mitologia grecollatina.

En la seva famosa oda “A la tardor”, que heu de llegir a l'Antologia de la poesia universal, hi manifesta una visió panteista i animista de la naturalesa. Les seves odes es caracteritzen per una gran imatgeria sensual. A través de l'èmfasi en imatges de la naturalesa, expressà les emocions humanes més intenses. Keats no se sentia identificat amb cap sistema religiós ni metafísic en el qual trobar una consolació transcendent; veia l'home nu i indefens enmig del camí de l'existència. Per a ell, l'únic consol possible fou la creació de bellesa i la seva percepció, i veié com a únic consol de l'home la pròpia obra. Això l'abocà a una visió tràgica de la vida, cada cop més crua, especialment des que contragué la tuberculosi, malaltia que l'acabaria portant a una mort prematura amb tan sols 25 anys.

Pel que fa a la narrativa, destaca l'escocès Walter Scott (1771 – 1832), creador de la novel·la històrica. Entre les seves moltes obres, podem trobar grans relats com Ivanhoe, Rob Roy, Quentin Durward i El pirata. Scott ens presenta una Edat Mitjana heroica i poc ajustada a la història real. Moltes de les seves obres han sigut adaptades al cinema.

També cal citar, per bé que escriuen quan el realisme ja havia començat, les tres germanes Brontë, Charlotte (1816 – 1855), Emily (1818 – 1848) i Anne (1820 – 1849), autores de novel·les d'intensa emoció, entre les quals destaca Cims borrascosos, d'Emily Brontë.