El Romanticisme

A Alemanya, a finals del segle XVIII, té lloc l'aparició d'un moviment que anticipava el Romanticisme. Es tracta de l'anomenat Sturm und Drang (“Tempesta i empenta”) que pren el nom d'una obra teatral. Aquest moviment cercava l'originalitat, la creació genial i l'expressió dels sentiments. És per això que és considerat el germen del romanticisme alemany.

L'obra més representativa d'aquest moviment fou Les desventures del jove Werther (1774) de Johann Wolfgang von Goethe (1749 – 1832), que tracta sobre l'amor impossible, acabat en suïcidi, del seu protagonista, Werther. L'obra tingué un gran èxit i per bé que el seu autor posteriorment no es considerà un romàntic pròpiament dit, suposà el tret de sortida del romanticisme alemany.

L'altre gran moviment que influencià el Romanticisme, al mateix temps que fou influenciat per aquest, fou l'idealisme filosòfic. Aquest fou una reacció al racionalisme que havia tingut el seu màxim desenvolupament amb Kant. Filòsofs molt influents com Fichte, Schelling o Hegel, tots ells alemanys, van tendir a valorar la intuïció subjectiva com a nou accés a la realitat per sobre de la raó.

Els poetes alemanys considerats ja plenament romàntics són Friedrich von Schiller (1759 – 1805), Fiedrich Hölderlin (1770 – 1843), Friedrich von Handerberg (Novalis) (1772 – 1801), Heinrich von Kleist i Heinrich Heine (1797 – 1856). Comentarem amb una mica més de detall els tres primers.

Schiller és l'autor de l'Oda a l'alegria, que Beethoven incorporaria a la Novena Simfonia, i de l'obra teatral Guillem Tell. Tingué una gran amistat amb Goethe i escrigué destacats assajos de pensament estètic, en els quals reivindicava, enfront de la poesia directa i objectiva neoclàssica, una poesia complexa, subjectiva i sentimental, característiques, com hem vist, fonamentals del Romanticisme.

Hölderlin, a través de la seva obra, fuig del seu món real i viatja cap a un món ideal que situa a la Grècia clàssica. A la seva novel·la epistolar Hipèrion, hi combina la nostàlgia de l'antiga Grècia, els ideals humanitaris i la intuïció de l'Absolut, expressant un desig de fusionar-s'hi i alhora una singularitat lúcida. Hölderlin considera el poeta un “portaveu”, a través del llenguatge poètic, molt més vàlid que el polític per a esdevenir conscient de les contradiccions humanes i fer-les desaparèixer en la bellesa de la creació artística. A més de novel·la, escrigué també poesia i teatre (Empèdocles).

Novalis no arribà als 30 anys però deixà per a la posteritat obres molt importants per a entendre el Romanticisme, la més important de les quals és Himnes a la nit. Estigué en contacte amb el Cercle de Jena, la ciutat on anà a estudiar dret el 1790, i del qual formaven part el filòsof Schelling o el també poeta (a part de filòsof) Schlegel. Els integrants d'aquest cercle es caracteritzaren pel seu afany de copsar l'absolut i l'infinit, cosa que no creien que es pogués fer de manera sistemàtica, sinó només a través d'una aproximació fragmentària.