"Frankenstein" de Mary Shelley (1)
.
6. El creador i el seu monstre
Fruit de la seva època, Frankenstein és una obra que il·lustra l'esperit romàntic en la majoria dels seus aspectes. La figura del jove investigador És especialment important observar la figura del jove investigador, del jove Víctor Frankenstein, que encarna perfectament els ideals romàntics. Entre altres cal destacar: 1. L’individualisme enfront la Il·lustració. El bussejar interior per buscar les pròpies emocions. El gust per la nit i la soledat.
2. El desig de plenitud i infinit. I, alhora, el sentit de desconcert i d’abisme interior en què viurà. 3. La imaginació i les emocions per damunt de la raó, tot i que aquesta no s’abandona mai del tot (el protagonista és un científic, cal no oblidar-ho). 4. Un sentiment d’insatisfacció constant no definida que porta a la malenconia i a un estat depressiu. 5. La idea del creador artístic com a geni, mèdium i visionari, capaç de transformar la realitat que sorgeix de la Revolució francesa. 6. I encara, la importància de la natura, amb qui l'artista romàntic vol establir una nova relació. A Frankenstein, la natura és descrita en tota la seva esplendor i força: les muntanyes, els boscos, els viatges al Pol nord. La mateixa font de vida, recordem-ho, prové de la natura. També, però, es desenvolupa en el sentit filosòfic i religiós: lligat a la idea que la natura és sagrada i en ella s’hi pot trobar la idea de Déu: una idea derivada del panteisme (doctrina filosòfica segons la qual l'Univers, la naturalesa i Déu són equivalents).
La relació entre creador i criatura creada Víctor Frankenstein és descrit com un jove molt ben educat, que porta la seva investigació endavant seguint les idees de progrés i de fraternitat, pròpies de la Revolució francesa. Aviat, però, se'l veu immers en un projecte que conté elements perillosos, que trenca les convencions i posa en discussió elements ètics: ¿és bo buscar artificialment la creació d'un ésser viu? Això el durà a tot un seguit de contradiccions. Primer s'endinsa en un món obscur, secret. Si guanya serà igual que Déu i el seu triomf el farà l'home més conegut i famós de la Terra. Però després d'aconseguir el seu objectiu en el capítol quart, el jove ja no és capaç d'enfrontar-se a la seva pròpia creació: enlloc de la bellesa que perseguia ha creat l'horror i la lletjor personificada. Un monstre. En principi no coneix la naturalesa de l'ésser creat perquè l'abandona. No és fins que li van arribant, una per una, les terribles conseqüències, els diversos crims que comet la seva criatura, que com un mirall en el que no s'hi vol veure reflectit, s'adona de la maldat que també conté la seva obra. Un dels aspectes més destacables en la relació entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és el procés que humanitza el monstre, capaç d'estimar i de sofrir, de tenir bons sentiments, amb voluntat de relacionar-se i ser feliç. Mentre que el científic esdevé un ésser turmentat i insensible, incapaç de cap acció positiva, ni de salvar els seus éssers més estimats. Un fet que potser hagués pogut aconseguir amb una altra actuació, però que l'arrossega a la pròpia destrucció. La figura del monstre: el simbolisme del mal i la seva evolució La figura del monstre esdevé el pol oposat a tot el que és positiu. S'inicia en la imatge de repulsa que genera el seu físic: la seva deformitat per l'alçada, un gegant, i pels trets de la seva cara i una mirada aquosa i groguenca que cap mortal pot resistir. En sentir-se refusat s'alça contra tot el gènere humà. Aquest joc entre el savi foll i la seva criatura també es troba en altres obres del segle XIX. Si tenim en compte que el monstre encarna la figura del mal, del diable, la seva actitud és comparable al joc que el savi Faust fa amb el mateix diable (de l'obra Faust de Goethe); o el que es descriu en una obra magnífica i posterior: El retrat de Dorian Grey, d'Oscar Wilde; o la creació, també més tardana, de L'estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson i de L'illa del Doctor Moreau, de H. G. Wells, per citar-ne només uns quants. En qualsevol cas, al llarg dels segles XIX i XX el simbolisme d'allò monstruós es desenvolupa en dues clares tendències literàries.
En totes aquestes obres, el monstruós és definit com allò incomprensible, inexpressable i alhora esgarrifós. Antigament, un monstruum (en llatí) era un avís, un advertiment que enviaven al món les forces sobrenaturals. És per això que ha esdevingut un mite clau del nostre inconscient col·lectiu. |
