"Frankenstein" de Mary Shelley (1)

Els inicis de la reivindicació dels drets de les dones

A més d'iniciar els relats sobre monstres que evolucionaran cap a la ciència ficció, Mary Shelley és la pionera de la narrativa escrita per dones. És molt destacable que Mary Shelley fos filla de l'activista feminista Mary Wollstonecraft (1758-1797), que havia exercit amb determinació el seu dret d’escriure. Amb títols com la Vindicació dels drets de la dona (1792), va començar a reflexionar sobre la situació d'alienació de la dona en la societat i a expressar la necessitat de guanyar espais de llibertat, de reconeixement i d'igualtat al costat dels homes. Inicia, doncs, la reflexió i les reivindicacions del pensament feminista que prendran molta força al llarg del segle XIX i XX. A Vindicació dels drets de la dona escriu: «Ja és hora que es faci una revolució en els costums femenins, ja és hora de retornar a les dones la seva dignitat perduda, i que contribueixin com a membres de l’espècie humana a la reforma del món canviant elles mateixes.»

El feminisme havia nascut amb força al segle XIX a Nord-Amèrica (lligat a la lluita pel reconeixement dels drets dels negres) i a la Gran Bretanya. És al llarg del segle XIX que s'aconsegueixen de superar els obstacles d'una societat que no estava disposada a acceptar-les en els cercles intel·lectuals, però finalment es van aconseguir els drets de les dones —ni que sigui sobre el paper— en les societat europees més avançades. Com a la resta d'Europa, la moral victoriana d'aquell moment havia establert una forta dicotomia segons la qual els homes s'havien de dedicar a l'esfera pública (negocis, política...) i les dones a l'esfera privada (la cura de la casa i els fills).

Les feministes exigien el sufragi universal, és a dir el dret a vot, per això se les anomenava «sufragistes». A Gran Bretanya van ser especialment actives. Demanaven viure emancipades sense les traves que la llei imposava. Van prendre el carrer per fer sentir la seva postura i van manifestar-se en el Parlament anglès. Fruit de les manifestacions, algunes feministes angleses van anar a presó i van fer vaga de fam. Són els casos, per exemple, de Millicent Garret o Emmeline Pankhurst, fundadora de la Women’s Social and Political Union (1903), a Londres i Manchester.

La primera generació d'escriptores a Gran Bretanya

Però, abans de les manifestacions generals de finals de segle XIX, l'emancipació de la dona va venir a través de l'escriptura. De la mateixa generació que Mary Shelley, trobem autores com Ann Radcliffe (1764 – 1823) i sobretot la gran Jane Austen (1775 – 1817), una de les novel·listes més importants de tots els temps. La següent generació està formada per Emily Brontë (1818 – 1848), autora de la coneguda novel·la «Cims borrascosos» (Wuthering Heights), i les seves germanes, Anne i Charlotte Brontë. Totes elles, escriptores que van haver de lluitar contra una societat que recloïa la dona en la domesticitat de la casa, el matrimoni i la maternitat. 

Per superar la censura social establerta, sovint, les dones escriptores s'amagaven sota un pseudònim masculí. En són exemple les germanes Brontë (Emily, posem per cas, va publicar «Cims borrascosos» amb el nom d'Ellis Bell), però també George Eliot a Anglaterra, George Sand a França, Fernán Caballero en la literatura espanyola o Víctor Català en la catalana.

Mary Shelley (Londres, 1797 - 1851)

El seu nom de pila era Mary Godwin Wollstonecraft. Era filla del polític William Godwin i de l'activista feminista Mary Wollstonecraft, autora avui coneguda per La vindicació dels drets de la dona (1792), primer tractat feminista que defensava els drets de la dona en paral·lel al que havien aconseguit els homes després de la Revolució Francesa. També va escriure novel·les, tractats de filosofia i llibres de literatura infantil. Mary gairebé no va conèixer la seva mare, que va morir poc després del seu naixement. Durant la infantesa va viure a casa del seu pare, que es va tornar a casar, però a diferència de les seves germanastres no li van donar cap tipus d'educació reglada, tot i així, poetes com Coleridge i Wordsworth freqüentaven la casa i va tenir accés a l'àmplia biblioteca del seu pare. Des de petita va destacar per la seva viva imaginació que ja traslladava a l'escriptura d'històries i poemes.

Entre 1812 i 1814 visita Escòcia en diferents ocasions i coneix al poeta Percy Bysshe Shelley, que era alumne del seu pare i en aquell moment estava casat. Aviat inicien una relació que disgusta el pare de Mary. Tot i així, els dos joves es prometen amor etern davant la tomba de Mary Wollstonecraft i s'escapen de Gran Bretanya. Durant uns mesos viatgen per tota Europa. El 1815 té una filla que mor al cap  de pocs dies. Va ser a Ginebra on es reuniren amb Lord Byron i la seva parella Jane Clairmont que també havien deixat Anglaterra i com un entreteniment es proposen que cadascú escrigui una història de fets sobrenaturals, que finalment sols escriu Mary, com explica en el Prefaci a Frankenstein.

L'any 1816 Mary i Percy es casen un cop desapareguda la primera dona de Percy. Mary explica la seva aventura europea a History of a Six Weeks's Tour (1817) i continua treballant en la famosa història del monstre Frankenstein, que publica anònimament l'any següent i que va tenir un gran èxit. Molts van pensar que l'havia escrit Percy perquè n'havia fet el pròleg i s'havia encarregat de l'edició.

Immediatament la parella se'n va a viure a Itàlia amb els seus dos fills per reunir-se amb Lord Byron i Jane. El seu matrimoni va ser atzarós i ple d'infidelitats i escàndols. A més a més, sols un dels tres  fills que va tenir va arribar a l'edat adulta. El juny de 1822, però, Percy Shelley va morir en un naufragi al golf de la Spezia (Itàlia). Abans d'incinerar-lo, Mary li fa extreure el cor i el guarda entre les pàgines d'una obra del seu marit. Cal recordar que Shelley va ser un poeta bohemi i revolucionari molt actiu en la seva curta vida (morí als 32 anys d'edat). Defensava idees molt modernes per l'època: l'amor lliure, el feminisme, la vida comunitària i el règim vegetarià, idees que van topar amb la seva família i amb la societat anglesa del moment. Especialment important va ser la seva relació amb els poetes romàntics: Byron  i Keats.

En quedar-se vídua als 24 anys, Mary Shelley escriu diverses novel·les per mantenir-se a ella i al seu fill, algunes de ciència ficció com The Last Man (1826). També es va dedicar a promoure l'obra del seu marit i a guanyar-se l'honorabilitat de la societat.

Mary Shelley va morir de càncer de pit el 1851 als 53 anys d'edat. També cal tenir present que no és fins als anys 50 del segle XX que no es publica per primera vegada la seva novel·la Mathilda (1819).

De la història de terror a la reflexió sobre l'home, la creació i el monstruós

El 1816 Mary i Percy B. Shelley, dos joves escriptors que havien fugit del control de les seves respectives famílies, viatgen per Europa i es reuneixen a Ginebra (Suïssa) amb Claire Clairmont —germanastra de Mary— llavors amant del poeta Lord Byron, que també hi era, Matthew G. Lewis (autor de la novel·la de terror gòtic El monjo) i John William Polidori, que era el metge de Byron i el seu secretari personal. L'estiu de 1816 tots aquests personatges s'apleguen a la Villa Diodati, a Cologny, vora el llac Leman. La Villa Diodati era considerada com un indret culturalment sagrat, on hi havien residit escriptors com ara Milton, Rousseau i Voltaire.

Junts es dediquen a llegir-se històries de terror alemanyes, molt de moda en aquells anys. Va ser Lord Byron qui va suggerir que cadascú d'ells n'escrivís una, però com explica Mary Shelley en el Prefaci a Frankenstein, tan sols ella va acabar la història. Tenia 20 anys. 

(En realitat, Polidori també hi va escriure la seva novel·la El vampir, on el personatge principal, Lord Ruthven, un vampir aristòcrata i seductor de mirada indiferent, era de fet un retrat de Byron). 

Escriu M. Shelley en el Prefaci a la 3a edició de Frankenstein (1831):

La ciència. Experiments amb cadàvers

Frankenstein o El Prometeu modern es va publicar anònimament el 1818 i de seguida va tenir un gran èxit. Més endavant, el 1831 Mary en va fer una versió força modificada que perd la frescor de l'escriptura del 1818 —que és la que llegim avui— però, en canvi, dóna explicacions sobre aspectes de l'obra, com el fet que la nit que es va concebre el relat la conversa entre els quatre joves romàntics era el galvanisme de Luigi Galvani. Aquest científic sostenia que els cossos estaven dotats d'un fluid elèctric, produït pel cervell, conduït pels nervis i emmagatzemat als músculs.

Els defensors d'aquesta teoria creien que amb l'electricitat es podrien guarir malalties i fins i tot alguns van defensar la idea que s'hi podria reanimar un cos mort.

El 1803 Giovanni Aldini, nebot de Galvani, va fer un experiment que s'acosta molt al que explica Víctor Frankenstein a la novel·la de Mary Shelley: va aplicar corrent elèctric al cadàver d'un criminal ajusticiat. Anys més tard se'n van fer altres (d'experiments similars).

D'altra banda, Mary Shelley també explicava que la nit que va iniciar la novel·la havia quedat impressionada per la discussió que Shelley i Byron havien tingut sobre un experiment d'Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin. Aquests experiments es produïen amb freqüència entre els investigadors. Percy Shelley els havia presenciat quan va ser a la Universitat d'Eton. En sessions molt concorregudes s'intentava reanimar cossos morts. Així, doncs, la història es basa en la investigació més avançada del segle XIX: la biologia evolucionista.

Tampoc es pot oblidar la preocupació existent en aquella època per obrir una ruta marítima a través del Pol nord per arribar al Pacífic Nord i millorar les comunicacions. 

A la novel·la, Shelley mostra com Víctor Frankenstein, el creador, que tant havia desitjat produir un ésser capaç de redimir la humanitat, abandona la criatura monstruosa gairebé a l’instant mateix d’haver-li donat vida. La frustració d’aquesta davant el rebuig del seu progenitor és allò que mou el seu desig de venjança. Però, abans de fer aquest pas i començar a causar el terror entre la població, tal com s'explica per primera vegada en el capítol 6 de la novel·la, la criatura abandonada s'esforça per educar-se. Segurament, amb el tràgic destí de l’ésser artificial, l’escriptora està revisant els postulats il·lustrats dels seus pares, William Godwin i Mary Wollstonecraft. De fet, Mary Shelley es va sentir sempre «abandonada» pel que fa a la seva educació. El pare, William Godwin, escriptor i defensor de l’anarquisme individualista, no va seguir els preceptes que la seva dona, Mary Wollstonecraft, havia defensat per a l’educació en igualtat de nens i nenes. Així i tot, Mary Shelley va tenir accés a l’àmplia biblioteca de casa i allà s'hi va poder instruir de forma autodidacta.

El desencant il·lustrat

A la novel·la, tant la criatura com el creador s’emmirallen en la Il·lustració del segle XVIII. Així, tots dos descobreixen que, lluny d’haver assolit el projecte alliberador dels il·lustrats, l’un (el monstre) no pot defugir la seva irremeiable falta d’humanitat i l’altre (Víctor), aviat s'adona que ha creat una aberració artificial. L’abandó afectiu i educatiu del pare, possiblement alimentà en la futura autora de Frankenstein un sentiment de desengany davant la inconsistència dels grans principis teòrics i la seva posada en pràctica.

La creació d'un ésser artificial: el Paradís perdut de Milton i el diable en el Gènesi i el mite de Prometeu

El plantejament de l'obra de Frankenstein —la creació d'un ésser artificial, però similar a un home— porta directament a un dels temes universals de la humanitat, és a dir: a la creació de la vida, un dels desitjos humans que s'endinsa en la nit dels temps. 

Al segle XVII va ser l'escriptor britànic John Milton qui va reviure el mite en el seu poema èpic El Paradís perdut (1667). L'obra inclou la rebel·lió de Satanàs i l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís. Després d'haver estat derrotats i expulsats a l'infern, tots els àngels caiguts es reuneixen al Pandemònium. Allí, els dimonis debaten sobre el camí a seguir, i Llucifer s'erigeix com a líder i es presenta com a voluntari per pervertir la creació que Déu acaba de fer. Cal recordar que Frankenstein s'inicia amb una citació del poema èpic de Milton que posa en relació el monstre creat amb la tradició, començant des del Gènesi de l'Antic Testament:

Aquest és el fragment en què Adam es lamenta de l’expulsió del Paradís davant del seu creador. Adam, que som cadascun de nosaltres, s’atreveix a enfrontar-se al seu demiürg com un heroi romàntic que fuig de la visió cristiana de Déu. Satanàs hi apareix com un personatge tràgic, que encarna el mal però que respon als seus desitjos: són l'orgull i les ànsies d'independència que el porten a la revolta, més que un desig de fer mal intrínsec (com proven els seus dubtes abans de sucumbir a la temptació d'Eva). Satanàs (o Llucifer) destaca pel seu carisma, en la línia que va des del Barroc fins al Romanticisme, de presentar el dimoni com un ésser ambigu i atractiu. És, doncs, el precedent dels «dolents atractius» dels segles XIX I XX, presents tant en la literatura com en el cinema.

Per la seva banda, en el Gènesi bíblic es descriuen els dimonis com a àngels caiguts que han volgut ser com Déu, encarnar-lo, suplantar-lo. Cal tenir present que al llarg de la novel·la de Mary Shelley, la criatura monstruosa és anomenada freqüentment «diable» o «dimoni» pel seu creador. En la religió cristiana, el diable encarna la figura del mal, un ésser que recull tots els aspectes negatius contra els quals cal lluitar. 

En el relat bíblic, Adam encarna la voluntat de l'home de ser Déu, de suplantar-lo. Aquesta voluntat de creació l'equipara a Prometeu, un dels dotze titans de la mitologia grega a qui s'atribueix la creació de l'espècie humana després d'enfrontar-se a Zeus. També se'l lliga al foc, un element de la natura, important a la novel·la i que contrasta amb els gels i les neus del Pol nord que s'hi descriuen —i que inflamaven la imaginació dels autors perquè, de fet, no serien descoberts fins al 1926 per l'explorador noruec Roald Amundsen.

En la mitologia grega, és Prometeu el personatge que encarna la voluntat de crear l'home del fang. En la Teogonia d'Hesíode (s. VII a.C.), Prometeu, fill de titans, s'atreveix a disputar el poder legítim de Zeus i crea l'home. Zeus, però, se'n venjarà i el privarà del foc. Amb la intenció d'ajudar els homes, Prometeu havia robat el foc als déus, el va amagar dins d'una canya buida i el va donar als humans. Zeus es va enfurir tant que va ordenar un doble càstig: un per a Prometeu i un altre per als homes. Consulteu: El mite de Prometeu. Aquest és un element important a Frankenstein perquè la criatura monstruosa en descobreix les qualitats (escalfar-se, cuinar...), però al final el farà servir per destruir la cabana dels seus benefactors.

L'individualisme, el geni: temes propis del Romanticisme

D'altra banda, Víctor Frankenstein esdevé un savi boig, dominat per la passió per la ciència. Aquest element manté un lligam directe amb el Faust (1790-1808) de Goethe, obra escrita pocs anys abans, en què la vida, l'amor i la creació es viuen al límit i es confonen amb la destrucció.

Així, doncs, Frankenstein tracta alguns dels elements centrals del Romanticisme:

• La voluntat de suplantar Déu i crear un ésser del no res.
• L'individualisme i la idea de l'artista com a geni creador.
• La idea d'un dimoni de naturalesa ambígua, en part bo en part dolent, un personatge digne de pietat i capaç de despertar empatia, en la línia d'altres criatures turmentades com el Manfred i el Caïm de Lord Byron, o —gairebé un segle més tard— el Dràcula de Bram Stoker (1897). 

En aquest sentit, el protagonista de la novel·la, Víctor Frankenstein, presenta molts trets biogràfics i experiències intel·lectuals coincidents amb Percy B. Shelley. Com ell, estudia a la Universitat alemanya d'Ingolstadt, famosa pels seus avenços en medicina. I és a Ingolstadt on Víctor abandona les velles teories de Paracels i Agripa per adoptar-ne les més avançades del seu temps, basades en l'experimentació científica.

Fruit de la seva època, Frankenstein és una obra que il·lustra l'esperit romàntic en la majoria dels seus aspectes.

La figura del jove investigador

És especialment important observar la figura del jove investigador, del jove Víctor Frankenstein, que encarna perfectament els ideals romàntics.

Entre altres cal destacar:

La relació entre creador i criatura creada

Víctor Frankenstein és descrit com un jove molt ben educat, que porta la seva investigació endavant seguint les idees de progrés i de fraternitat, pròpies de la Revolució francesa. Aviat, però, se'l veu immers en un projecte que conté elements perillosos, que trenca les convencions i posa en discussió elements ètics: ¿és bo buscar artificialment la creació d'un ésser viu? Això el durà a tot un seguit de contradiccions. Primer s'endinsa en un món obscur, secret. Si guanya serà igual que Déu i el seu triomf el farà l'home més conegut i famós de la Terra. Però després d'aconseguir el seu objectiu en el capítol quart, el jove ja no és capaç d'enfrontar-se a la seva pròpia creació: enlloc de la bellesa que perseguia ha creat l'horror i la lletjor personificada. Un monstre. En principi no coneix la naturalesa de l'ésser creat perquè l'abandona. No és fins que li van arribant, una per una, les terribles conseqüències, els diversos crims que comet la seva criatura, que com un mirall en el que no s'hi vol veure reflectit, s'adona de la maldat que també conté la seva obra.

Un dels aspectes més destacables en la relació entre Víctor Frankenstein i la seva criatura és el procés que humanitza el monstre, capaç d'estimar i de sofrir, de tenir bons sentiments, amb voluntat de relacionar-se i ser feliç. Mentre que el científic esdevé un ésser turmentat i  insensible, incapaç de cap acció positiva, ni de salvar els seus éssers més estimats. Un fet que potser hagués pogut aconseguir amb una altra actuació, però que l'arrossega a la pròpia destrucció.

La figura del monstre: el simbolisme del mal i la seva evolució

La figura del monstre esdevé el pol oposat a tot el que és positiu. S'inicia en la imatge de repulsa que genera el seu físic: la seva deformitat per l'alçada, un gegant, i pels trets de la seva cara i una mirada aquosa i groguenca que cap mortal pot resistir. En sentir-se refusat s'alça contra tot el gènere humà.

Aquest joc entre el savi foll i la seva criatura també es troba en altres obres del segle XIX. Si tenim en compte que el monstre encarna la figura del mal, del diable, la seva actitud és comparable al joc que el savi Faust fa amb el mateix diable (de l'obra Faust de Goethe); o el que es descriu en una obra magnífica i posterior: El retrat de Dorian Grey, d'Oscar Wilde; o la creació, també més tardana, de L'estrany cas del Dr. Jeckyll i Mr. Hyde, de Robert Louis Stevenson i de L'illa del Doctor Moreau, de H. G. Wells, per citar-ne només uns quants. 

En qualsevol cas, al llarg dels segles XIX i XX el simbolisme d'allò monstruós es desenvolupa en dues clares tendències literàries.

1. Per una banda, en el simbolisme d'obres en què la personificació d'allò monstruós esdevindrà la caracterització d'un personatge negatiu, amargat, desolat, perseguit pel seu propi destí. Un aspecte que és especialment evident en obres del modernisme i de l'existencialisme dels anys 50 del segle XX. Per exemple, en obres d'André Gide i Albert Camus, dos autors en llengua francesa que també reprenen el tema del mite de Prometeu.                                                 
2. Per l'altra, amb les obres en què s'avança en altres figuracions de monstres. Algunes obres clàssiques de ciència ficció com Dràcula (1897) de Bram Stoker; però també, L'estrany cas del Dr. Jekyll i Mr. Hyde (1886), de Robert Louis Stevenson, en què la figura del doble —potser inspirada pel relat William Wilson d'Edgar Allan Poe (1839)—  representa la lluita entre dues forces oposades dins d'una mateixa persona, i que sovint constitueix la lluita amb allò de monstruós que té la naturalesa humana.

En totes aquestes obres, el monstruós és definit com allò incomprensible, inexpressable i alhora esgarrifós. Antigament, un monstruum (en llatí) era un avís, un advertiment que enviaven al món les forces sobrenaturals. És per això que ha esdevingut un mite clau del nostre inconscient col·lectiu.