"Frankenstein" de Mary Shelley (1)

La creació d'un ésser artificial: el Paradís perdut de Milton i el diable en el Gènesi i el mite de Prometeu

El plantejament de l'obra de Frankenstein —la creació d'un ésser artificial, però similar a un home— porta directament a un dels temes universals de la humanitat, és a dir: a la creació de la vida, un dels desitjos humans que s'endinsa en la nit dels temps. 

Al segle XVII va ser l'escriptor britànic John Milton qui va reviure el mite en el seu poema èpic El Paradís perdut (1667). L'obra inclou la rebel·lió de Satanàs i l'expulsió d'Adam i Eva del Paradís. Després d'haver estat derrotats i expulsats a l'infern, tots els àngels caiguts es reuneixen al Pandemònium. Allí, els dimonis debaten sobre el camí a seguir, i Llucifer s'erigeix com a líder i es presenta com a voluntari per pervertir la creació que Déu acaba de fer. Cal recordar que Frankenstein s'inicia amb una citació del poema èpic de Milton que posa en relació el monstre creat amb la tradició, començant des del Gènesi de l'Antic Testament:

Aquest és el fragment en què Adam es lamenta de l’expulsió del Paradís davant del seu creador. Adam, que som cadascun de nosaltres, s’atreveix a enfrontar-se al seu demiürg com un heroi romàntic que fuig de la visió cristiana de Déu. Satanàs hi apareix com un personatge tràgic, que encarna el mal però que respon als seus desitjos: són l'orgull i les ànsies d'independència que el porten a la revolta, més que un desig de fer mal intrínsec (com proven els seus dubtes abans de sucumbir a la temptació d'Eva). Satanàs (o Llucifer) destaca pel seu carisma, en la línia que va des del Barroc fins al Romanticisme, de presentar el dimoni com un ésser ambigu i atractiu. És, doncs, el precedent dels «dolents atractius» dels segles XIX I XX, presents tant en la literatura com en el cinema.

Per la seva banda, en el Gènesi bíblic es descriuen els dimonis com a àngels caiguts que han volgut ser com Déu, encarnar-lo, suplantar-lo. Cal tenir present que al llarg de la novel·la de Mary Shelley, la criatura monstruosa és anomenada freqüentment «diable» o «dimoni» pel seu creador. En la religió cristiana, el diable encarna la figura del mal, un ésser que recull tots els aspectes negatius contra els quals cal lluitar. 

En el relat bíblic, Adam encarna la voluntat de l'home de ser Déu, de suplantar-lo. Aquesta voluntat de creació l'equipara a Prometeu, un dels dotze titans de la mitologia grega a qui s'atribueix la creació de l'espècie humana després d'enfrontar-se a Zeus. També se'l lliga al foc, un element de la natura, important a la novel·la i que contrasta amb els gels i les neus del Pol nord que s'hi descriuen —i que inflamaven la imaginació dels autors perquè, de fet, no serien descoberts fins al 1926 per l'explorador noruec Roald Amundsen.

En la mitologia grega, és Prometeu el personatge que encarna la voluntat de crear l'home del fang. En la Teogonia d'Hesíode (s. VII a.C.), Prometeu, fill de titans, s'atreveix a disputar el poder legítim de Zeus i crea l'home. Zeus, però, se'n venjarà i el privarà del foc. Amb la intenció d'ajudar els homes, Prometeu havia robat el foc als déus, el va amagar dins d'una canya buida i el va donar als humans. Zeus es va enfurir tant que va ordenar un doble càstig: un per a Prometeu i un altre per als homes. Consulteu: El mite de Prometeu. Aquest és un element important a Frankenstein perquè la criatura monstruosa en descobreix les qualitats (escalfar-se, cuinar...), però al final el farà servir per destruir la cabana dels seus benefactors.

L'individualisme, el geni: temes propis del Romanticisme

D'altra banda, Víctor Frankenstein esdevé un savi boig, dominat per la passió per la ciència. Aquest element manté un lligam directe amb el Faust (1790-1808) de Goethe, obra escrita pocs anys abans, en què la vida, l'amor i la creació es viuen al límit i es confonen amb la destrucció.

Així, doncs, Frankenstein tracta alguns dels elements centrals del Romanticisme:

• La voluntat de suplantar Déu i crear un ésser del no res.
• L'individualisme i la idea de l'artista com a geni creador.
• La idea d'un dimoni de naturalesa ambígua, en part bo en part dolent, un personatge digne de pietat i capaç de despertar empatia, en la línia d'altres criatures turmentades com el Manfred i el Caïm de Lord Byron, o —gairebé un segle més tard— el Dràcula de Bram Stoker (1897). 

En aquest sentit, el protagonista de la novel·la, Víctor Frankenstein, presenta molts trets biogràfics i experiències intel·lectuals coincidents amb Percy B. Shelley. Com ell, estudia a la Universitat alemanya d'Ingolstadt, famosa pels seus avenços en medicina. I és a Ingolstadt on Víctor abandona les velles teories de Paracels i Agripa per adoptar-ne les més avançades del seu temps, basades en l'experimentació científica.