"Frankenstein" de Mary Shelley (1)
.
3. L'origen de l'escriptura de Frankenstein
El 1816 Mary i Percy B. Shelley, dos joves escriptors que havien fugit del control de les seves respectives famílies, viatgen per Europa i es reuneixen a Ginebra (Suïssa) amb Claire Clairmont —germanastra de Mary— llavors amant del poeta Lord Byron, que també hi era, Matthew G. Lewis (autor de la novel·la de terror gòtic El monjo) i John William Polidori, que era el metge de Byron i el seu secretari personal. L'estiu de 1816 tots aquests personatges s'apleguen a la Villa Diodati, a Cologny, vora el llac Leman. La Villa Diodati era considerada com un indret culturalment sagrat, on hi havien residit escriptors com ara Milton, Rousseau i Voltaire. Curiosament, durant la seva estada es produí el fenomen meteorològic conegut com «any sense estiu», resultat de la violenta erupció explosiva del volcà Tambora, a Indonèsia, que va provocar grans anomalies climàtiques arreu del món i es va ajuntar amb la posició del Sol en el mínim de Dalton. L'inesperat i persistent mal temps que hi regnava —fred, humit i plujós— va confinar els cinc personatges dins la mansió durant 3 dies seguits, amenaçats i dominats per aquella atmosfera tenebrosa.
Junts es dediquen a llegir-se històries de terror alemanyes, molt de moda en aquells anys. Va ser Lord Byron qui va suggerir que cadascú d'ells n'escrivís una, però com explica Mary Shelley en el Prefaci a Frankenstein, tan sols ella va acabar la història. Tenia 20 anys. (En realitat, Polidori també hi va escriure la seva novel·la El vampir, on el personatge principal, Lord Ruthven, un vampir aristòcrata i seductor de mirada indiferent, era de fet un retrat de Byron). Escriu M. Shelley en el Prefaci a la 3a edició de Frankenstein (1831): «La circumstància en què reposa la meva història va sorgir d'una conversa casual. En part va començar com una distracció, i en part també com un recurs per exercitar tots els recursos inexplorats de la ment.» [...] «Vaig passar l'estiu de 1816 als afores de Ginebra. L'estació va ser freda i plujosa; als vespres ens reuníem al voltant de les flames d'un bon foc i, de vegades, ens distrèiem amb alguns contes alemanys de fantasmes que ens havien caigut a les mans. Aquests contes van excitar-nos un juganer desig d'imitació. Dos altres amics (qualsevol conte de la ploma d'un d'ells seria, de lluny, molt més acceptable per al públic que res que jo mai pugui esperar produir) i jo mateixa vam acordar d'escriure una història cadascú, basada en algun fet sobrenatural.» «Tanmateix, de sobte el temps va millorar, i els meus dos amics em van deixar per fer un viatge pels Alps i, en els magnífics paisatges que ofereixen, van perdre tot record de les visions fantasmals. La narració que segueix és l'única que va ser acabada.» La ciència. Experiments amb cadàvers
Frankenstein o El Prometeu modern es va publicar anònimament el 1818 i de seguida va tenir un gran èxit. Més endavant, el 1831 Mary en va fer una versió força modificada que perd la frescor de l'escriptura del 1818 —que és la que llegim avui— però, en canvi, dóna explicacions sobre aspectes de l'obra, com el fet que la nit que es va concebre el relat la conversa entre els quatre joves romàntics era el galvanisme de Luigi Galvani. Aquest científic sostenia que els cossos estaven dotats d'un fluid elèctric, produït pel cervell, conduït pels nervis i emmagatzemat als músculs. Els defensors d'aquesta teoria creien que amb l'electricitat es podrien guarir malalties i fins i tot alguns van defensar la idea que s'hi podria reanimar un cos mort. El 1803 Giovanni Aldini, nebot de Galvani, va fer un experiment que s'acosta molt al que explica Víctor Frankenstein a la novel·la de Mary Shelley: va aplicar corrent elèctric al cadàver d'un criminal ajusticiat. Anys més tard se'n van fer altres (d'experiments similars). D'altra banda, Mary Shelley també explicava que la nit que va iniciar la novel·la havia quedat impressionada per la discussió que Shelley i Byron havien tingut sobre un experiment d'Erasmus Darwin, avi de Charles Darwin. Aquests experiments es produïen amb freqüència entre els investigadors. Percy Shelley els havia presenciat quan va ser a la Universitat d'Eton. En sessions molt concorregudes s'intentava reanimar cossos morts. Així, doncs, la història es basa en la investigació més avançada del segle XIX: la biologia evolucionista. Tampoc es pot oblidar la preocupació existent en aquella època per obrir una ruta marítima a través del Pol nord per arribar al Pacífic Nord i millorar les comunicacions. |
