Antologia de poemes: Garcilaso i Ronsard
|
Safo de Lesbos: Carta a Afrodita Afrodita immortal, de tron riquíssim, que trenes fraus, filla de Zeus, et prego que ni amb ànsies ni amb basques, augusta l'ànim no em domis, ans vine aquí, car ja abans de vegades m'oïres lluny la veu i em vas atendre, l'auri casal del pare abandonares, vas junyir el carro i em vas venir, ocells bonics et duien rabents damunt la terra negra; llesta l'ala els vogia, i des del cel, per l'aire van venir a l'acte. I tu llavors, dea feliç -el rostre et somreia, immortal-em preguntares per què patia, altre cop a cridar-te el que va moure'm, i més que res què és el que vull que ocorri al meu esperit boig: "¿Qui ha de dur-te la Persuasió, que et sigui amic? Oh Safo, ¿qui et fa l'ofensa? Si fuig de tu, prompte et vindrà darrere, si no et pren dons, t'obsequiarà, si ara no et vol, ben prest haurà, fins si et recava, d'enamorar-se't". Vine'm, doncs, ara i de les cruels penes solta'm allò que el cor grua que em passi acompleix-m'ho, i sigues-me tu mateixa sempre aliada. Traducció de Manuel Balasch. Obra completa. Barcelona, eds. 62, 1973. _______________________________________________
|
1. La lírica petrarquista
La lírica petrarquista en el Renaixement i el Barroc
S’anomena lírica petrarquista el corrent poètic que imita l'estil, les estructures de composició, els tòpics i la imatgeria del poeta líric del renaixement toscà Francesco Petrarca.
El petrarquisme va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va difondre per tota Europa amb el Renaixement i va substituir la lírica provençal com a font d'inspiració de la lírica. Se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. El seu influx es va estendre fins a començaments del segle XVIIIi i només en van escapar poetes com William Shakespeare.
Fonamentalment els poetes del petrarquisme es dediquen a cultivar el sonet amorós i a reunir-lo en col·leccions estructurades com a cançoners, en forma de sèrie de poemes que documenten la història sentimental del seu amor per la dama en una evolució des de la sensualitat a l'espiritualitat per influx de les teories amoroses del platonisme.
La influència de Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics. En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la naturalesa (bucolisme) i de l'amor. Formalment, el petrarquisme introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada durant els segles XVI i XVII, així com l'hendecasíl·lab com a vers.
A Itàlia el petrarquisme va tenir bons continuadors com ara Pietro Bifi i Michelangelo Buonarroti, i, ja de forma paròdica, Francesco Berni; a Portugal van ser poetes petrarquistes Luís de Camoes i Sá de Miranda; a Espanya van introduir el petrarquisme Garcilaso de la Vega i Joan Boscà, al segle XVI. Lope de Vega i Francisco de Quevedo al segle XVIII, a vegades amb trets paròdics. A França el petrarquisme va ser implantat pel moviment poètic conegut com La Pléiade, la figura més important de la qual és Pierre Ronsard.
El petrarquisme va entrar a poc a poc en el manierisme i va arribar a convertir-se en un estil artificial i fred, de manera que al segle XVII, ja barroc, va començar a usar-se el mecanisme de la paròdia i es van elaborar nombrosos cançoners burlescos. El seu idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista.