Antologia de poemes: Garcilaso i Ronsard

1. La lírica petrarquista

La lírica petrarquista en el Renaixement i el Barroc

S’anomena lírica petrarquista el corrent poètic que imita l'estil, les estructures de composició, els tòpics i la imatgeria del poeta líric del renaixement toscà Francesco Petrarca.

El petrarquisme va ser un poderós corrent d'inspiració lírica que es va difondre per tota Europa amb el Renaixement i va substituir la lírica provençal  com a font d'inspiració de la lírica. Se superposa una nova filosofia amatòria influïda pel platonisme. El seu influx es va estendre fins a començaments del segle XVIIIi i només en van escapar poetes com William Shakespeare.

Fonamentalment els poetes del petrarquisme es dediquen a cultivar el sonet amorós i a reunir-lo en col·leccions estructurades com a cançoners, en forma de sèrie de poemes que documenten la història sentimental del seu amor per la dama en una evolució des de la sensualitat a l'espiritualitat per influx de les teories amoroses del platonisme.

La influència de Petrarca inclou tant aspectes formals com temàtics. En els temes destaca el culte a la bellesa, el protagonisme de la naturalesa (bucolisme) i de l'amor. Formalment, el petrarquisme introdueix en la literatura en espanyol el sonet, que serà la forma més usada durant els segles XVI i XVII, així com l'hendecasíl·lab com a vers.

A Itàlia el petrarquisme va tenir bons continuadors com ara Pietro Bifi i Michelangelo Buonarroti, i, ja de forma paròdica, Francesco Berni; a Portugal van ser poetes petrarquistes Luís de Camoes i Sá de Miranda; a Espanya van introduir el petrarquisme Garcilaso de la Vega i Joan Boscà, al segle XVI. Lope de Vega i Francisco de Quevedo al segle XVIII, a vegades amb trets paròdics. A França el petrarquisme va ser implantat pel moviment poètic conegut com La Pléiade, la figura més important de la qual és Pierre Ronsard.

El petrarquisme va entrar a poc a poc en el manierisme i va arribar a convertir-se en un estil artificial i fred, de manera que al segle XVII, ja barroc, va començar a usar-se el mecanisme de la paròdia i es van elaborar nombrosos cançoners burlescos. El seu idealisme platònic es va combinar amb el materialisme i la referència al detall marginal o costumista.

2. Garcilaso de la Vega

Garcilaso de la Vega (Toledo, 1501 - Frejus, França, 1536)

És fill de la noblesa toledana i va tenir una formació cortesana i humanística, pròpia del primer renaixement. També era militar. Es va relacionar amb l'humanista barceloní Joan Boscà, figura central en la recepció de Petrarca a la Península.

Es va casar als 22 anys amb Elena de Zúñiga, però va ser desterrat per haver assistit a les noces d'un nebot de l'emperador Carles. Va viure, primer, en una illa del Danubi i després a Nàpols on va completar la seva formació humanista i va escriure la seva obra més madura i important. Va morir arran de les ferides rebudes en la campanya militar de Tunis de 1534.

La poesia de Garcilaso rep una important influència d'Ausiàs March que continuava tenint un gran prestigi al segle XVI, però la relació amb Joan Boscà el fa coneixedor de  la lírica italiana que adopta. Va ser Boscà qui, a la seva mort, recull  els seus poemes que van ser publicats, més tard, per la seva vídua. El seu reconeixement va anar creixent. Se'l considera l'iniciador del segle d'or de la literatura castellana.

3. Garcilaso: "A Dafne ya los brazos crecían..."

El sonet número XIII

4. Dafne: la recreació del mite grec

"A Dafne ya los brazos le crecían..."

Recrea un dels temes més estimats del petrarquisme del segle XVI: el mite grec d'Apol·lo i Dafne, procedent del primer llibre de les Metamorfosis d'Ovidi. Petrarca estableix un paral·lelisme entre Apol·lo - Dafne ("llorer" en grec) i ell i la seva estimada Laura. Dafne, la dona-llorer era tan inaccessible per a Apol·lo com per a Petrarca ho era Laura (femení de lauro i, per tant, també dona-llorer).

Estructura del sonet

Els dos quartets fan una descripció de la transformació de Dafne en arbre, una descripció que es troba en molts altres poemes del moment a tota Europa.

Els tercets, en canvi, són molt personals: expliquen la paradoxa que són els propis plors de l'estimat el que causen i acceleren la metamorfosi de la noia.

Garcilaso adequa perfectament els versos a l'estrofisme italianitzant en forma i mètrica.

Mètrica: Els versos són endecasíl·labs, propis de la lírica castellana. Versos d'11 síl·labes amb accent intern a la 6à i 10è síl·laba.

Extret de Miquel Desclot, Antologia  de la poesia universal, Barcelona, ed. 62, 2015.

5. Pierre de Ronsard

(La Possonière, Vendômois, 1524 - Abadia de Sant Cosme, Touraine, 1585)

Fill de la petita noblesa, ja des d'infant va viatjar per bona part d'Europa coma patge del Delfí de França. Després va renunciar a la carrera militar per problemes de salut i es va dedicar a l'estudi de la poesia llatina i grega i va conèixer el petrarquisme que arribava d'Itàlia.

Amb el també poeta Joachim du Bellay, va formar un grup poètic conegut com "La Pléiade" i aviat va ser molt conegut. Ronsard va escriure molta poesia i de tema variat. Escriu Odes, seguint Horaci, Amors, cançoners petrarquistes o Himnes inspirats en els himnes grecs de Cal·límac.

La seva obra va significar una profunda renovació de la poesia en llengua francesa que encara era deutora de la tradició medieval. l'obra de Ronsard assenyala un abans i un després en la poesia francesa i estableix el sonet com a forma clàssica.

"Quan siguis molt velleta..." és el sonet 24 de la segona sèrie de Sonets a Helena (1578), adreçats a Hélène de Surgères, dama d'honor de Caterina de Medici, reina consort d'Enric II de França. Sembla que són poemes escrits per encàrrec de la reina Caterina, el motiu: la mort de l'enamorat d'Hélène en una batalla. La funció: consolar-la.

Tot i la situació artificial, Ronsard hi tracta motius de l'amor cortès. El que llegim és un dels més coneguts fins a l'extrem que constitueix un motiu literari: el de viure l'instant, no deixar passar la vida, l'amor, la joventut, l'alegria del viure quan se'n pot gaudir perquè ja vindrà, amb el pas del temps, les preocupacions i, sobretot, la vellesa.

La màxima o consell que el poeta dona a la dama es resum en el vers final: "cull des d'avui mateix les roses de la vida" que en l'original francès diu: "Cueillez dés aujourdhuy les roses de la vie". En què el terme "roses" al·ludeix als plaers vitals i a l'amor.

D'altra banda apareix la posició del poeta que, un cop mort, reposarà a l'ombra de la murtra. la murtra és un arbre mediterrani, consagrat a Venus. Indica prestigi i renom del poeta. En l'antiga Grècia i a Roma, als poetes més reconeguts se'ls oferia murtra o llorer. En molts quadres, aquests elements naturals formen part de la iconografia dels poetes. També en els Jocs Florals, els premis són representats per flors: la flor natural, és la màxima distinció.

Els dos versos finals del sonet escrit en versos alexandrins són una rèplica del famós final de l'oda onzena del llibre primer d'Horaci adreçada a Leucònoe: "Carpe diem quan minimum credula postero": "Cull el dia d'avui i no confiïs gens en el demà".

Text basat en Miquel Desclot, Antologia de la literatura universal, Barcelona, Educació 62, 2015.

6. Ronsard: "Quan siguis molt velleta"

Quan siguis molt velleta, de nit, amb llum d’espelma,
a la vora del foc, cabdellant i filant,
diràs, meravellada, uns versos meus cantant:
Ronsard va celebrar-me quan jo era una bellesa.

I les teves criades, ja mig endormiscades
damunt de la labor, en sentir dir Ronsard
aniran despertant-se, i aixecaran el cap
beneint el teu nom, d’una immortal lloança.

Jo seré sota terra i, fantasma sense os,
a l’ombra de la murta trobaré el meu repòs;
tu seràs a la llar una vella encongida,

lamentant l’amor meu i el teu cruel desdeny.
No esperis fins demà, viu ara, tingues seny:
cull des d’avui mateix les roses de la vida.

                                                            Traducció de Pere Rovira