Antologia de poemes: la poesia clàssica

Safo va néixer cap a l'any 630 (aC.) a l'illa de Lesbos, com Alceu, també poeta. La capital de Lesbos és Mitilene. Era filla d'una família noble i rica. Es va casar i tingué una filla, Cleis, mencionada en alguns dels seus poemes. Mor cap a l'any 580aC.

A més de dedicar-se a la poesia, sembla que s'ocupà d'educar les noies de la noblesa de Lesbos i Jònia en una escola que regentava. Educava en "formació musical", concepte que llavors abraçava molts aspectes socials i culturals, des de saber vestir i comportar-se a coneixements de dansa o preparació per participar en rituals religiosos i socials coneixement per entrar en la vida adulta i el matrimoni... Alguns dels seus poemes són epitalamis, és a dir: cants nupcials a les seves alumnes de l'escola que es casaven.

Safo va rebre el reconeixement dels seus coetanis, però la seva recepció ha estat pèssima. De fet, la literatura antiga ens ha arribat a través de les antologies que es van fer en l'època Alexandrina  (segle III-I aC.). De fet són ells el que van crear un cànon literari del que ells consideraven més important. I encara, posteriorment, molts manuscrits s'han perdut o destruït. Dels 9 o 10 llibres de les seves composicions que contenien música i ball sols ens n'han arriba unes 200 i de forma molt fragmentària.  L'única completa és l'Himne a Afrodita que llegim en aquest curs.

La poesia sàfica

Cal recordar que entre els antics era habitual l'homoerotisme que es cantava i expressava en reunions masculines a  les quals Safo no podia participar. Els homes  grecs mantenien relacions sexuals amb dos tipus de dones: les esposes, que obeïen, i les prostitutes, a qui pagaven. Per això no és d'estranyar que la millor poesia grega sigui homosexual.

Alguns dels seus versos són:

"Eros m'ha sacsejat el cor igual que el vent

que, a muntanya, s'abat damunt de les alzines"

O també:

"Vas arribar, i jo em tornava boja

per tu, que vas gelar-me les entranyes

            enceses de desig."

Safo escriu poesia amorosa, eròtica, però en el seu cas, dirigides a altres dones i joves. D'aquí neix el safisme i que Safo sigui considerada l'iniciadora, no sols de la poesia lírica escrita per dones, sinó poesia lèsbica. Cosa que ha fet que molt posteriorment hagi estat reivindicada, traduïda i seguida per altres poetes. Entre d'altres, destaca Renée Vivien, sinònim de Pauline Mary Tarn (Londres 1877 - París 1909) que va viatjar fins a Lesbos amb la intenció de crear una escola per a noies seguint la idea de Safo. Reivindicada durant els anys 70 del segle XX pel feminismes de la diferència i es reediten  le sobres d'aquesta poeta "maleïda" de vida breu i intensa que sobresurt entre les escriptores de l'anomenada "Rive gauche" del París de principis de segle XX. Sobre aquesta escriptora, maria-Mercè Marçal va escriure la novel·la de base biogràfica La passió segons Renée Vivien (1994).

Himne a Afrodita

Al  cant o pregària a Afrodita, Safo es dirigeix a la deessa a qui descriu en el seu tron acolorit, immortal, fascinant, en ple esplendor, i com una teixidora d'ardits amorosos. Safo li demana ajuda, favors amorosos, i li recorda una visita anterior: quan venia de la casa del seu pare en un carro d'or ("em vas atendre, l'auri casal del pare") tirat per minúsculs pardals ("ocells bonics et duien / rabent damunt la terra negra"). En la 4a. estrofa  li recorda l'antiga ajuda: "em preguntares / per què patia", i ara torna a demanar-li  la seva ajuda. Sembla que aquesta pregunta, posada en boca d'Afrodita, té un to de burla. Safo està, com apunta la 5a. estrofa, molt trasbalsada ("el meu esperit boig") i Afrodita li assegura la seva ajuda: "O Safo, / ¿qui et fa ofensa?".

En l'estrofa final, la 6a., Afrodita explicita com canviarà el comportament d'aquella que evita o refusa a Safo: "

"Si fuig de tu, prompte et vindrà darrere,

si no et pren dons, t'obsequiarà, si ara

no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,

d'enamorar-se't."

El cant converteix a Afrodita en un personatge de la vida de Safo, distant i íntim al mateix temps. Safo, al seu torn, es veu a través dels ulls de la deessa. El poema combina objectivitat i passió, força, tendresa i un humor delicat. El patiment per l'amor es fa intensíssim. És senzill, transparent i  sonor.

El poema està escrit en una estrofa de quatre versos, anomenada sàfica: 3 versos llarg i el darrer més breu. Té un ritme molt marcat.