Antologia de poemes: la poesia clàssica

1. Homer: L'Odissea

2. L'Odissea (i 2)

L'Odissea. Cant XXIII, V. 209-284

                               (i 2)

Fins que a la seva esposa digué l'enginyós Ulisses:

-Dona, encara no som al terme de totes les nostres

lluites; no, que em resta amb el temps un treball sense mida,

gros i malavinent, que em cal acomplir fins a l'últim.

Car és així que el buf m'ho predigué de Tirèsies,

quan jo vaig davallar estatge d' Hades endintre

demanant un retorn pels companys i per mi en persona.

Vine, però, muller, i anem al llit, que tot d'una

sota un son dolç puguem delectar-nos dormint, que n0és hora.

I al seu torn li digué la molt discreta Penèlope:

- Mira, el llit, és ben cert que tindràs de seguida que l'ànim

se t'hi abellirà, ja que els déus han fet que tornessis

al teu casal ben bastit i a la teva terra paterna.

ja que has parlat, però, i que un déu inspirava el teu ànim,

digues-me aquest treball: tanmateix un dia, jo penso,

he d'innovar-me'n, llavors no s'hi perd de saber-ho tot d'una.

I llavors, responent, li digué l'enginyós Ulisses:

- Dona estranya,  perquè em demanes amb tanta insistència

de referir-ho? Doncs bé, parlaré sense res amagar-te.

Ara el teu cor no tindrà alegria, com no me n'alegro

jo mateix; car va dir-me que anés per viles i viles

de moridors, portant a les mans un rem manejable,

fins que arribi als pobles que no coneixen el mar,

una gent que no menja adobada amb sal cap vianda

ni sap què són els vaixells amb la galta pintada de mangre

ni els amanosos rems que fan d'ales talment als navilis.

I un senyal em digué, entenedor, que no he d'amagar-te.

Doncs, el dia que es creui amb mi un vianant que em pregunti

on vaig amb la ventadora damunt l'esplèndida espatlla,

he de plantar llavors el rem a terra tot d'una

que a Posidó Senyor hauré fet sacrificis perfectes,

un marrà i un brau i un verrot que ja munti les truges,

he de tornar al casal i oferir hecatombes sagrades

als déus no moridors que l'ample cel posseeixen,

a tots de rengle; i a mi la mort em vindrà del salobre,

dolça tant com es pugui pensar, la qual ha d'occir-me

aclaparada sota una vellesa ufanosa; i el poble

serà feliç entorn. És això el que va dir-me, i que ha d'ésser.

Traducció de Carles Riba. L'Odissea.

Barcelona: La Magrana, 1993, p. 386-389.

3. Presentació de Safo

Safo va néixer cap a l'any 630 (aC.) a l'illa de Lesbos, com Alceu, també poeta. La capital de Lesbos és Mitilene. Era filla d'una família noble i rica. Es va casar i tingué una filla, Cleis, mencionada en alguns dels seus poemes. Mor cap a l'any 580aC.

A més de dedicar-se a la poesia, sembla que s'ocupà d'educar les noies de la noblesa de Lesbos i Jònia en una escola que regentava. Educava en "formació musical", concepte que llavors abraçava molts aspectes socials i culturals, des de saber vestir i comportar-se a coneixements de dansa o preparació per participar en rituals religiosos i socials coneixement per entrar en la vida adulta i el matrimoni... Alguns dels seus poemes són epitalamis, és a dir: cants nupcials a les seves alumnes de l'escola que es casaven.

Safo va rebre el reconeixement dels seus coetanis, però la seva recepció ha estat pèssima. De fet, la literatura antiga ens ha arribat a través de les antologies que es van fer en l'època Alexandrina  (segle III-I aC.). De fet són ells el que van crear un cànon literari del que ells consideraven més important. I encara, posteriorment, molts manuscrits s'han perdut o destruït. Dels 9 o 10 llibres de les seves composicions que contenien música i ball sols ens n'han arriba unes 200 i de forma molt fragmentària.  L'única completa és l'Himne a Afrodita que llegim en aquest curs.

La poesia sàfica

Cal recordar que entre els antics era habitual l'homoerotisme que es cantava i expressava en reunions masculines a  les quals Safo no podia participar. Els homes  grecs mantenien relacions sexuals amb dos tipus de dones: les esposes, que obeïen, i les prostitutes, a qui pagaven. Per això no és d'estranyar que la millor poesia grega sigui homosexual.

Alguns dels seus versos són:

"Eros m'ha sacsejat el cor igual que el vent

que, a muntanya, s'abat damunt de les alzines"

O també:

"Vas arribar, i jo em tornava boja

per tu, que vas gelar-me les entranyes

            enceses de desig."

Safo escriu poesia amorosa, eròtica, però en el seu cas, dirigides a altres dones i joves. D'aquí neix el safisme i que Safo sigui considerada l'iniciadora, no sols de la poesia lírica escrita per dones, sinó poesia lèsbica. Cosa que ha fet que molt posteriorment hagi estat reivindicada, traduïda i seguida per altres poetes. Entre d'altres, destaca Renée Vivien, sinònim de Pauline Mary Tarn (Londres 1877 - París 1909) que va viatjar fins a Lesbos amb la intenció de crear una escola per a noies seguint la idea de Safo. Reivindicada durant els anys 70 del segle XX pel feminismes de la diferència i es reediten  le sobres d'aquesta poeta "maleïda" de vida breu i intensa que sobresurt entre les escriptores de l'anomenada "Rive gauche" del París de principis de segle XX. Sobre aquesta escriptora, maria-Mercè Marçal va escriure la novel·la de base biogràfica La passió segons Renée Vivien (1994).

Himne a Afrodita

Al  cant o pregària a Afrodita, Safo es dirigeix a la deessa a qui descriu en el seu tron acolorit, immortal, fascinant, en ple esplendor, i com una teixidora d'ardits amorosos. Safo li demana ajuda, favors amorosos, i li recorda una visita anterior: quan venia de la casa del seu pare en un carro d'or ("em vas atendre, l'auri casal del pare") tirat per minúsculs pardals ("ocells bonics et duien / rabent damunt la terra negra"). En la 4a. estrofa  li recorda l'antiga ajuda: "em preguntares / per què patia", i ara torna a demanar-li  la seva ajuda. Sembla que aquesta pregunta, posada en boca d'Afrodita, té un to de burla. Safo està, com apunta la 5a. estrofa, molt trasbalsada ("el meu esperit boig") i Afrodita li assegura la seva ajuda: "O Safo, / ¿qui et fa ofensa?".

En l'estrofa final, la 6a., Afrodita explicita com canviarà el comportament d'aquella que evita o refusa a Safo: "

"Si fuig de tu, prompte et vindrà darrere,

si no et pren dons, t'obsequiarà, si ara

no et vol, ben prest haurà, fins si et recava,

d'enamorar-se't."

El cant converteix a Afrodita en un personatge de la vida de Safo, distant i íntim al mateix temps. Safo, al seu torn, es veu a través dels ulls de la deessa. El poema combina objectivitat i passió, força, tendresa i un humor delicat. El patiment per l'amor es fa intensíssim. És senzill, transparent i  sonor.

El poema està escrit en una estrofa de quatre versos, anomenada sàfica: 3 versos llarg i el darrer més breu. Té un ritme molt marcat.

4. Safo de Lesbos: Cant

5. La poesia sàfica moderna

En la literatura catalana, el poeta mallorquí Miquel Costa i Llobera va utilitzar l'estrofa sàfica en un famós poema adreçat a Horaci, poeta que admirava Safo.

També Maria-Mercè Marçal l'ha utilitzat en algun poema o actualitza la poesia epigramàtica grega. Com el poema escrit arran de la mort del dictador Franco:

                   TRADUÏT D’ALCEU

És ara quan ens cal escampar el vi
i empillocar-nos fins que ens fugi el seny,
            que el tirà és mort!

D'altra banda, a través de la novel·la La passió segons Renée Vivien (1994) Marçal tradueix i incorpora al text molts poemes de la poeta francesa. En la Monòdia final que tanca la novel·la es descriu l'illa de Lesbos amb versos extrets de Renée Vivien. Es tracta d'un poema en prosa que exposa l'amor sensual de les amants, i la necessitat de ser recordades en el futur.

"En el futur gris com una alba incerta, algú, ho sé prou bé, es recordarà de nosaltres, quan vegi cremar, sobre l'ambre de la plana, la tardor d'ulls vermells. Un ésser entremig dels éssers de la terra, oh Voluptat meva, se'n recordarà. Una dona que durà en el seu front el misteri dolç i violent. Estimarà la boira lleugera que fumeja i les oliveres belles com la mar, la flor de la neu i la flor de l'escuma, la nit i l'hivern. Entristint de comiats les costes i ribatges, coneixerà l'amor sagrat de les verges... Car res no és més dolç que l'amor... Desdenyo el vi, menyspreo la mel, no vull res més que el gust de les besades. Ni el tremolor de l'aigua ni els remolins del cel no igualen l'onejar del teu cos en el meu llit. Ah, el perfum, ah, la metzina dels teus llavis, flors verinoses. Els teus ulls tenen el reflex del cel del Mitilene."

6. Retrat d'Horaci

 Retrat d'Horaci de Maria Àngels Anglada, escriptora i hel·lenista

Aspecte físic i tarannà

"Tinc uns camps petits, i el gràcil alè de les muses gregues", diu Horaci d'ell mateix, a l'Oda XVI. Aquests camps de què parla molt sovint, juntament amb arbredes regades per "movibles rierols", formaven la finca de la Sabina que li va regalar el seu amic i protector Mecenes, noble romà, conseller de l'emperador August, de qui han pres nom tots els protectors de les arts.

En aquestes terres tranquil·les, el poeta, com més gran es feia, s'hi trobava més bé. Anava a Roma sempre que li calia, per resoldre algun afer o si Mecenes el reclamava. Després, altra vegada cap als prats agradables, cap al menjar senzill -tenia l'estómac delicat- amb verdures collides al seu hort i olives dels seus arbres. Allà va escriure moltes de les seves poesies més belles.

Però us voldria presentar físicament el nostre amic Horaci, aquest "homenet graciosíssim", com l'anomenava l'emperador. No era alt, certament; més aviat força baix, i, amb els anys, es va tornar grassonet, ja que tampoc no menyspreava el bon menjar. Ell mateix es comparava, amb sentit de l'humor, amb "un porc grassonet del ramat d'Epicur". Amb això volia dir que li agradava l'ensenyament d'aquest filòsof grec, que recomanava gaudir del plaer amb moderació. També ens diu que tenia els ulls delicats i, quan feia algun viatge, s'emportava pomades per tenir-ne cura. Si el vi o l'aigua dels hostals no li semblava de confiança, s'estimava més estar-se'n.

Així era Horaci físicament; la seva petita talla no li va pas impedir fruir de l'amor de noies i dones molt boniques, que cantà en els seus poemes. Sobretot, però, li agradava l'amistat i la companyia dels homes més savis de Roma, i tenia una gran qualitat: era fidel als seus amics. Quan Mecenes tenia por de morir-se, li va assegurar en un poema que no el sobreviuria. I així va succeir: al cap de poques setmanes de la mort del seu amic, va morir Horaci, el 28 de novembre de l'any 8, als 57 anys.

Orígens familiars
Horaci no havia nascut a Roma, sinó força lluny, a Venosa, i no era pas de cap família rica. El seu pare, de jove, havia estat esclau. Un cop llibert, treballant molt, va prosperar i va poder enviar el seu fill a estudiar a Roma, una vegada acabat allò que avui en diríem "l'ensenyament bàsic", a càrrec del mestre Orbílius, que no planyia els cops de vara. I encara, veient la intel·ligència del seu fill, i fent un sacrifici, li pagà el viatge i l'estada a Atenes, on anaven a perfeccionar els estudis els nobles de Roma. Horaci agraí sempre al seu pare aquest esforç: "Si poguéssim triar els nostres pares -escriu-, satisfet del meu, no l'aniria pas a cercar entre els poderosos magistrats."

Poesia
El nostre amic Horaci, doncs, era ric, no de terres, sinó de sentiments afectuosos i profunds, de saviesa, d'amistat i, sobretot, del do de les muses gregues: la poesia. Ell adaptà les més belles estrofes i els ritmes grecs a la llengua llatina; ell cantà l'amor, el pas del temps, l'amistat, la bellesa de les fonts, la grandesa de Roma. Però també gosà de trepitjar un camí nou: explicar la senzilla vida de cada dia en poemes: un àpat, un viatge des de Roma fins a Bríndisi -i no eren tan còmodes com ara!-, una passejada pels carrers de Roma, una simple conversa amb el seu esclau. Tot això ho va fer en uns llibres anomenats Sàtires; i donà preceptes i opinions sobre art i literatura a les Epístoles. Aquests llibres, al costat de les seves Odes immortals i l'anomenat Èpodes, formen el conjunt de la seva obra.

Fullejant la meva edició de les Odes i els Èpodes, que, per cert, tinc en un estat deplorable de tant llegir-la i rellegir-la, trobo versos i dites per a cada ocasió, per a cada estació de l'any, per a cada estat d'ànim. No se li escapa res de tot allò que forma la vida dels homes; i també m'agrada quan s'empipa amb algú i li dedica versos que el ridiculitzen; si no ho fes així, seria massa perfecte, i no tan humà. Quan s'estudiava més el llatí, tothom sabia dites horacianes, com ara carpe diem (aprofita l'instant que fuig), aurea mediocritas (el daurat terme mitjà) o beatus ille (feliç aquell que s'allunya dels negocis).

M'ha sabut greu separar Horaci de Virgili en aquesta tria, però m'he decantat per l'amic més assequible. Mirem-los, abans d'acabar la presentació, sopant junts. "Ja vénen els vents de Tràcia, que acompanyen la primavera -li escriu Horaci-, l'estació fa venir set, Virgili. Si vols tastar el vi de Cal·les, porta algun perfum a canvi del meu vi: no sóc ric, i la meva casa no vessa de riqueses. Un petit flascó de perfum farà sortir del celler de Sulpici una bóta d'aquest vi que obre el camí de l'esperança i sap esvair el neguit de les preocupacions." No, no és que Horaci fos avar. El vi de Cal·les era un vi molt car, un dels quatre vins que el poeta anomena: el Cècub, el de Falern i l'esmentat, tots del sud d'Itàlia, de la Campània, i el de Fòrmies, del Laci, la contrada de Roma. Deixem, doncs, els dos poetes menjant potser enciam, olives, carn tendra de xai i bevent vi, coronats amb una garlanda de murtra i jugant a fer poemes començant ara l'un, ara l'altre...

Maria Àngels Anglada, Retalls de la vida a Grècia i a Roma, Empúries, 1997.

7. Presentació de Paraules d'Alfi

Presentació

1. Durant la seva vida plàcida d'epicuri hedonista i contemplatiu, Horaci va anar descabdellant una producció lírica d'una gran exquisidesa, com les èpodes. Sempre exhibeix un art refinat, fonamentat en la poesia grega, i contingut.

En aquest poema, Horaci es refereix als beneficis de la vida camperola, tal com la imaginaven els romans. El contrast amb la vida atrafegada de la ciutat és un punt important comparable a l'actual. Horaci, però, preveu dedicar-se a l'activitat agrària, en contacte directa amb els quefers de la producció agrícola, no fer el turista com podem pensar que és trobar-se de vacances al camp. El contacte amb la natura també porta implícit poder-se dedicar a la vida intel·lectual, la lectura, el pensament, l'escriptura. I a l'observació dels fenòmens naturals que segles després desenvoluparan els romàntics.

Ara bé, alerta en pensar que tot el poema està dedicat a aquesta visió beatífica del camp. Llegiu a continuació la interpretació que en fa la professora Mariàngela Vilallonga que mostra el gir que fa el poema en els últims versos:

"El poema d’Horaci que comença amb l’expressió Beatus ille és l’Epode II. Així diuen, en el català de Josep Vergés de 1981, els quatre primers versos del poema: “Feliç l’home que, allunyat dels negocis, com el llinatge dels mortals dels temps antics, conrea els camps heretats del pare amb uns bous que li pertanyen, lliure del neguit dels venciments...” Aquest elogi de la vida del camp continua fins al vers 66.
Però, ai las! si llegim els darrers quatre versos del poema, ens adonarem que tot plegat és una gran sàtira contra els usurers de la Roma del segle I abans de Crist, altrament dits avui banquers: “Dit això, l’usurer Alfi que estava a punt de fer-se camperol, havent recuperat per idus tots els diners prestats, mira de col·locar-los per a les calendes."

2. Aquí teniu la traducció de Josep Vergés publicada a la Fundació Bernat Metge.

8. Horaci: Paraules d'Alfi