Antologia de poemes: la poesia clàssica

L'Odissea. Cant XXIII, V. 209-284

(1)

-No t'enquimeris amb mi Ulisses, tu que eres, dels homes,

el de més seny! Per company, els déus ens han dat l'infortuni,

ells que han trobat excessiu que l'un prop de l'altre gaudíssim

del jovent i el llindar de la vellura atenyéssim.

Doncs no t'enfelloneixis amb mi per això, ni t'indignis

si de primer, quan t'he vist, no  t'he fet les carícies d'ara.

sempre, però, el meu cor dins el pit que m'estimo es glaçava

de pensar que un mortal vingués a enganyar-me amb les seves

bones paraules: són molts que mediten perverses astúcies.

Sí, ni l'argiva Helena, de Zeus nascuda, amb un home

d'altre terrer no s'hauria lligat d'amor i de colga,

si hagués sospitat que els fills bel·licosos d'Acaia

la durien de nou al casal i a la terra paterna.

Un déu va moure-la a fer aquella acció vergonyosa:

mai no s'havia posat dins el cor aquesta follia

llòbrega, de la qual ha vingut la nostra desgràcia.

Ara, però, com que ja m'has dit ben clares les marques

del nostre llit, que ningú no havia vist, dels que moren,

fora de tu i de mi amb nosaltres, una cambrera,

Àctoris, que el meu pare em donà, quan jo aquí venia,

la que ens guardava el pas de la nostra sòlida cambra,

ara em convences el cor, baldament és tan insensible.

Tal digué; i en ell el desig de plànye's va créixer,

i plorava, estrenyant la muller del seu cor, tan fiada.

Cpm de benvinguda la terra apareix als qui neden,

quan enmig del gran mar Posidó la nau ben obrada

els ha romput, escomesa pel vent i per l'ona compacta;

i són pocs que han fugit del salobre canut a la riba,

nedant, i se'ls ha fet a la pell un crostís de salura;

i amb alegria petgen la terra, escapats de desgràcia:

tan benvingut era, doncs, per a ella l'espòs, i el mirava

i no sabia llevar-li els dos braços blancs de la testa.

I, sanglotant, els llueix, amb dits de rosa, l'Aurora,

sols que pensà una altra cosa la dea d'ulls clars, Atenea;

llarga la nit retingué en el seu terme i vora les aigües

de l'Oceà l'Aurora aturà del tron d'or, no deixant-li

júnye' els cavalls rabent per portar la llum a la terra,

Lampos i faetont, els poltres que duen l'Aurora.

Fins que a la seva esposa digué l'enginyós Ulisses